Al llarg dels últims anys, la tensió política i social a Catalunya ha anat in crescendo; especialment des de l’aprovació el 2006 del nou Estatut d’Autonomia a les Corts Generals amb modificacions respecte de l’aprovat al Parlament. Posteriorment, l’Estatut va tornar a patir canvis importants arran d’un recurs del PP davant del Tribunal Constitucional presentat just després que s’aprovés via referèndum a Catalunya. El tribunal va emetre la sentència corresponent quatre anys després. Castells (2014) argumenta que l’aprovació fallida de l’Estatut aprovat pel Parlament va marcar la fi de la coexistència pacífica de Catalunya dins d’Espanya.
A partir de llavors, les relacions institucionals entre el govern autonòmic i el govern central es varen anar deteriorant. El clímax de la tensió política, i també social, es va produir l’1 d’octubre de 2017, quan es va celebrar un referèndum il·legal d’independència. En aquelles dates, d’una banda, el suport a la independència es va situar en el seu màxim, 48,7%; i de l’altra, la presència en els mitjans escrits de comunicació de l’expressió “incertesa econòmica” relacionada amb Catalunya assolia el seu zenit si es compara amb els dos anys anteriors o amb els dos anys posteriors a aquesta data, i també si es compara amb la presència d’aquesta expressió amb relació a altres comunitats autònomes (cerca realitzada a través del programari FACTIVA).
A nivell polític, les relacions institucionals es varen trencar entre l’executiu central i l’autonòmic, i les relacions socials (reflectides en el funcionament de la política interna catalana) també se’n varen ressentir. Assumint aquests impactes, ens hem preguntat si també van afectar el desenvolupament econòmic de Catalunya. Rodríguez-Pose i Hardy (2020) es plantegen una pregunta similar, adoptant un període de temps més llarg i centrant-se en la comparació entre Barcelona i Madrid. Nosaltres hem centrat l’anàlisi al nivell de comunitat autònoma i deixant que siguin les dades les que identifiquin el contrafactual de Catalunya, això és, quin hauria estat el seu comportament econòmic en absència del referèndum de 2017. Per a això, hem utilitzat el mètode del control sintètic. Aquesta tècnica estadística va ser desenvolupada per Abadie i Gardeazabal (2003), que la varen aplicar per estimar l’impacte econòmic del terrorisme al País Basc. En comparació amb aquest conflicte, el que ens ocupa es pot tipificar com de “baixa intensitat” (Skaperdas et al., 2009), un conflicte que, en absència de terrorisme, es pot materialitzar —i es va materialitzar— en vagues, protestes o bloqueig de les comunicacions. Aquests impactes directes i la mateixa incertesa econòmica generada pel conflicte politicosocial poden tenir un impacte econòmic, que és el que hem intentat estimar (aquí, l’article publicat).
A partir de fonts estadístiques oficials (bàsicament, de l’INE) i amb dades trimestrals, hem analitzat diversos marges econòmics: d’una banda, hem diferenciat entre marges reals i financers; i d’una altra, dins del marge real, hem analitzat els impactes sobre la demanda agregada, i també els que han pogut (i encara poden) afectar l’oferta agregada. Amb relació a la demanda agregada, hem estimat l’impacte sobre el PIB per capita (la variable paradigmàtica) i la taxa de desocupació. En tots dos casos, concloem que no hi ha hagut un impacte significatiu. Altres variables analitzades com ara l’adquisició de vehicles, el nombre d’hipoteques contractades o el nombre de visitants (nacionals i estrangers) tampoc es varen veure afectades pel xoc d’octubre de 2017 (aquests resultats no es mostren a l’article publicat). Per tant, en el curt termini, l’impacte econòmic sembla que va ser negligible.
No obstant això, sí que hem obtingut resultats significatius pel costat de l’oferta. En concret, hem estimat que entre l’1 d’octubre de 2017 i el primer trimestre de 2019 es varen produir 1.200 ampliacions de capital menys de les que s’haurien produït en absència del xoc (aquest nombre s’obté per diferència entre el contrafactual que hem estimat i el nombre real d’ampliacions de capital que es van produir a Catalunya). Igualment, en aquest mateix període, es varen registrar 2.318 empreses menys en comparació amb la Catalunya hipotètica, això és, en absència del referèndum. Per consegüent, una primera conclusió és que l’oferta —que és el que determina el nivell de creixement en el llarg termini— ha estat més sensible que la demanda a la tensió politicosocial esdevinguda a conseqüència de l’1-O.
Deixant de banda els marges reals, l’impacte financer ha estat també significatiu. A partir de les dades de dipòsits bancaris del Banc d’Espanya, hem diferenciat entre dipòsits a curt i a llarg termini. Arran de l’1-O, es varen relocalitzar des de Catalunya 33.000 milions d’euros en els dos trimestres posteriors a aquesta data, dels quals se’n “varen recuperar” 9.000 milions fins al primer trimestre de 2019 (quan acaba el període temporal que hem analitzat). En el cas dels dipòsits a llarg termini, menys mòbils per definició, també es va produir una relocalització significativa, però d’import menor. En concret, es varen relocalitzar 2.500 milions durant els dos trimestres següents al referèndum, dels quals se n’ha “recuperat” el 80% fins al primer trimestre de 2019. El capital financer, per tant, sembla ser també especialment sensible a les turbulències politicosocials.
Aquests són els costos econòmics estimats d’aquest conflicte. Probablement, els qui estaven a favor del referèndum consideren que aquest és un preu just o, com a mínim, assumible per (intentar) obtenir un escenari polític alternatiu a l’actual. No ens toca a nosaltres dur a terme aquesta anàlisi cost-benefici. El que sí que és curiós és que els costos en un sistema descentralitzat s’acaben repartint entre totes les jurisdiccions. Això és, un sistema d’anivellament horitzontal (ben dissenyat) fa que la pèrdua relativa de pes econòmic, en aquest cas, de Catalunya (vegeu els costos pel costat de l’oferta, que són oportunitats perdudes de negoci) acabi essent compensada (en el nostre sistema de finançament, de manera parcial) pel guany en la resta de comunitats autònomes (de Règim Comú). Això és quelcom a tenir en compte quan es posen sobre la taula costos i beneficis d’un conflicte com aquest.
La imatge de la capçalera està subjecte a llicència creative commons.
Quan es parla de registre d’empreses es fa referència a la creació de societats mercantils? Perquè el 2017 va ser el 2n any amb la creació neta de societats més alta des del 2009 (només per darrere del 2016, quan ja hi havia debat independentista), de manera que l’eventual independència potser no preocupava tant.
Idescat. Indicadors anuals. Creació, ampliació de capital i dissolució de societats mercantils.
Una entrada força interessant, que suggereix moltes preguntes. Què vol dir “relocalitzar” dipòsits bancaris i quina incidència té aquest fenomen per a l’economia del país? Els dipòsits canvien d’entitat bancària o només d’oficina? Quina part d’aquest fenomen es deu a les operacions dutes a terme per l’estat per pressionar les entitats per a que canviessin la seva seu social?
Que per la part de la demanda l’efecte econòmic va ser negligible, més o menys ja ho sabíem i està bé comprovar-ho amb un estudi més rigorós com aquest. Estaria bé aprofundir una mica més en els efectes per la banda de l’oferta i, per exemple, si en comptes dels valors absoluts els autors ens donessin els percentatges que suposen la reducció de les ampliacions de capital i el registre d’empreses podríem tenir una idea més exacta de si l’impacte de l’1-O va ser important o no.