Sobre la gestió de Menorca, Reserva de la Biosfera

La situació de partida

Ses illes: comunitat número u en creixement de la població, i la divuitena en creixement de PIB per capita. La població ha tingut un increment de més de sis-centes mil persones en els darrers quaranta anys, el noranta per cent vingudes de fora, amb ocupats per a “servir” els vint milions de visitants. Avui hi ha debat sobre l’augment de places d’allotjament a l’espera encara d’un pla mestre per a la desestacionalització del turisme. Quo vadis, illencs? Menorca: suposadament l’illa de creixement més assenyat, tot a poc a poc. Una postal: Reserva de la Biosfera, camí de cavalls, platges paradisíaques, promoció de l’espectacle de la naturalesa que privilegia els menorquins…

La gran estafa: les illes, generadores d’ocupació per a la resta del món i de divises per a l’Estat espanyol, menystingudes pels diferents governs centrals, sense finançament públic per a polítiques socials d’acompanyament d’aquesta major població precària, deixada de la mà de déu a l’economia que enriqueix de manera tan desigual. Amb un dèficit fiscal abusiu i reiterat, la política reflecteix la societat adormida de qui dia passa any empeny. Menorca, que els preservacionistes van aconseguir que es declarés Reserva de la Biosfera, davant d’una realitat que no lliga amb la preservació. Uns estem emprenyats mentre altres s’omplen les butxaques.

Tot el que identificaré a continuació té lletra petita, que per qüestions d’extensió aquí no puc escriure, i avanço que algunes propostes estan subjectes a revisió tècnica fiscal. Però deixeu-me que apunti igualment algunes idees del que es podria fer per redreçar la dinàmica actual. 

Certament, la situació no és satisfactòria per a molts illencs. Cal intervenir per corregir les tendències del mercat. Avui, des de la realitat observada, tota intervenció per a millorar el benestar dels illencs exigeix trobar un nou equilibri entre renda i riquesa, creixement i sostenibilitat, economia i recursos naturals, balanç patrimonial i compte de resultats de l’economia. Necessitem reconduir la situació en diversos aspectes. Això es pot fer per la via de la millora de la regulació (el que es pot fer i el que no es pot fer en el territori i el sistema productiu) o a través de nous programes d’actuació amb alternatives correctores, incentivant i desincentivant projectes, i garantint-ne el finançament. 

En descàrrec inicial voldria remarcar que no es tracta de més intervencionisme i diners per a fer el mateix una i altra vegada. Fa temps que no don suport a més impostos per a més despesa indiscriminada. Han de ser en tot cas ingressos afectats a certs propòsits explícits i no crec possible que es faci el que ara cal fer, políticament, apoderant més les conselleries del Consell. Penso en la creació d’una agència amb autoritat per a gestionar específicament la Reserva de la Biosfera. I és que crec que és prou sabut que fer el que cal fer per la via de la gestió política de les competències assignades no durà enlloc: darrere hi ha sempre l’interès a congraciar-se amb uns votants o uns altres i anar posposant les mesures. Aquesta agència autoritzada actuaria dins de les regles que la doten d’autonomia per a l’objectiu establert a la llei, i ho faria amb imparcialitat i transparència. Les seves actuacions impliquen aixecar acta des de la seva autoritat, tot i requerir la potestat administrativa de qui governi per a les sancions i els incentius. Però qui no segueixi la recomanació feta per l’agència hauria d’explicar públicament per què no ho fa.

Les mesures de correcció

Regulació

Des del punt de vista de la regulació administrativa, cal separar les accions que incideixen en la demanda de les que es focalitzen en l’oferta. En la demanda no es pot fer gaire cosa dins l’Europa de la llibertat de moviment (avions i vaixells que ens arriben ja de tot arreu). Però algunes mesures fiscals i extrafiscals poden moderar certs “ímpetus” d’arribada. En cap cas s’ha de permetre continuar el camí de la promoció turística genèrica —de gastar doblers per als pics de l’estiu, en els quals volem menys gent i no més— mostrant unes fotos que, en els punts àlgids, són un frau per als visitants. 

En l’àmbit de l’oferta, cal posar ordre a les places turístiques il·legals, aquests quaranta o cinquanta mil visitants que no són a les estadístiques. És prioritari confrontar el segment més depredador, el de baixa qualitat, causant de molèsties dins els pobles a la gent que vol descansar, i estalviar l’engany al qui l’ha contractada. També per la banda alta, cal controlar l’oferta organitzada per operadors poc rigorosos amb les condicions de lloguer i dotar de mitjans suficients els serveis d’inspecció per a fer complir la normativa actual. L’oferta al camp és una altra història en la mesura que suposi o no inversions empresarials: la regulació ha de segmentar aquí millor quan la part agrària és accessòria a la turística o substantiva, respecte de l’oferta de places; hauria de ser complementària. No hauria de ser acceptable l’agroturisme en el qual l’activitat agrària és ornamental i el número de places elevat. I pel que fa a l’oferta purament residencial al camp, de les grans finques, hauria de portar aparellada de manera forçosa la custòdia i explotació agrària i la preservació dels valors paisatgístics del camp menorquí. 

Programes de despesa

Tenim a les illes una gran carència d’habitatge permanent per a la nostra gent, donada la gentrificació actual i l’expulsió que genera el lloguer turístic descontrolat. Es podria exigir, per aprovar noves places hoteleres o d’apartaments per part de grans tenidors d’habitatges turístics, que inverteixin en residències o pisos per als seus empleats. Per a les places actuals, s´hauria d’incentivar els hotels apartaments que no en tinguin a fer-ne. Cal habitatge social fet tant des de fórmula pública com privada; construcció pública nova i de lloguer, i rehabilitació; si és de lloguer, amb habitatges ambientalment exemplars.

Es requereix la creació d’ocupació de tècnics per a la reserva de la biosfera (neteja, conservació, inspecció), treballadors empleats per l’Agència (no administratius). Cal impulsar programes de soterrament de cablejat, extensió de cobertures telemàtiques a tota l’illa, i oferir ajuts a startups (empreses emergents) de recerca en sostenibilitat ambiental vinculades a la gestió de la Reserva (intel·ligència competencial). Així mateix, calen subvencions generals per a embarcacions que funcionin amb energia fotovoltaica, per a vehicles elèctrics experimentals i assaigs de nous projectes de transport col·lectiu; també ajudes per a fer possible l’ús d’aigües depurades per a reg de jardins i sanitaris. Cal també molta més vigilància al bany a platges i a vaixells a la costa, garantir seguretat i absència de sorolls, i lluitar contra les ocupacions il·legals d’espais públics i privats. Per evitar que les compres de llocs restringeixin encara més l’accés al camp i a les platges, és necessari acabar l’inventari de camins rurals i garantir-ne l’ús públic, amb expropiacions incloses si és precís. 

Finançament (ingressos afectats)

Aquest és l’apartat que marcaria la irresponsabilitat de les mesures si l’obviéssim per evitar la seva impopularitat. Però cal ser conseqüents: no hi ha res que sigui gratuït. Caldrà reforçar els ingressos per engegar un programa de les característiques del que hem presentat. 

Més enllà de la millora del finançament territorial pendent d’assolir, recuperant el dèficit fiscal illenc, la taxa turística ha de variar per ser forta en els moments de pic i amb subvenció si escau en etapes vall. Es pot pensar igualment en un recàrrec estacional (mesos d’estiu més saturats) sobre carburants per a tots els vehicles contaminants, també per als autòctons. Caldria una vinyeta en els cotxes de lloguer per circular i taquilla d’entrada de vehicles als ports que discrimini segons el moment de l’any. Igualment, una taxa per als vehicles que surten dels vaixells, que es pagués en entrar a l’illa o prèviament per internet; també per a embarcacions nàutiques i creuers. Preus diferenciats per a ús estacional (més alts) que per a tot l’any. Pensar a fer progressiu l’impost (ara és proporcional) sobre transmissions patrimonials: les compres de finques de preus exorbitants ho han de poder incorporar en el preu, al mateix temps que l’impost es pot abaixar per la compra d’habitatge d’ús familiar. També es pot pensar amb un recàrrec sobre amarraments i a l’IBI dels habitatges amb piscina com a part dels espais construïts.

Cap d’aquests propòsits ha de ser recaptatori per se. L’objectiu és frenar: si s’aconsegueix, la recaptació serà zero. I si no, almenys aquesta mesura sufraga el cost ambiental imposat a l’illa i a la seva gent.En resum, per reconduir la situació necessitem dur a terme un conjunt de coses; fer-les amb la creació d’ocupació de custòdia de la Reserva, des d’una autoritat diferenciada, ubicant la política en els extrems i no contaminant totes les parts. Per fer el que s’ha de fer, es necessita múscul financer, no gent d’oficina i administratius sinó gent al carrer, als camins, a les platges, als espais naturals, al camp. No més impostos al sac general del Consell, sinó afectats als pressupostos de qui té assignada la responsabilitat de fer, responsabilitat que ha de ser fiscalitzada i jutjada per la ciutadania.

La foto de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Guillem López-Casasnovas

Guillem López Casasnovas és catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).