Quan l’any 1976, en un moment de plena efervescència social i política, tant a Catalunya com en el conjunt de l’Estat espanyol, es posaven les bases d’un futur que s’esperava prometedor en tots els àmbits, la gestió de la natura no en va quedar al marge i la comunitat científica i els naturalistes no van dubtar a aportar el seu coneixement i fer-lo arribar al conjunt de la societat. Ho varen fer a través del llibre Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, que va publicar la Institució Catalana d’Història Natural. L’any 1988 se’n va fer una segona edició, actualitzada i ampliada.
Algunes de les aportacions d’aquest treball van ser clau en la política de gestió i conservació del patrimoni natural. L’actual sistema d’espais naturals protegits de Catalunya, i dels Països Catalans en general, en reflecteix prou bé les propostes que s’hi feien; altres no van tenir tant de ressò, o quasi cap, com és el cas de les crítiques que es feien al caòtic model de desenvolupament urbanístic imperant en aquell moment i que continuà en les dècades que seguiren.
Passats quaranta anys de la primera edició, i transcorregut un període de canvis excepcionals en tots els àmbits, era necessari fer un balanç del que ha passat en aquest lapse de temps i mostrar que el compromís del món acadèmic per millorar l’entorn es manté. És per aquest motiu que des de l’Institut d’Estudis Catalans es demanà la col·laboració dels experts científics i tècnics de les principals disciplines amb incidència ambiental per fer aquest balanç de quaranta anys de polítiques ambientals a Catalunya. A diferència de la primera edició del Llibre blanc, s’ha ampliat l’abast de l’anàlisi i s’ha passat d’un enfocament centrat en la conservació a una visió més sostenibilista, en la qual la conservació de la natura ja no es presenta aïllada d’altres reptes socials i econòmics. Aquest cop, l’obra s’ha centrat en Catalunya.
En aquests quaranta anys s’han aconseguit avenços força considerables, com ara tenir protegida amb una figura legal el 32% de la superfície del país, però aquests avenços en la normativa i en la planificació no sempre s’han traslladat a la gestió, i l’estat de conservació dels hàbitats i de les espècies continua essent deficitari. Segons les darreres dades de l’aplicació de la Directiva Hàbitats de la Unió Europea, es constata que només el 12% de les espècies i el 24% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació favorable.
Un exemple més reeixit ha estat el de la política de l’aigua, en bona part degut a l’aplicació de la Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea. L’estat dels cursos fluvials ha millorat considerablement, especialment pel que fa a la qualitat fisicoquímica de l’aigua, ja que actualment es sanegen les aigües residuals de més del 97% de la població. Altres pressions afecten, però, els sistemes aquàtics i impedeixen que assoleixin un bon estat: és el cas de les alteracions morfològiques, l’alteració del règim de cabals, la presència d’espècies exòtiques invasores, la contaminació d’origen difús o els contaminants emergents, de manera que només un terç (36%) de les masses d’aigua es classifiquen en bon estat.
L’agricultura, també molt vinculada a les polítiques comunitàries, ha aconseguit un notable increment de la productivitat i els consumidors poden adquirir productes agropecuaris a preus raonables, però això s’ha fet a costa de notables diferències en la renda agrària, el despoblament de molts municipis rurals i un considerable impacte ambiental, de manera que continua disminuint l’explotació agrària clàssica i arrelada al territori i no s’assoleixen els reptes ambientals plantejats. Una dada prou explícita de la tendència esmentada és la que mostra que el 19% dels beneficiaris dels ajuts de la PAC a Catalunya reben el 80% de l’import total d’aquests ajuts.
En conjunt, el territori de Catalunya es troba immers en un procés de canvi que comporta un increment de la superfície forestal fruit de l’abandonament agrícola, una intensificació agrícola de les àrees més productives i una urbanització fortament lligada al creixement de les àrees metropolitanes i a l’explotació turística del litoral. Aquest fet comporta la pèrdua d’alguns dels valors més importants dels paisatges mediterranis, cosa que té efectes profunds sobre la conservació de la biodiversitat i sobre el funcionament ecològic del territori i la consegüent provisió de funcions i serveis ambientals. Les darreres dades disponibles mostren que en un període de vint-i-cinc anys (entre 1987 i 2012) la superfície forestal ha augmentat un 2,6% i les àrees construïdes un 2,8%, mentre que s’ha perdut una superfície de conreu de gairebé un 5% del territori.
Molts altres exemples concrets es poden trobar en els diferents articles que formen part d’aquesta nova edició de Natura, ús o abús? Tots els possibles interessats poden consultar els treballs elaborats tant en la seva versió extensa com resumida al web del projecte.
Però no només es tracta de fer una diagnosi de la situació actual sinó anar més enllà i atrevir-se a proposar tot un seguit de recomanacions i actuacions per aconseguir canviar la insostenible tendència actual. Cada treball de la nova edició inclou tot un seguit de propostes que caldria implementar a curt i mitjà terminis.
Encara que no sigui l’àmbit més desenvolupat en aquest projecte, no s’ha volgut deixar de banda tot allò que fa referència a l’economia i la fiscalitat. Per exemple, atès que la sostenibilitat consisteix en la reinternalització econòmica de les externalitats negatives, es considera imprescindible disposar d’uns balanços econòmics complets i realistes que incorporin aquestes partides habitualment menystingudes.
La fiscalitat pot servir per a traslladar els costos ambientals als seus responsables i crear incentius per avançar vers la sostenibilitat. En aquest sentit, es proposen noves mesures de fiscalitat ambiental com, per exemple, un impost sobre el canvi d’usos del sòl o sobre determinades actuacions en sòl no urbanitzable, així com dedicar part dels fons recaptats per altres tributs de caire ambiental a la conservació del patrimoni natural i establir instruments fiscals afavoridors de pràctiques positives per a la conservació. També s’apunta la conveniència d’una patrimonialització ambiental que estimi valors de reposició als actius naturals i, doncs, visualitzi els costos ambientals dels projectes amb afectació territorial.
Resumint, les polítiques ambientals, incloses les econòmiques i fiscals, presenten mancances considerables i, per tant, cal millorar la legislació amb incidència ambiental i de protecció de la biodiversitat i aplicar-la conseqüentment. La promoció de la recerca i l’educació han de remar en la mateixa direcció i contribuir a bastir una societat més culta, més lliure i més influent en les preses de decisions que l’afecten profundament.
