En els últims quinze anys la xifra de persones que viuen al carrer no ha parat d’augmentar a la majoria de ciutats del nord global. A Barcelona, des de 2008-2009, any de la crisi econòmica, fins a 2022 s’ha incrementat un 62% i ha arribat a 1.063 persones que dormen al carrer (el Marc d’acció per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025 recull dades de 786 municipis i diu que 2.531 persones viuen directament al carrer). Per aquest motiu, cada vegada es destina més pressupost públic a la gestió d’un problema social que ja té la dimensió d’una emergència social, que implica una gran despesa del pressupost municipal i que genera tensió en els entorns supramunicipals i regionals quan hi ha desequilibris territorials.
Però hi ha alternatives més enllà de l’emergència. Per exemple, al Regne Unit, la legislació defineix protocols per detectar les persones en risc de perdre l’habitatge i estableix l’obligació legal dels municipis de respondre-hi amb recursos residencials. Mitjançant les “local connection rules” vinculen les persones al municipi en el qual demanen atenció, més enllà del padró. Pel seu desplegament el govern d’Anglaterra ha compromès 352 milions de lliures entre el 2023 i el 2025 i les ciutats de la metròpoli de Londres, amb més d’11.000 persones sense sostre el 2023, inverteixen 90 milions de lliures al mes en allotjaments temporals per a persones sense llar, pressupost que s’ha incrementat un 40 % respecte de l’any anterior. Als Estats Units, l’any 2017 el 9è circuit de la Cort Suprema va dictaminar inconstitucional denunciar les persones que viuen al carrer si no hi ha recursos residencials suficients. En conseqüència el comtat de Los Angeles, amb més de 75.000 persones vivint al carrer el 2023, va destinar 1.600 milions de dòlars per a la creació de 10.000 habitatges (Measure HHH) i 355 milions de dòlars per a serveis d’atenció al sensellarisme (Measure H).
Ajudar les persones a sortir del carrer és un gran repte arreu i la dimensió econòmica i la moral se sobreposen: més enllà del dret constitucional a una llar, la realitat sovint vira cap a l’aporofòbia o, senzillament, a l’oblit intencional del més pobre. Avui dia són pocs els municipis que analitzen els costos directes i indirectes dels diferents recursos de manera profunda i continuada en el temps de manera que el balanç genèric recau en una fórmula molt simple: quants diners s’han invertit amb relació a quantes persones s’han assistit. Tanmateix, aquesta fórmula és molt limitada quan s’executa en els primers anys, ja que aquesta és una cursa de fons amb una inversió inicial elevada però amb resultats a llarg termini.
A Los Angeles, els problemes burocràtics amb els quals l’administració ha topat per proveir suport residencial són múltiples: contractacions i litigis per a la construcció, finançament fragmentat, sistema d’ajudes socials de difícil accés, sistema d’atenció social dispers al territori amb competències sobreposades…, i ha fet que l’administració de Los Angeles hagi hagut d’anar publicant directives per agilitzar la inversió pública. Per exemple, l’any 2021 va iniciar el programa “Inside Safe” que comptava amb 12 milions per a l’acompanyament a les persones en el sensellarisme més crònic, primer a través del format pensió per, des del suport psicosocial i a través de la figura del gestor de casos, poder trobar el recurs permanent (i disponible) més adequat. És l’autoritat d’atenció al sensellarisme del comtat, LAHSA, la que coordina aquests recursos i estudia les necessitats. Gràcies a aquest encadenament de serveis el temps mitjà que una persona passa al carrer fins a obtenir un recurs transitori ha passat de 260 dies a 62, amb una permanència al recurs residencial entre el 80 i el 90 %.
El repte immediat és poder dimensionar els recursos residencials, ja que Los Angeles té un mercat immobiliari tan tensionat que no disposa d’opcions assequibles per a les persones amb ingressos baixos i perpetua la necessitat d’injecció de diners públics per suavitzar la ruptura social. Per revertir-ho, diverses directives estableixen mecanismes de contractació pública i de construcció que permetran, el 2026, proveir 10.650 habitatges. Per tal de vincular correctament les persones es va crear una base de dades compartida (“HMIS Clarity”) entre els diferents municipis i serveis d’atenció al sensellarisme que permet avaluar la disponibilitat de recursos així com les gestions efectuades per a cada persona i la seva vinculació territorial.
A Catalunya, l’any 2022, es va registrar la Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme, que incorpora l’espai residencial digne com a dret subjectiu. Si s’aprova comportarà la injecció de pressupost i el seu desplegament requerirà acords. La clau, per a tots, rau a reordenar i assegurar la disponibilitat de recursos residencials de primer accés amb responsabilitats compartides entre administracions. Així i tot, actualment només dos municipis de l’àrea metropolitana compten amb equips de treball social de contacte de carrer i només Barcelona disposa d’un equip (molt reduït) d’atenció a la salut mental al carrer. De fet, de tots els serveis destinats a les persones sense llar a Barcelona, el 90 % són d’accés indirecte, a través d’entitats i serveis socials, i només el 10 % són residencials d’accés directe.
Davant aquest buit en la resposta són altres ens i organismes els que actuen en l’ús de l’espai públic, una suma de costos indirectes (hospitals, ambulàncies, neteja, seguretat, judicatura) que no s’està calculant. Si analitzéssim aquests costos ens plantejaríem altres fórmules de finançament més sostenible i eficient. Sense aquest canvi, perpetuem un sistema fragmentat, generem un coll d’ampolla i amplifiquem situacions d’exclusió social greu. En resum, ens toparem ràpidament amb realitats com la de Los Angeles o Londres i aleshores sí que haurem d’abocar-hi milers de milions o veurem la pobresa magnificada a cada cantonada.
La imatge de capçalera pertany a Jmarchn de Wikimedia Commons.
