Política climàtica eficaç a Espanya, Catalunya i Barcelona

Actualment hi ha molt coneixement i evidència teòrica i empírica sobre com dissenyar millor una política climàtica eficaç. S’ha d’assignar un paper central a l’instrument de fixació de preus del carboni, prestant atenció tant als arguments clàssics com als addicionals que poden atraure un públic més ampli. La taula 1 resumeix ambdós tipus d’arguments. Per a més detalls, vegeu Baranzini et al., (2017) i Cramton et al., (2017).

Taula 1. Arguments clàssics i addicionals per al preu del carboni

És essencial que, a diferència de qualsevol altre instrument, el preu del carboni tingui un caràcter sistèmic, és a dir, que canviï els preus relatius de tots els inputs de carboni baix i alt, i dels productes intermedis i finals, de manera que afecti totes les decisions dels productors, inversors, innovadors i consumidors. Això, al seu torn, cobrirà totes les emissions rellevants i minimitzarà els efectes indirectes de rebot d’energia/carboni (per exemple, a les cadenes de producció), cosa que millorarà l’eficàcia neta de la política climàtica. A més, a través de la seva cobertura completa d’emissions i la selecció d’opcions de reducció assequibles, la fixació del preu del carboni garantirà que la transició a una economia baixa en carboni es produeixi sense problemes i amb uns costos econòmics o d’atur mínims. Pel que fa a la justícia climàtica, a través d’un ús raonable dels ingressos, el preu del carboni, sovint jutjat ràpidament com a desigual, es converteix paradoxalment en l’instrument polític més equitatiu. De fet, cal reconèixer que un instrument com les subvencions a l’adopció, que mai han estat criticades per ser desiguals, tendeixen a tenir pitjors resultats en termes d’equitat que els preus del carboni amb un ús intel·ligent dels ingressos. Les subvencions als vehicles elèctrics i a les plaques solars de terrats tendeixen a acabar a les butxaques de les llars riques.

Un altre tema que es passa per alt és que els preus del carboni, sobretot en forma de mercats de carboni, ofereixen la millor oportunitat per harmonitzar les polítiques entre països. Això s’il·lustra millor amb el sistema de comerç d’emissions de la Unió Europea (EU-ETS), que cobreix 31 països (els 28 membres de la UE i Islàndia, Liechtenstein i Noruega). L’harmonització internacional és necessària per enfortir gradualment la política climàtica —en cas contrari, s’hauria d’esperar que els polítics temin efectes competitius negatius per a les seves economies nacionals. De fet, la política unilateral, encara la pràctica per defecte, ja que l’acord de París no va aconseguir l’harmonització de les polítiques, s’ha mantingut feble a causa d’aquests temors polítics. Per crear més potencial per a l’harmonització internacional de la política climàtica nacional, cal limitar la complexitat dels paquets de polítiques i desenvolupar-los millor al voltant dels mercats de carboni, que s’estenen gradualment per incorporar tots els sectors econòmics (van den Bergh et al., 2020).

Per cert, cal destacar que un preu del carboni no és el mateix que un impost sobre l’energia o els combustibles. Aquest últim no està dissenyat per ser proporcional al contingut de carboni dels combustibles. De fet, tots els governs, inclòs el d’Espanya, haurien de transformar ràpidament els impostos existents sobre l’energia i el combustible en preus de carboni genuïns per beneficiar-se al màxim de l’incentiu més precís per reduir les emissions de carboni. Això, a més, pot passar sense reduir els ingressos fiscals globals durant una fase de transició inicial, cosa que contribuiria a la viabilitat política.

És evident que la política climàtica ha de ser més àmplia que els preus del carboni. Els principals instruments complementaris inclouen els estàndards o límits tècnics (per exemple, sobre la capacitat del motor dels cotxes), el suport a la innovació i el subministrament d’informació i/o empentes (nudges, en anglès). Les combinacions de polítiques s’han de dissenyar per evitar sinergies negatives i emprar sinergies positives (van den Bergh et al., 2021). Per exemple, combinar objectius, com ara la quota d’energies renovables, amb un mercat de carboni pot produir sinergies negatives, fins al punt de no afegir cap reducció d’emissions més enllà del límit, alhora que augmenta els costos globals de la reducció d’emissions. La sinergia positiva s’il·lustra mitjançant el subministrament d’informació —amb una baixa eficàcia autònoma (al voltant del 5-10%) (Andor i Fels, 2018; Delmas et al., 2013)— combinada amb els preus o regulació: aquest últim instrument canvia les opcions d’un subconjunt de la població a les opcions baixes en carboni, mentre que el subministrament d’informació adequat pot millorar la imitació social de les opcions de baixes en emissions de carboni observades per part d’altres persones, donant lloc a un “efecte multiplicador social” (Konc et al., 2021).

Encara que alguns científics socials no es convertiran mai en partidaris entusiastes de la fixació del preu del carboni, seria bo que s’informessin i reconeguessin l’immens potencial que ofereix per a la reducció d’emissions. A part dels dotze arguments de la taula 1, ara hi ha una àmplia evidència empírica sobre l’eficàcia del preu del carboni, tant pel que fa a la reducció directa d’emissions com a la innovació baixa en carboni (Martin et al., 2016; Bayer i Aklin, 2020; Best et al., 2020). De fet, cal esperar que el preu del carboni obri el camí per a una profunda descarbonització, no només perquè afecta totes les decisions de tots els agents econòmics pel costat de la demanda i l’oferta, de manera que res s’escapa de la seva influència, sinó també perquè es pot imaginar fàcilment que hi ha un valor crític del preu del carboni que induirà un punt d’inflexió social cap a una economia baixa en carboni (van den Bergh i Savin, 2021).

Pel que fa a Espanya, la política climàtica s’ha dut a terme a tres nivells: Estat, Catalunya i Barcelona. Tot i que sobretot a nivell de l’Estat espanyol i de Barcelona hi ha moltes mesures i estratègies disponibles, aquestes representen mitjans força ineficaços per reduir les emissions. Això no és sorprenent, ja que moltes polítiques prenen la forma de mesures suaus i habilitadores (per exemple, invertir en estacions de recàrrega de vehicles elèctrics, renovació urbana i plans climàtics corporatius) o prohibicions futures (de cotxes amb motors de combustió i de producció de combustibles fòssils després de 2040-42). Manquen instruments reguladors i de preus més efectius per assegurar una transició gradual cap a pràctiques baixes en carboni, a excepció de l’EU-ETS en el qual Espanya participa com a membre de la UE. Pel que fa als mercats elèctrics, d’acord amb els coneixements sobre el reciclatge dels ingressos de l’impost sobre el carboni, seria recomanable (perquè és més efectiu, més barat i més equitatiu) reduir els impostos sobre la renda per a les llars pobres energèticament en lloc d’eliminar (temporalment) l’IVA i altres impostos sobre els preus de l’electricitat per a tots (pobres i rics), usuaris d’electricitat, com ha fet el govern espanyol.

El principal instrument de la política climàtica d’Espanya, la subvenció als vehicles elèctrics (VE), segurament tindrà poc efecte en la reducció d’emissions per tres motius: les emissions del cicle de vida dels vehicles elèctrics encara són considerables, l’electricitat encara és alta en carboni a Espanya i la combinació de subvencions i eficiència dels vehicles elèctrics desencadenarà un rebot energètic/carbònic mitjançant un ús més intens. Pel que fa a la principal política catalana, l’impost quasi-CO₂ (“quasi” ja que és un terme confús) sobre els vehicles amb motors d’altes emissions és força ineficaç perquè, a diferència d’un impost de carboni genuí, no té relació amb el quilometratge anual dels cotxes i el contingut de carboni de l’ús del combustible (Drews i van den Bergh, 2021). Pel que fa a Barcelona, la seva funció principal és l’adaptació al canvi climàtic (les ciutats mitjanes aporten aproximadament un 6,5-13% a la reducció global d’emissions i les ambicioses potser fins al 20%, van den Bergh, 2020). No obstant això, Barcelona pot fer més per reduir les emissions dels cotxes, sobretot desanimant-ne la propietat. La regulació dels sectors productius és més adequada fer-la a nivell de l’Estat espanyol, ja que això garantirà la màxima cobertura d’emissions i minimitzarà les fugues entre regions i municipis.En conclusió, el disseny actual de les polítiques als tres nivells de govern a Espanya mostra poca apreciació per les polítiques efectives amb cobertura sistèmica. Els responsables polítics farien bé de confiar més en els consells d’experts acadèmics per evitar polítiques ad hoc i, en canvi, implementar polítiques efectives, basades en evidències, de caràcter regulador i de preus. Això podria ajudar a limitar explícitament el nombre d’instruments de política climàtica, ja que les llargues llistes actuals d’instruments majoritàriament suaus i ineficaços es podrien interpretar fàcilment com un cas de blanqueig verd (greenwashing, en anglès) o, més positivament, com una excusa per acumular instruments ineficaços esperant que això esdevinguin polítiques eficaces. Sense instruments efectius i estrictes la política climàtica d’Espanya pot no assolir el seu objectiu (en el context de la UE, poc ambiciós): la reducció d’emissions del 23% el 2030.

En aquest enllaç podeu visualitzar la conferència del professor van den Bergh a la Societat Catalana d’Economia.

La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Jeroen van den Bergh

Jeroen van den Bergh és professor ICREA a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic d'Economia Ambiental a la Universitat Lliure d’Amsterdam.