Per quines raons les elits d’un país decideixen enfrontar-se? En quin moment certes elits consideren que els pot ser beneficiós apostar per un nou eix de competició política? Quins són els factors que fan possible l’aparició d’un nou partit d’àmbit regional? Fins ara algunes d’aquestes preguntes havien rebut una resposta parcial. Autors com Lipset i Rokkan (1967) havien remarcat especialment factors com el desenvolupament econòmic i la modernització, o aspectes de tipus cultural i lligats amb la identitat per explicar l’existència de clivelles de conflicte polític. Sense menystenir aquests arguments, aquestes explicacions no acabaven d’ajustar-se del tot a la realitat viscuda a Catalunya al tombant del segle xx. En un dels articles de la meva tesi doctoral, publicat a Comparative Political Studies, refino algunes d’aquestes explicacions i, a partir de noves dades recollides per al cas de Catalunya, proposo alguns elements que cal tenir presents per entendre els orígens del conflicte entre elits a nivell regional.
El naixement de la Lliga Regionalista el 1901 té lloc quan ja feia anys que el procés industrialitzador havia diferenciat Catalunya de la resta d’Espanya i també anys després del desenvolupament del moviment de la Renaixença, que havia contribuït a prestigiar la llengua i la cultura catalanes. Malgrat tot, no és fins al canvi de segle que apareix per primera vegada a l’arena política un partit netament catalanista i, a més a més, liderat per una part de les elits econòmiques i culturals catalanes —per a més context de l’època, llegeixin l’excel·lent biografia de Francesc Cambó escrita per Borja de Riquer. Cal recordar que, durant la Restauració borbònica, les elits catalanes o bé s’havien mantingut alineades políticament amb els principals partits del torn pacífic o bé s’havien alienat políticament. Això canviarà a partir de la crisi finisecular, quan els interessos d’alguns industrials, de la petita burgesia i de les elits intel·lectuals del moment convergiran i contribuiran a la creació d’un nou partit polític, la Lliga Regionalista, mentre que altres sectors de les elits es mantindran fidels als partits dinàstics. La Lliga va ser el primer partit a desafiar exitosament el sistema de partits de la Restauració i va esdevenir el partit polític predominant a Catalunya a partir de la dècada de 1910. Per què, on i quan certes elits catalanes van decidir donar suport i promoure aquest partit?
A l’article argumento que hi va haver dos elements crucials per entendre la divisió entre les elits i la consolidació de la Lliga a certes àrees de Catalunya. Per una banda, i desenvolupant els arguments que fan èmfasi en el rol de l’economia en aquests processos, postulo que l’heterogeneïtat econòmica existent a Catalunya hi va jugar un paper rellevant. Tot i això, no va ser la diversitat en els nivells de desenvolupament econòmic el que motivà l’auge de la Lliga, sinó un xoc que va afectar les preferències econòmiques de les elits: la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines l’any 1898. Aquest esdeveniment històric va tenir una incidència important sobre les indústries catalanes que depenien, en diferents graus, de les exportacions a les colònies. Més enllà de les conseqüències econòmiques, el Desastre del 98 també va modificar les preferències polítiques dels sectors econòmics afectats. Per mesurar l’impacte de la pèrdua colonial he construït —a partir de dades d’arxiu originals— un nou indicador que reconstrueix el xoc que va suposar la crisi de 1898. Això ho he fet a partir de les dades més antigues de contribucions industrials disponibles a nivell municipal i de les variacions totals d’exportacions a les colònies per sectors econòmics entre 1895 i 1900. A partir de la combinació d’aquests dos factors s’obté l’exposició municipal al xoc comercial desencadenat per la crisi del 98.
Un segon factor rellevant per entendre la divisió de les elits i el suport a certs partits és la mobilització política (Kalyvas 1996). Si bé la Renaixença havia implicat la mobilització cultural d’alguns sectors de la societat catalana, per assegurar l’èxit electoral calia disposar d’eines de mobilització política. Aquests recursos de mobilització catalanista començaren a fer-se efectius a partir d’entitats com la Unió Catalanista, que començaven a organitzar-se amb objectius clarament polítics. A partir de les dades de Llorens i Vila (1992), he geolocalitzat el municipi d’origen de tots els delegats a la primera Assemblea de la Unió Catalanista —coneguda per haver aprovat les Bases de Manresa el 1892— per tenir una aproximació de la fortalesa organitzativa política lligada al catalanisme a l’abast de les elits.
Amb aquestes dades agregades a nivell de circumscripció electoral, els resultats de l’anàlisi empírica de l’article mostren que va ser precisament en aquelles circumscripcions on el xoc econòmic va ser més gran i hi havia més eines per a la mobilització política que era més probable observar candidats de la Lliga presentant-se a les eleccions. L’escissió de les elits —dividides entre fidels als partits dinàstics i lligaires— i la consolidació del catalanisme van ser conseqüència de canvis en les preferències econòmiques arran del Desastre del 98 i de la disponibilitat de recursos per a mobilitzar l’electorat. De manera crucial, allà on l’impacte econòmic no va anar acompanyat de mobilització política prèvia, l’impacte de la pèrdua colonial no es va traduir en major presència de la Lliga; això és així perquè la capacitat de mobilitzar políticament era clau per poder guanyar eleccions, tot superant les habituals pràctiques de frau electoral.
Arribats a aquest punt, si bé una literatura creixent en economia política ha fet èmfasi que la competició política entre elits té conseqüències econòmiques i polítiques —canvis fiscals o l’extensió del dret a sufragi—, aquest article presenta els factors econòmics i polítics que hi ha rere els orígens de les tensions polítiques entre elits. El sorgiment de la Lliga ens ajuda a entendre que les elits, i no només els votants, són sensibles als xocs comercials, els quals tenen un impacte sobre les seves preferències econòmiques i polítiques. Juntament amb els recursos de mobilització, aquests dos factors ens ajuden a entendre quan i per què es produeixen canvis rellevants en l’estructura de la competició política.
