L’OPA del BBVA al Banc Sabadell s’inscriu en el procés de concentració bancària que ja fa molts anys es produeix tant a Espanya com a d’altres països. L’impuls d’aquest procés ve fonamentalment de les onades de desregulació del sector i dels canvis tecnològics, sobretot de l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació. El sector bancari està en transformació des de fa dècades. Les fusions i adquisicions són un mitjà dels bancs per assolir economies d’escala i d’abast, racionalització de costos, poder de mercat, penetració en nous mercats, o bé per posar en solfa bancs mal gestionats. La disrupció digital requereix grans inversions en tecnologia a més de fer obsoletes les xarxes d’oficines heretades del període de la bombolla immobiliària. Degut a aquest excés de capacitat les fusions en un mateix mercat són adequades per reduir solapaments en serveis centrals, plataforma tecnològica, xarxa d’oficines, i adaptació de la plantilla a l’economia digital.
Les fusions també poden ser defensives, per augmentar la grandària de l’entitat i fer difícil una OPA hostil. S’hi han d’afegir les fusions induïdes pels reguladors quan un banc està en fallida, com per exemple el cas del Banc Popular absorbit pel Santander o de Credit Suisse per UBS. A Espanya hem passat de 55 entitats bancàries a principi de segle als 10 grups actuals com a llegat de la crisi financera global de 2007-2008 i l’esclat de la bombolla immobiliària. Tant l’absorció del Banco Popular pel Santander el 2018 com la de Bankia per Caixabank el 2021 tenen les arrels en la mateixa crisi.
Avui molts bancs europeus tenen un valor de mercat per sota del valor comptable (en contrast amb la banca als EUA), el mercat valora que no són prou rendibles. Recentment, i degut a la pujada de tipus, BBVA, Bankinter i CaixaBank en són excepcions; el Sabadell no ho és. Als EUA s´han format grans bancs nacionals però no a la UE, en no completar-se la unió bancària i ser la “mort” d’un banc un assumpte de l’estat membre i no un assumpte europeu. Les crides del Banc Central Europeu (BCE) perquè es facin fusions transfrontereres per guanyar escala i solvència sense perjudicar la competència no han tingut seguiment en no completar-se la unió bancària.
La proposta de fusió planteja dues qüestions principals sobre si serà bona i) per als accionistes del BBVA i del Sabadell, i ii) per a la societat en general (i en particular clients i treballadors). Per al BBVA, guanyar pes a Espanya i al Regne Unit (on Sabadell té el TSB) és bo per equilibrar el balanç dels actius a Mèxic i a Turquia. A més, al BCE no li agrada que els bancs europeus tinguin grans interessos fora de l’Eurozona (i la tendència internacional és al replegament nacional dels grans grups bancaris). El BBVA guanyaria poder de mercat, passaria d’una quota de mercat de dipòsits i crèdits del 15 % a més del 23 % aproximadament, a Espanya, i podria reduir costos de tecnologia i xarxa d’oficines amb sinergies estimades anuals de 850 milions d’euros amb costos de reestructuració per sota dels 1.500 milions d’euros. A Espanya les fusions han facilitat les reestructuracions per reduir excés de capacitat. S’ha de notar, però, que materialitzar les sinergies no sempre és fàcil. Per exemple, la integració de les plataformes tecnològiques pot ser problemàtica, com recorda l’experiència del Sabadell en la integració del TSB al Regne Unit, i es produiria una reducció de sucursals i d’ocupació (la darrera amb baixes incentivades). S’hi afegeix, a més, l’argument defensiu que Espanya necessita tenir grans bancs per quan arribin les fusions transfrontereres.
En els dos bancs, els fons d’inversió tenen la majoria del capital, el 52 % en el Sabadell i prop del 63 % en el BBVA. Hi ha molts fons que tenen participacions rellevants en tots dos bancs, com ara BlackRock, Vanguard o Norges (dels accionistes que tenen en comú, els 12 principals representen més del 18 % del capital del BBVA i més del 15 % del Sabadell). L’èxit de l’OPA dependrà de l’actitud dels fons i del 48 % dels inversors minoristes en el Sabadell. Donat l’augment del poder de mercat de l’entitat fusionada i les sinergies d’integració és molt possible que els accionistes de l’entitat fusionada hi surtin guanyant amb la fusió (no valorem aquí l’oferta del BBVA als accionistes del Sabadell en l’OPA).
Un altre tema és si la fusió serà bona des del punt de vista social. Aquí cal equilibrar les sinergies potencials amb l’augment del poder de mercat que ha d’examinar l’autoritat de defensa de la competència (la Comissió Nacional de Mercats i la Competència, CNMC). A més, s´han de considerar les implicacions per a l’estabilitat financera que ha d’examinar el BCE. La fusió segurament reforçarà la rendibilitat i el capital del banc però al mateix temps farà que l’entitat sigui més sistèmica. Aquest darrer punt és rellevant, ja que el cost de la fallida o ajuda a un banc és nacional i els actius de l’entitat fusionada representarien prop del 70 % del PIB d’Espanya (per referència, el Deutsche Bank representa un 36 % del PIB alemany però el Santander més d’un 120 % del PIB d’Espanya). Els grans bancs nacionals poden ser “massa grans per ser salvats”. De moment, els governs espanyol, català i valencià han manifestat l’oposició a l’operació. El govern espanyol tindrà la darrera paraula i pot frenar la fusió però no l’adquisició del Sabadell per part del BBVA, en aquest cas quedaria el Sabadell com a filial del BBVA.
L’impacte en la competència a Espanya, com a Catalunya i als mercats regionals, tant de dipòsits com de crèdits és una qüestió crucial. Encara que l’evidència és mixta, diversos estudis han conclòs que la consolidació eleva el poder de mercat en els dipòsits, en els tipus dels préstecs personals i en els préstecs hipotecaris. (Vegeu la secció 4.2.5 de Vives (2016) per a una panoràmica de la literatura acadèmica sobre els efectes de les fusions bancàries en el poder de mercat, les condicions per als clients i l’eficiència.) Les tres grans entitats postfusió (CaixaBank, BBVA-Sabadell i Santander) tindrien entre un 70 % i un 75 % del mercat bancari de dipòsits i préstecs a Espanya, a gran distància dels altres competidors (a Catalunya en crèdit a empreses i llars les tres entitats tindrien un 84 %, l’entitat fusionada seria líder amb prop del 40 % de quota). Es podria argumentar que la fusió genera una entitat amb quotes de mercat similars a CaixaBank i Santander i que el poder de mercat unilateral disminuirà (encara més, comptant amb la banca electrònica i els entrants digitals i grans plataformes), encara que el coordinat (perill de col·lusió) pot augmentar. Un primer indicador és que a Espanya la remuneració dels dipòsits no ha seguit el ritme de la pujada de tipus d’interès en contrast amb altres països europeus. En tot cas cal veure quins són els mercats rellevants. Per a banca corporativa i d’inversió el mercat és estatal o supraestatal, mentre que per a banca minorista pot ser molt més local.
Com a efecte de la fusió, l’índex de concentració IHH per a oficines per comunitat autònoma (CA) augmentaria més de 250 punts a Catalunya (prop de 600 punts), Astúries i València, i Catalunya és l’única CA on se superarien els 2.500 punts (prop de 2.900, i Galícia i Balears es quedarien a prop dels 2.500). Segons la Comissió Europea és improbable que hi hagi problemes de competència per una fusió quan l’índex IHH està per sota de 1.000, quan està en el rang 1.000-2.000 i un augment inferior a 250, i per IHH de més de 2.000 i un augment inferior a 150 (excepte en alguns casos, no es fa una aplicació mecànica de l’anàlisi de concentració). Segons l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO, 2024), en crèdit l’IHH pujaria de 2.063 a 2.820 (757 punts) i la nova entitat tindria (sense reestructuració) el 35 % de les sucursals bancàries, per sota del 39 % de CaixaBank. L’ACCO conclou en el seu informe que la fusió significaria una reducció significativa de la competència en el sector bancari a Catalunya.
A Catalunya l’entitat fusionada dominaria el mercat del crèdit. En particular, el Sabadell és especialista en crèdit a PIMES i la seva desaparició podria erosionar el crèdit a aquest segment. Per exemple, els bancs no poden tenir massa concentració de risc en una empresa i donat que moltes empreses treballen amb Sabadell i BBVA, la fusió podria comportar la no renovació de crèdits. A més, hi ha evidència que quan un banc amb especialització en PIMES (relationship banking) és absorbit per un gran banc es perd la informació “tova”, que no es pot codificar en una avaluació de solvència (credit scoring), i el crèdit en pot sortir perjudicat (vegeu, per exemple, Berger et al. (1998)). La literatura acadèmica ha examinat els efectes de les fusions en el crèdit i troba en quines condicions el farà disminuir. La reducció és més probable quan les entitats fusionades són grans i competeixen en el mercat local amb quotes de mercat significatives abans de la fusió (vegeu Sapienza (2002) i Fraisee et al. (2018)).
Les autoritats de la competència difícilment poden aprovar la fusió sense imposar remeis, com a mínim, en algunes regions com ara Catalunya. El problema és que no està clar que sigui un remei efectiu la desinversió en sucursals (amb els seus clients minoristes), ja que no és evident quin competidor les voldria comprar i és difícil que sorgeixi una nova entitat especialitzada en crèdit a PIMES. Addicionalment, per Catalunya la fusió representaria una pèrdua de poder de decisió local malgrat la promesa de mantenir una seu operativa a Sant Cugat.
La imatge de capçalera està composta d’un collage amb imatges que pertanyen a Folguerola Angela i BBVA de Wikimedia Commons.
Dues qüestions:
1º No hi veig la diferència entre la fusió i l’adquisició. Al cap de vall qui remenarà les cireres i prendrà les decisions i la gestió del Sabadell serà el BBVA.
2ª Si abans de les crisis del immobiliari hi havien 55 entitats a Espanya i totes es guanyaven la vida, ara el pastel se’l reparteixen entre les poques que han quedat. Tots aquests beneficis extres ( menys personal i oficines, banca on-line, sinergies , etc, etc) tot va a la butxaca dels accionistes (principalment aquests mega-fons d’inversió). Si anem portant aquesta lògica fins a les ultimes conseqüències només pensant en els beneficis i els diners, al final només quedarà un banc a tot el món.
Considero que els bancs no han de ser només màquines de fer diners, sinó que són molt més, un servei a la ciutadania, a la industria i al comerç, facilitant les relacions econòmiques i d’intercanvi entre tots. Per tot això es important que hi hagi suficients entitats que competeixin entre si en be del mercat. Els oligopolis no han sigut mai bons.