L’anàlisi de les pautes i dels determinants de localització de les empreses ha rebut una atenció creixent de la ciència econòmica i els gestors públics els darrers anys. Aquest interès s’explica sobretot pel paper positiu que tenen les empreses entrants en termes de creació d’ocupació, introducció d’innovacions i expansió del PIB.
Conèixer on i per què trien localitzar-se les noves empreses és força rellevant, tant des de l’òptica d’aquestes, ja que això ajuda els futurs entrants a prendre millors decisions, com des de l’òptica de les administracions públiques, ja que això els permet mirar de facilitar el tipus d’entorn que aquestes empreses cerquen. En aquest sentit, cal dir que les empreses no són neutrals respecte a l’indret on s’acabaran localitzant, ja que localitzacions alternatives suposen diferències en termes d’ingressos, costos i eficiència. A més a més, les empreses de diferents sectors tenen preferències clarament diferenciades, ja que les seves necessitats pel que fa a l’emplaçament (per exemple, en termes de mà d’obra, accessibilitat, infraestructures, serveis especialitzats, etc.) són clarament no coincidents. En qualsevol cas, aquestes qüestions han estat àmpliament debatudes per la literatura acadèmica, la qual ha produït innombrables treballs que analitzen la manera en què característiques locals com ara les economies d’aglomeració (és a dir, les millores d’eficiència producte de l’aglomeració d’empreses en uns indrets concrets), les infraestructures de transport, el capital humà, els salaris o les institucions poden configurar aquestes decisions de localització. Ara bé, dins de l’àmbit de la localització hi ha un aspecte que no ha rebut gaire atenció de la literatura especialitzada, com és el paper que juga l’aposta creixent per la sostenibilitat i la sensibilització continuada pels temes mediambientals.
En concret, en aquest petit article volem explorar fins a quin punt pertànyer a un sector més o menys sostenible condiciona les pautes de localització de les empreses, per tal de veure si totes es comporten igual al marge d’aquesta dimensió. Per fer-ho, utilitzem la classificació de la Central Pollution Control Board (CPCB (2016): Final Document on Revised Classification of Industrial Sectors Under Red, Orange, Green and White Categories, Central Pollution Control Board: Delhi) que agrupa els sectors en funció de criteris de sostenibilitat ambiental. A partir d’aquesta classificació hem agrupat els diferents sectors productius en quatre grups, de menor a major sostenibilitat (baixa, baixa-mitjana, mitjana-alta i alta). Cal precisar que aquesta és una classificació a nivell de sector, la qual cosa implica que assumim que totes les empreses d’un mateix sector tenen una dimensió similar en termes de sostenibilitat.
Val a dir que en aquest treball no pretenem establir cap relació de causalitat, de manera que ens limitarem a mostrar la materialització de les decisions preses per les empreses entrants en termes d’on situar-se. Específicament, utilitzarem les dades subministrades pel Sistema d’Anàlisi de Balanços Ibèrics (SABI) provinents del Registre Mercantil, des d’on hem georeferenciat totes les empreses entrants entre els anys 2004 i 2014.
Actualment, la sostenibilitat és a les agendes dels responsables polítics que operen a diferents nivells administratius als països desenvolupats, la qual cosa inclou tant els governs estatals —interessats a promoure una transició sectorial cap a indústries més respectuoses amb el medi ambient i menys generadores d’emissions contaminants— com els governs regionals i locals —interessats en l’atracció d’aquestes activitats més sostenibles. No obstant això, les polítiques públiques tendeixen a ser molt similars a nivell local, de manera que no es pot plantejar la hipòtesi que aquestes tinguin un paper sobre les decisions de les empreses entre municipis alternatius de la mateixa àrea institucional (per exemple, països o regions). Atesa aquesta homogeneïtat, les empreses sí que trien els seus emplaçaments en funció de l’adequació de les seves activitats als indrets en què es localitzen, atès que les característiques d’aquests indrets són considerablement diferents entre municipis o comarques.
Per tal d’analitzar aquests processos de localització emprarem una eina coneguda com a indicadors d’autocorrelació espacial local (LISA, segons les sigles en anglès), la qual indica si el valor que pren una determinada variable en un municipi (per exemple, l’entrada d’empreses d’un sector en concret) té a veure amb el valor que pren aquesta variable en un municipi veí. En el cas que no hi hagi relació direm que no hi ha autocorrelació espacial i, si n’hi ha, en podem identificar de diversos tipus: i) alta-alta, en què els municipis amb valors elevats de la variable en qüestió estan envoltats de municipis amb valors elevats d’aquesta mateixa variable; ii) baixa-baixa, en què els municipis amb valors baixos estan envoltats de municipis amb valors baixos; iii) alta-baixa, en què els municipis amb valors elevats estan envoltats de municipis amb valors baixos, i iv) baixa-alta, en què els municipis amb valors baixos estan envoltats de municipis amb valors elevats. Aquesta anàlisi pot veure’s a la figura 1 per a cadascun dels quatre macro-sectors en funció del nivell de sostenibilitat de les empreses entrants (baixa, baixa-mitjana, mitjana-alta i alta).
Figura 1. Autocorrelació espacial local (LISA) de l’especialització relativa de les entrades en funció de la sostenibilitat del sector (2004-2014)
| BAIXA |
 |
| BAIXA-MITJANA |
 |
| MITJANA-ALTA |
 |
| ALTA |
 |
En concret, les dades de la figura 1 mostren que per a la gran majoria de municipis no hi ha autocorrelació espacial en l’àmbit local (aquests són els municipis en gris clar als mapes), la qual cosa suggereix un patró aleatori pel que fa a les entrades d’empreses. En termes generals, els resultats de l’anàlisi LISA mostren que per a la majoria de sectors no hi ha una clara evidència empírica de clusterització d’entrants de similars característiques en termes de sostenibilitat (àrees en vermell), excepte per als sectors de perfil de sostenibilitat baixa-mitjana, per als quals es detecten tres clústers a la Catalunya central (9 municipis), al sud de Lleida (6 municipis) i al Camp de Tarragona (3 municipis). Al marge d’això, si ens fixem en els sectors de perfil ‘alta’ podem observar una divisió territorial segons la qual a ponent hi hauria un conjunt de municipis situats a la mateixa zona geogràfica (àrees en blau marí) en què les entrades d’empreses més sostenibles no només són baixes a nivell de municipis, sinó que també ho són als municipis veïns. A llevant, en canvi, es donaria un fenomen força diferent ja que hi destacarien municipis amb valors elevats d’entrades d’empreses sostenibles, els quals s’envolten d’altres municipis amb pautes similars (àrees en vermell), tot i que sense el fenomen de clusterització observat per al cas anterior. Aquest fet suggereix que els factors d’entorn requerits per aquestes empreses es trobarien bàsicament en determinats indrets de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de les comarques de Girona. Val a dir, però, que aquest és un treball força exploratori que pretén iniciar una línia de treball en què s’analitzi quina és la incidència de la sostenibilitat sobre les decisions d’entrada de les empreses, de manera que encara queda molt camí per recórrer.
La imatge de la capçalera està subjecte a una llicència creative commons.
