El benestar de les persones hauria de ser una de les prioritats i pilars d’actuació dels governs arreu. La iniciativa de l’European Social Progress Index (EU-SPI) que ja acumula dues edicions, el 2016 i el 2020, és una eina creada amb aquest propòsit. L’EU-SPI pretén mesurar de manera holística el benestar o progrés social de les persones en tota la Unió Europea. Es divideix en tres dimensions, dotze components i més de cinquanta indicadors. Mesura aspectes tan dispars entre ells com importants, com ara l’índex de corrupció percebuda, l’esperança de vida en néixer, les morts per accident de trànsit o la qualitat de l’aire. Una elaborada metodologia permet agregar tots aquests indicadors en un, l’EU-SPI, i mesurar el benestar de manera alternativa a la tradicional. Això és, de manera alternativa al PIB per capita, l’indicador de referència per a tots els governs del món en l’actualitat. L’EU-SPI, com altres iniciatives, sorgeix d’un debat global per trobar mesures alternatives que permetin definir el progrés i el benestar de manera més comprensiva i no només a partir de variables econòmiques i monetàries. L’EU-SPI explicita aquesta necessitat en la seva metodologia, i s’esforça a no incloure dins de cap dels seus indicadors mesures que puguin estar relacionades amb el vessant econòmic del progrés social.
Aquest índex té, doncs, una doble potencialitat. D’una banda, per la seva visió alternativa i no tan reduccionista com la que suposa el PIB tradicional en la seva mesura del progrés. De l’altra, també representa un gran esforç de no centrar les mètriques en els estats membres, sinó en les regions que els conformen. Així, aquest índex es construeix a partir de les regions –fins a 240– en les quals es pot dividir la Unió Europea. A Espanya es divideix en comunitats autònomes, i representa el segon nivell de divisió territorial europeu (NUTS-2).
El mapa presentat aquí forma part d’una investigació sobre l’EU-SPI que té com a objectiu estudiar l’indicador en profunditat, per veure’n el potencial com a indicador de benestar, com a eina de guia per a les polítiques públiques, i la seva robustesa com a alternativa al PIB. Aquest mapa representa totes les regions d’Europa agrupades segons les seves puntuacions en els dotze components que conformen l’EU-SPI. Es formen deu grups o clústers que permeten veure patrons i conjunts que, d’altra manera, són més difícils de veure amb les dades base. Cada color, doncs, representa un clúster de SPI. Cal remarcar que, per les limitacions i caràcter de la mateixa clusterització, els diferents grups representen regions similars dins de cada grup i diferenciades entre elles. Establir una ordenació requereix una anàlisi amb més profunditat. Per aquesta raó, s’ha omès la llegenda, i és important tractar de no veure certs clústers com a millors o pitjors que altres sense una anàlisi més avançada. El mètode utilitzat per fer els clústers és, concretament, l’agrupació jeràrquica segons el mètode de Ward.
D’entrada crida l’atenció que moltes fronteres nacionals són molt fàcils de reconèixer. També que d’altres es difuminen. Es poden veure agrupacions que semblen anar amb la lògica i la divisió típiques de la Unió Europea en altres àmbits, com ara la riquesa o prosperitat econòmica. Així, en un grup separat trobem junts els països nòrdics –Dinamarca, Suècia i Finlàndia– com a clúster únic i diferent de la resta de la Unió Europea. També es pot veure la unió de gran part de l’Europa centreoriental, des de Polònia fins a Croàcia, tot repúbliques que havien estat sota l’òrbita de la Unió Soviètica, en un sol grup. Estats com els Països Baixos o les repúbliques bàltiques tenen perfils molt homogenis. També destaca com les penínsules mediterrànies sí que es divideixen internament.
El mapa, no obstant això, no serveix només per veure les tendències més evidents. Altres resultats tant o més rellevants surten a la llum gràcies a la clusterització quan, d’una altra manera, no estarien tan clars. Per exemple, s’evidencia un efecte capitalitat arreu d’Europa; és a dir, en molts casos, dins d’un país, la capital es diferencia de la resta i convergeix amb altres clústers d’un país proper i, normalment, més pròsper. En el cas dels països mediterranis, Madrid i Lisboa s’equiparen a França, mentre que Atenes, Sofia i Bucarest s’equiparen a l’Europa centreoriental. Bratislava, Brussel·les, Praga o Viena, entre altres regions capitals, se separen del seu país per assemblar-se a altres grups. També Berlin, però caient a un nivell més baix. Així, sembla que es pot veure com les capitals europees tenen un progrés social diferenciat del país del qual formen part, i usualment presenten valors més elevats que la mitjana nacional, i se’n beneficien. Les excepcions –les capitals que no es diferencien de la resta del seu país– que són netament més riques en PIB per cap però semblants en SPI són molt destacables: París, d’una banda, i les capitals dels països nòrdics, de l’altra.
Encara més, el mapa també permet veure quins països són més homogenis des d’una perspectiva de progrés social –aquells que són principalment d’un color–, i quins estan dividits. Això és així perquè, tal com s’ha dit, el mapa agrupa les regions que s’assemblen, seguint la puntuació dels dotze components que conformen l’EU-SPI. França destaca en aquesta categoria. De les grans economies europees, França és la que aconsegueix més homogeneïtat del benestar social al territori nacional, per sobre d’Alemanya, Itàlia o Espanya. França es conforma en un sol grup a excepció de dues regions (Picardie i Còrsega), i cal destacar que la capital no està per sobre de la resta del país. Alemanya també ha esdevingut força homogènia i ha anat integrant territoris de l’antiga RDA. El cas contrari passa als països del sud. Madrid surt clarament beneficiada, i també Lisboa, per sobre de la resta dels seus respectius països, i hi ha una divisió, aproximadament entre nord i sud, a l’Estat espanyol. A Itàlia passa el mateix, amb una divisió neta que travessa el centre del país.
Un altre dels resultats que gràcies a aquest mapa es pot observar és les discrepàncies que hi pot haver respecte d’una altra mètrica com el PIB per cap. Això es pot veure fàcilment en el cas d’Espanya. L’economia catalana és la quarta a Espanya en PIB per capita segons dades de l’Eurostat per als anys de referència. En l’àmbit estatal només és superada per Madrid, País Basc i Navarra. No obstant això, cau per sota de totes aquestes comunitats autònomes en progrés social. Encara més, no s’agrupa amb Madrid ni amb el nord d’Espanya, sinó amb les regions meridionals del país com ara Andalusia, Castella-La Manxa, Comunitat Valenciana, Extremadura, Illes Balears i Múrcia, que tenen nivells econòmics ben inferiors a Catalunya. D’altra banda, Aragó, amb un PIB per capita inferior al de Catalunya, sí que s’agrupa amb el nord d’Espanya i, alhora, amb Irlanda i parts de França i Bèlgica. De fet, el cas d’Irlanda també és peculiar: la regió sud d’Irlanda és la primera en PIB per capita en tota la Unió Europea; la regió de l’est, amb Dublín, és la tercera. Tot i això, no es troba en els primers llocs de l’EU-SPI. Al contrari, i com es pot veure, Irlanda convergeix amb el nord d’Espanya, Picardie i Liège. Clústers com el dels països nòrdics, amb moltes regions amb menor PIB per capita, tenen puntuacions de benestar i progrés social més altes. Sembla que l’EU-SPI no captura únicament una realitat econòmica, sinó que compleix, en part, la filosofia explícita en la seva metodologia d’allunyar-se d’altres mesures com ara el PIB, tal com demostren aquestes discrepàncies.
Amb tot, aquest mapa permet veure tendències i resultats difícilment visibles amb les dades base de l’EU-SPI proporcionades per la Comissió Europea. Cal un estudi amb més profunditat d’aquests resultats per veure i demostrar encara més aquesta potencialitat de l’EU-SPI. Aquest és l’objectiu de la investigació en curs sobre la matèria. Tot i això, només amb un únic mapa ja es pot apuntar a resultats preliminars importants. D’una banda, es veu clarament la diferència entre aquest índex alternatiu i la realitat econòmica d’Europa, un dels objectius expressos de l’EU-SPI. D’una altra, i ja a partir de l’EU-SPI, aquest mapa permet veure les diferències i similituds entre totes les regions europees. Es poden veure països més desiguals, com ara Itàlia, les capitals que més se separen de la resta del territori nacional, com ara a Portugal o a molts països de l’Europa de l’est, o regions totalment homogènies com ara França o el conjunt dels països del nord d’Europa. A Espanya apareixen divisòries preocupants però que no ens poden sorprendre. Aquestes agrupacions responen als components de l’EU-SPI; és a dir, a diverses realitats socials que haurien d’ajudar en l’elaboració de polítiques públiques i haurien de ser punts de partida i palanques per assolir un nivell de benestar social més alt en el conjunt de la Unió Europea.
