La bateria de sancions i mesures punitives que Occident ha llançat sobre Rússia després de la invasió d’Ucraïna no tenen precedent en el món globalitzat pel que fa a una economia tan poderosa. Però tampoc ataquen el principal motor de l’economia russa: les exportacions d’energia.
Abans d’aquest cap de setmana, la resposta d’Occident a l’agressió russa semblava força similar a la que es va desplegar quan Moscou es va apoderar de Crimea el 2014: Buscar congelar el patrimoni i la capacitat de moviment dels oligarques russos propers a Putin a l’estranger, restringir l’accés d’empreses estatals russes als mercats de capitals occidentals i aturar les exportacions a Rússia de béns d’alt contingut tecnològic que es poguessin fer servir per a fins militars o l’explotació de pous de petroli.
Van tenir l’èxit desitjat aquestes mesures? Els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes demostren que no. És cert que l’economia russa se’n va ressentir i que això va ser un dels factors que va contribuir a una recessió el 2015 (tot i que el principal factor va ser una caiguda del 70% del preu del petroli no relacionada amb això). Però el banc central rus va aconseguir aturar la caiguda del ruble i la inflació importada que en resultava augmentant agressivament els tipus d’interès i l’economia va sortir del forat l’any següent.
L’autèntica conseqüència d’aquest intent de pressió econòmica va ser un major desacoblament econòmic entre Rússia i Occident. En aquests vuit anys, Moscou ha aconseguit una major autosuficiència substituint certes importacions clau per productes fets a casa i ha acumulat 630.000 milions de dòlars en reserves internacionals al seu banc central, comparat amb els 520.000 milions de dòlars d’abans de la crisi de Crimea el 2014.
Mentrestant, Europa ha intentat reduir la seva dependència de l’energia russa invertint més en energies renovables, creant més estacions d’importació de gas natural liquat (GNL) i interconnectant les xarxes de subministrament del continent de manera que a Moscou li fos més difícil desabastir un país concret i no els altres. Malgrat això, aquesta geopolítica s’ha vist greument perjudicada pels interessos d’Alemanya que, esperonada per la seva decisió de retirar l’energia nuclear després del desastre de Fukushima el 2011 (i la seva pràctica habitual de deixar les seves multinacionals exportadores guiar la política econòmica del país), s’ha fet encara més dependent de Rússia mitjançant la construcció d’un segon sistema de gasoductes anomenat Nord Stream 2. Al final, aquest no s’ha arribat a activar a causa de la guerra a Ucraïna, tot i que la seva construcció ha durat quatre anys i ha condicionat la política exterior de la Unió Europea sencera.
A partir de dissabte passat, però, es va fer evident que aquesta vegada els Estats Units, la Unió Europea i els seus aliats anirien més lluny i, a més d’enviar obertament armes a Ucraïna (en un gir de 180 graus d’Alemanya) i prohibir les aerolínies russes d’entrar al seu espai aeri, també aplicarien un seguit de mesures que recorden molt més les aplicades en el passat a països més petits com ara Venezuela, l’Afganistan i, més recentment, l’Iran.
A més de confirmar les sancions a oligarques i les limitacions a companyies com la petroliera Gazprom d’emetre deute en mercats internacionals, les mesures addicionals més importants que s’han anunciat fins ara són les següents:
- Impedir que el banc central rus faci servir les seves reserves internacionals per a donar suport al ruble i pagar per importacions.
El Banc de Rússia té 630.000 milions de dòlars en reserves, però només el 23% és or tancat en una cambra cuirassada (i no és fàcil vendre’l de pressa per poder comprar rubles). La resta és en moneda estrangera: el 29% en euros i el 21% en dòlars americans.
Cal remarcar que aquestes monedes de reserva no es troben mai desades en paper moneda dins els bancs centrals, sinó que són en gran part dipòsits en bancs o altres bancs centrals. Aquests o bé es troben en el país que ha emès la moneda (és a dir als EUA o a l’Eurozona) o tenen aquest dipòsit denominat en una divisa que no és la seva i, per tant, a l’hora de fer pagaments en aquesta moneda han de fer servir bancs que sí que es troben en aquests països (els anomenats bancs corresponsals). Una altra part està invertida en actius financers molt líquids, com ara deute de governs estrangers. Però per més que el banc central rus tingui la propietat d’aquests bons, abans de poder-los fer servir per comprar rubles els ha de vendre per obtenir dòlars, euros o la moneda que sigui i un banc ho ha de facilitar. La conclusió és que els països occidentals poden bloquejar l’ús d’aquestes reserves simplement impedint que els seus bancs donin servei al banc central rus.
Això deixa el Banc de Rússia amb poc més de 200.000 milions de dòlars de reserves disponibles, sumant el que té en or i el que té en dipòsits a la Xina (un país que, en principi, no el bloquejarà pas).
- Els EUA han tallat l’accés de Sberbank (el principal banc comercial rus on la majoria dels ciutadans hi tenen estalvis i pensions) al sistema financer americà
De nou: com que operar en dòlars al final requereix accedir a bancs corresponsals que o bé són als EUA o tenen accés a un altre banc que és als EUA, el govern americà té la capacitat d’impedir Sberbank operar en la seva moneda. Això segurament limita seriosament la capacitat de molts dels seus clients d’exportar productes i ha creat un pànic financer domèstic. Molts altres bancs russos com ara VTB Bank i Alpha Bank també estan essent bloquejats pels països occidentals o se’ls està impedint emetre deute en mercats internacionals.
- Els EUA, la UE, el Regne Unit i el Canadà han emès un comunicat dient que 7 bancs russos, entre ells el segon més gran, serien desconnectats de la xarxa Swift
La xarxa Swift és un sistema que permet a les institucions financeres (té 11.000 membres) enviar-se missatges segurs per a facilitar transaccions, però no és en si mateix un sistema de pagaments. Els bancs poden comunicar-se per altres vies com ara un sistema que Rússia ha desenvolupat en els darrers anys, anomenat SPFS. O, per exemple, agafant el telèfon. Tallar l’accés a Swift, doncs, causa una munió de problemes logístics, però només és realment important si va acompanyat de restriccions a les transaccions en dòlars o euros en si mateixes, com està sent el cas (veure segona mesura) i com es va fer amb l’Iran.
- Majors impediments a les empreses russes d’importar tecnologia occidental.
Els EUA estan intentant limitar que qualsevol empresa russa vinculada amb la despesa militar pugui adquirir tecnologia aeronàutica o marítima i està bloquejant les vendes de xips avançats d’empreses americanes com Intel i Nvidia a empreses tecnològiques russes com Yandex. La UE i el RU també estan imposant restriccions similars. Els ciutadans russos podran seguir comprant ordinadors i mòbils estrangers, però.
Malgrat això, la majoria d’aquestes sancions estan dissenyades per deixar que Rússia segueixi venent petroli i gas natural a la resta del món (cosa que un bloqueig total del sistema financer no permetria, ja que els exportadors russos no podrien cobrar en moneda estrangera). Així doncs, el Tresor dels EUA seguirà deixant que es compri energia russa sempre que es faci a través de bancs corresponsals que no interactuïn directament amb bancs americans. No és casualitat que no s’hagi tallat l’accés al dòlar i l’euro ni al sistema Swift a Gazprombank, que és l’entitat que tramita la major part dels pagaments energètics, i només se l’hagi castigat restringint-li les noves emissions de deute i accions. De la mateixa manera, Rússia pot fer servir bancs no sancionats per seguir important productes estrangers amb dòlars i euros (almenys aquells productes que no li hagin estat directament prohibits o que no siguin objecte de boicots ja anunciats per part d’empreses privades com Apple o Nike).
Però les exportacions energètiques són la clau de tot plegat. Representen més del 50% de tot el que Rússia ven a l’exterior i el 20% del seu Producte Interior Brut. Al contrari del que va passar després de la invasió de Crimea, la guerra a Ucraïna ha fet augmentar el preu del barril de cru fins a gairebé 100$, la qual cosa segurament permetrà que Rússia tingui un superàvit per compte corrent (resultat de quan les exportacions són majors que les importacions) d’aproximadament 20.000 milions de dòlars al mes, segurament més i tot si l’economia russa s’atura i la gent compra menys productes. Rússia pot pagar per tot el que importa bàsicament només amb els dòlars i euros que rep de vendre energia, cosa que redueix molt l’impacte de la resta de les sancions, i fins i tot la caiguda del ruble. A més, els 200.000 milions de dòlars en iuans i or que té el banc central no són menyspreables: Podrien pagar totes les importacions russes estimades per als propers vuit mesos. I això no té en compte els metalls, que són una altra gran font d’exportacions russes que també continuen.
El problema és que Joe Biden ha promès als americans limitar l’impacte sobre el preu que paguen a la benzinera i que la UE té les mans encara més lligades: importa el 40% del gas natural i el 30% del petroli de Rússia.
En teoria, Europa té prou reserves per aguantar fins l’hivern de 2023 sense gas rus, però no podria anar més enllà sense reduir el seu consum energètic entre un 10% i un 15%, segons estimacions del think tank Europeu Bruegel. Tot i que han augmentat les importacions de GNL procedents dels EUA i altres països productors i que la Península ibèrica té estacions de GNL funcionant per sota de la seva capacitat màxima que en podrien acollir encara més, no hi ha prou gas natural fora de Rússia per sostenir el consum energètic actual. I el que és encara més important: no hi ha un sistema que permeti distribuir aquest gas des de Portugal i l’Estat espanyol (països més càlids que no depenen del gas rus) a aquells països més gèlids que de cop no tindrien gas per cremar, com ara Polònia. Tot i això, no seria impossible prendre les mesures necessàries per a restringir el consum energètic no essencial i fer grans inversions públiques en GNL, renovables i nuclears per a eliminar la dependència de Rússia. Llavors el problema el passaria a tenir Moscou, que no trobaria un mercat al món que substituís aquesta font de riquesa: la Xina només li compra el 28% del petroli i l’1% del gas natural.
Això no nega que les mesures anunciades fins ara siguin molt dures i vagin molt més enllà del càstig que es va buscar imposar després del 2014. Rússia ha quedat submergida en un caos financer que afecta moltes empreses que no poden exportar i famílies que han perdut els estalvis. És pràcticament segur que la inflació es disapararà a causa de la caiguda del ruble i que l’economia caurà en recessió. Com que tant Occident com Rússia han causat dificultats per a què els inversors treguin els seus actius del país i molts d’ells no troben altres inversors disposats a arriscar-se a comprar els seus actius, encara no coneixem la verdadera magnitud de l’impacte sobre la divisa. Moltes importacions claus no tenen substituts xinesos (per exemple, la Xina de moment no ha aconseguit replicar els xips més complexos). Això suposarà problemes domèstics per Putin, que havia guanyat popularitat gràcies a la relativa estabilitat que havia aconseguit respecte el règim de Boris Yeltsin.
Tot i això, exemples com l’iranià demostren que el mal econòmic provocat per les sancions sovint no és suficient per derrocar un dictador. A més, moltes d’aquestes mesures tenen un efecte més devastador en el curt termini que en el llarg, perquè es basen en causar caos en el sistema financer. Però la normalitat acabarà retornant a mesura que Rússia estableixi noves infraestructures financeres i cadenes de valor. Es podria crear un equilibri en què el país segueix guanyant muntanyes de divises estrangeres exportant matèries primeres mentre mou tots aquests diners a la Xina i hi estableix un sistema financer internacional alternatiu, amb les dues potències col·laborant en desenvolupar indústries avançades amb prou economies d’escala per ser autosuficients. A tall d’exemple, Rússia ja estava col·laborant amb l’ambició xinesa de crear una indústria aeronàutica pròpia a través de la seva empresa estatal Comac.
Les sancions faran molt de mal a Rússia, però no allà on és més vulnerable.
