“No se´ns ha de jutjar pels nostres recursos naturals, que són un regal de Déu (…). El petroli i el gas, el vent, el sol, l’or, la plata, el coure… tots són recursos naturals. Els països no han de ser culpats de portar recursos naturals al mercat perquè el mercat els necessita. Les persones els necessiten.” Són paraules del president de l’Azerbaidjan pronunciades a la inauguració de la Conferència de les Parts (COP) de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CMNUCC), a Bakú (COP29, 11/11/2024).
Atès que el principal factor (tot i que no l´únic) del canvi climàtic és la crema de combustibles fòssils, enaltir les virtuts d’aquests recursos no sembla el més pertinent en una reunió que pretén avançar cap a una reducció ràpida i radical de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, cosa impossible sense reduir ràpidament i radicalment l’ús d’aquests combustibles. Però el discurs presidencial podria tenir una derivada positiva: posar en evidència l’elefant a la sala que ha estat pràcticament invisible a la llarga història, de més de tres dècades, de la CMNUCC.
Les COPs no han plantejat mai compromisos de limitació en l’extracció de combustibles fòssils, encara que seria la via més directa –i l’única segura– de reduir les emissions del principal factor del canvi climàtic. Els combustibles fòssils són protagonistes del canvi climàtic, però són també els grans absents dels acords. Al màxim que es va arribar és a incloure a la COP28 de Dubai (2023) un propòsit inconcret d’una “transició per deixar enrere els combustibles fòssils”, propòsit que ni tan sols es va poder ratificar a la COP29 a causa sobretot de la pressió i les maniobres de l’Aràbia Saudita (The Guardian, 23/11/2024).
En termes econòmics, l’enfocament dels acords ha estat sempre pel costat de la demanda: s’espera que les polítiques dels països (com ara l’impuls d’energies renovables o el foment del transport públic o la penalització en l’ús dels combustibles fòssils fent pagar per les emissions de carboni) faran disminuir la quantitat de combustibles fòssils posats al mercat per part dels propietaris –privats o públics– d’aquests recursos. I certament és probable que sigui així, encara que les rendes dels negocis fòssils són tan elevades que els resultats poden ser molt minsos o fins i tot inexistents segons com s’apliquin les polítiques i com reaccionin els propietaris (Roca Jusmet, 2022).
La recerca de compromisos planificats pel costat de l’oferta no és a l’agenda de les COPs, encara que la major part de les reserves de combustibles fòssils que es consideren explotables –i són avui actius amb valor econòmic– són incremables si volem ni que sigui aproximar-nos als objectius climàtics de la CMNUCC: han de quedar sota terra! Les emissions mundials de CO2 no han disminuït, principalment perquè l’ús de carbó, petroli i gas natural ha crescut de manera que tots tres van assolir màxims històrics el 2024 (Global Carbon Project). Com es pot veure en el gràfic, des de l’any 1990 les emissions globals només van disminuir en tres moments històrics de grans turbulències socials: la dissolució de la Unió Soviètica a començament dels anys 1990, la crisi financera de 2007-2008 i la pandèmia de COVID-19 de 2020.
Hi ha hagut, això sí, propostes de reducció planificada de l’extracció de fòssils. Per exemple, Collier i Venables (2014) van plantejar un pla seqüencial d’abandonament del carbó que comportaria obligacions progressives de no augment i tancament d’explotacions en diferents fases temporals per a diferents països en un ordre just segons criteris de capacitat de pagament, emissions per capita i responsabilitats històriques. Encara que són molt mals temps per a la cooperació internacional, i encara més per prendre com a comparació els acords sobre reducció d’armes nuclears, val la pena citar també que Newell i Simms (2020) van advocar per un Tractat de No Proliferació de Combustibles Fòssils a semblança del Tractat de No Proliferació Nuclear, una iniciativa a la qual s’han adherit diversos estats i ciutats.
Ens trobem també amb algunes decisions polítiques de renunciar a explotar determinats recursos fòssils en alguns països, però el que clarament domina és que els països declaren grans objectius de descarbonització però no es consideren responsables d’extreure els recursos que provoquen les emissions. Pensem, per exemple, en el cas de Noruega, campió mundial a introduir cotxes elèctrics en el seu mercat intern, subvencionant-ne generosament la compra, i alhora no renuncia a noves prospeccions i explotacions de gas i petroli: fa pocs anys entitats ecologistes van intentar frenar amb una denúncia judicial projectes en aquest sentit apel·lant als compromisos internacionals del país, però el Tribunal Suprem va acabar determinant (el desembre de 2020) que el govern de Noruega no té responsabilitat en les emissions que l’ús del petroli causarà, ja que l’acord de París fa responsables de les emissions els països que el compren i cremen i no els que el venen. I això és cert: els països poden signar compromisos –i fins i tot ser organitzadors de cimeres climàtiques– i desentendre´s completament del fet que els fòssils que s’extreguin del seu territori contribuiran al canvi climàtic.
Un altre factor que influeix en l’extracció de combustibles fòssils és l’existència de moviments socials d’oposició. Disposar de recursos naturals en el propi territori no és només el “regal de Déu” del qual parlava el president de l’Azerbaidjan, sinó que també pot ser una maledicció. Allò que és un regal per a alguns, potser companyies multinacionals o minories del país, és una maledicció no només per al planeta pels impactes ambientals que pot generar la seva utilització, sinó per a la població local que pateix la devastació ambiental i social provocada per l’explotació dels recursos i que quan protesta només rep repressió. Els moviments socials que s’oposen a la mineria del carbó o a l’extracció d’hidrocarburs, algunes vegades amb èxit, contribueixen objectivament –des de l’oferta– a la política contra el canvi climàtic, encara que la seva motivació sigui principalment la protecció del seu territori i les seves condicions de vida. Van ser moviments activistes a llocs com el delta del Níger o a l’Equador els que van difondre la consigna “deixar els combustibles fòssils sota terra” (Martínez-Alier, 2023). Per avançar en aquesta línia és important el debat acadèmic i polític sobre criteris ambientals i socials per definir quines haurien de ser les zones prioritàries on impedir l’explotació de combustibles fòssils; en aquest sentit és destacable el projecte liderat per Martí Orta de la Universitat de Barcelona (Pellegrini et.al., 2024).
Pot sonar utòpic buscar acords internacionals des de l’oferta, però el que és segur és que la reducció d’emissions mundials i la descarbonització són impossibles sense un decreixement ràpid en l’extracció de combustibles fòssils. Les COPs no haurien de tancar els ulls davant d’aquesta evidència. Davant la magnitud del repte climàtic no es tracta de decidir entre polítiques de demanda o d’oferta sinó d’utilitzar-les totes dues, promoure-les a cada país i discutir acords internacionals.
Aquest apunt és una versió revisada de: Roca Jusmet, Jordi, Restringir la extracción de combustibles fósiles. El elefante en la habitación de las cumbres climáticas. The Conversation (2024, 26 de novembre).
La imatge de capçalera pertany a Press Service of the President of the Republic of Azerbaijan de Wikimedia Commons.
