“La España del siglo XXI no quiere que las áreas metropolitanas de Valencia y Barcelona formen un potente hinterland con sus dos polos principales a poco más de una hora de viaje. […] Le asusta esa conexión.
”Enric Juliana (2012) Modesta España: paisaje después de la austeridad1
Geografia i mercat
Recentment ha esclatat la notícia que l’any passat, un cop més, Catalunya i el País Valencià van ser escandalosament discriminats per les inversions de l’Estat. És indignant, però malauradament no és sorprenent, cada dia rebem notícies similars. El llarg seguit de greuges econòmics que pateixen aquests dos territoris (espoli fiscal, dèficit d’infraestructures, tracte preferencial a altres territoris,…) és massa consistent per ser una col·lecció de coincidències. Sembla més aviat fruit d’una política deliberada, però, per què? Enguany la Fundació Vincle ha publicat un llibre —del qual soc autor— que mira d’esbrinar-ho. Per fer-ho cal, però, una perspectiva europea.
Observeu un mapa demogràfic d’Europa (figura 1). Tot mercat integrat té un nucli central on es concentren les activitats de més valor afegit, les que més es beneficien d’economies d’escala i d’integració, i des d’on distribueixen els productes a la resta del mercat. Això, naturalment, hi atrau també treballadors que, al seu torn, generen demanda addicional de béns, serveis i infraestructures per a aquests territoris privilegiats. Com palesa el mapa, el principal nucli econòmic d’Europa és la franja d’alta densitat que va del centre-sud d’Anglaterra passant per la vall del Rin fins al nord d’Itàlia: el que es coneix com a Espinada Europea, eix Manchester-Milà o plàtan blau. Derivant d’aquest eix principal n’hi ha un altre, també prou evident, que baixa per la vall del Roine (Ginebra-Lió-Marsella) fins al mar i des d’aquí ressegueix la costa mediterrània fins a Barcelona, València i Alacant. Es coneix com a Cinturó del Sol, eix Gènova-Alacant o plàtan daurat. Aquestes regions són clares guanyadores al joc de la integració europea: com més s’integra el mercat, més s’hi concentra l’activitat econòmica.
També hi ha, però, perdedors. A l’Europa occidental el més evident és l’anomenada diagonal continental, l’espai buit que neix al sud de Bèlgica, travessa França (on es coneix com la diagonal del buit, la diagonal du vide, en francès), s’eixampla a Espanya (l’Espanya buida) i mor a la costa de Portugal. Aquesta antiga regió cerealista no ofereix prou atractiu a l’economia moderna i, com a resultat, perd població. Però al bell mig s’alça Madrid, la tercera regió metropolitana més gran de la UE2, desafiant orgullosament les forces del mercat.
Aquí rau el problema. A França, Itàlia o Portugal, per exemple, les forces del mercat afavoreixen els nuclis economicopolítics que hi han predominat des de l’Edat Mitjana: les conques del rius Sena i Roine a França, el centre-nord a Itàlia o la costa atlàntica a Portugal. A Espanya, en canvi, les mateixes forces afavoreixen el litoral mediterrani en detriment de l’Espanya buida, que és el nucli polític tradicional del país. El poder atrau el poder, i un desplaçament del nucli econòmic planteja la possibilitat d’un desplaçament futur del poder polític. No és doncs estrany que, contra aquesta possibilitat, les elits i grups privilegiats per l’Estat emprin la seva influència per a redirigir els fluxos econòmics cap a regions, activitats i butxaques més del seu gust. Àdhuc al preu de sacrificar l’eficiència econòmica i, amb ella, el benestar dels ciutadans.
El preu de la discriminació
El cost d’aquestes polítiques discriminatòries és colossal. Per exemple, Madrid és la regió espanyola que més ha crescut durant les darreres dècades, però al preu de fer un ús extraordinàriament ineficient dels recursos que s’hi han abocat (figura 2). En el període 2000-2015 l’eficiència productiva de Madrid (el que els economistes anomenem, un xic crípticament, productivitat multifactorial) va experimentar la davallada més gran després de Balears (un cas especial degut a la forta crisi turística que patia aquells anys). Això hauria de fer saltar totes les alarmes. Com que al nucli econòmic es concentren les activitats amb més economies d’escala i d’integració, com més creix, més augmenta la seva eficiència: que Madrid funcioni just a l’inrevés palesa, doncs, fins a quin punt la seva prosperitat es deu al tracte preferencial de l’Estat.
És més, a llarg termini, les millores tecnològiques haurien de fer augmentar l’eficiència any rere any. Això és el que està passant als països no excomunistes de la UE (excepte Itàlia, Portugal i Grècia), mentre que Espanya porta perdent eficiència des de 1990 i, com que Madrid en representa prop del 20% del PIB, és també la regió que més contribueix a la davallada. Fixeu-vos que les regions on més augmenta l’eficiència, o bé gaudeixen de privilegis forals (Navarra, Euskadi), o bé són part d’una Espanya cada cop més buida (Extremadura, Astúries) car, com més treballadors en marxen, més poden els que queden dedicar-se a les tasques més productives. De fet, l’única regió gran i en expansió demogràfica que va augmentar, una mica, la seva eficiència durant el període 2000-2015 va ser Catalunya. En paraules de Paul Krugman, en economia “la productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot”:3 la marginació de la mediterrània sacrifica doncs la prosperitat no només de les regions que en són víctimes sinó del conjunt de l’economia espanyola.
Tots els països tenen grups d’interès. Els que comparteixen el poc afalagador acrònim de PIGS —Portugal, Italy, Greece, Spain— tenen, així mateix, una qualitat institucional força més baixa (per entendre’ns, més corrupció i abús del poder públic en favor de grups privilegiats) que els seus veïns de l’Europa no excomunista (figura 3). Han millorat molt des del franquisme o el salazarisme, però no prou. Alhora, amb la democratització esdevingueren estats del benestar moderns i la seva despesa pública passà del 10-20% del PIB al voltant del 50%: aquests pressupostos gegantins financen generoses polítiques socials però, també, feixugues xarxes clientelistes (figura 4)4 que escanyen l’economia i, en fer-la poc competitiva, l’aboquen al dèficit financer.
La integració econòmica europea agreuja doncs cada cop més els dos grans problemes seculars de l’Estat espanyol: baixa qualitat institucional —que ofega la competitivitat— i por que la prosperitat dels Països Catalans alteri el balanç de poder —cosa que explica la seva marginació amb polítiques que minen encara més la competitivitat. El preu és la decadència econòmica i un dèficit creixent que, de moment, la UE sembla disposada a seguir finançant gairebé sense condicions. Mentre ho faci, poc canviarà; quan la música s’aturi, però, l’Estat espanyol pot enfrontar-se amb un panorama extremadament complicat.
Notes:
1Aquest paràgraf, publicat per primer cop l’any 2012 a l’assaig Modesta España, el podeu trobar a Juliana, Enric (2014): España en el diván: de la euforia a la desorientación, retrato de una década decisiva (2004-2014). RBA. p. 538.
2Després de les regions metropolitanes de París i del Rin-Ruhr, d’acord amb les estimacions d’Eurostat.
3En anglès, “Productivity isn’t everything, but in the long run it is almost everything”. La cita és de Krugman, Paul (1990): The age of diminished expectations. MIT Press.
4Observeu que la dependència del poder públic per part de les elits espanyoles és molt més alta que, per exemple, a Itàlia, el més gran dels PIGS i potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus equivalents espanyols.
