Més de setanta països d’arreu del món duen a terme una mena d’exercici de coordinació internacional dels horaris en canviar l’hora a la tardor (endarrerint-la per adoptar l’horari d’hivern) i a la primavera (avançant-la per tornar a l’horari d’estiu). La principal motivació de tot plegat era, en el seu inici, la d’ajustar l’activitat econòmica a la llum natural i reduir així la demanda d’energia, raó per la qual l’horari d’estiu es coneix com a daylight saving time (horari d’estalvi de llum diürna, DSL). No obstant això, aquest experiment anual no és ni de bon tros gratuït. De fet, té conseqüències negatives sobre la salut i el benestar de la població i, a més, sembla que l’estalvi en el consum d’electricitat és modest.
Efectes sobre el benestar
El canvi d’hora comporta un xoc en els nostres horaris, malgrat es repeteixi cada any. Afecta el temps de dormir i, per tant, les capacitats cognitives i el rendiment laboral, a més de provocar fatiga i sensació d’estrès. Avançar els rellotges una hora a la primavera redueix el temps total disponible i reforça la restricció horària els dies posteriors a la transició. A més, a mesura que augmenten les limitacions de temps, les persones dediquem menys temps a activitats com ara menjar, socialitzar i fer exercici, totes elles importants per a la salut i el benestar emocional. Quina evidència hi ha de tot plegat?
Fins ara, la major part de la literatura s’havia centrat en els efectes sobre el consum d’energia, accidents de cotxe, atacs cardíacs, lesions laborals, etc. Per estudiar l’efecte del canvi d’hora, en aquest treball avaluem l’impacte de la DST utilitzant dades longitudinals que segueixen individus del Panel Socioeconòmic Alemany (SOEP) de 2008 a 2018, entrevistats any rere any, que ens permeten controlar tots els factors específics de cada persona que afecten el seu benestar i no varien en el temps (efectes fixos).
A diferència d’altres estudis que nomes miraven els efectes abans i després (regressions discontínues o locals), vam fer servir un disseny de diferències en discontinuïtat, en què comparem no només els dies abans i després del canvi d’hora (discontinuïtat), sinó que eliminem l’efecte del període del mes en què es produeix, a base de comparar el canvi amb el mateix període del mes anterior. A més, fem servir un estudi d’esdeveniment (event study) per analitzar la persistència de l’efecte.
Les nostres estimacions més conservadores mostren una disminució de la satisfacció amb la vida de 0,055 desviacions estàndard (DE), que equival a una disminució mitjana de l’1,25 %. La figura 1 representa la satisfacció amb la vida declarada durant les quatre setmanes d’abans i després del canvi d’hora, en què s’observa una caiguda de la satisfacció amb la vida que dura quasi una setmana. La nostra anàlisi cost-benefici revela que acabar amb el canvi d’hora representaria un guany de renda d’aproximadament 754 euros per capita i any un cop hi afegim la reducció dels efectes negatius que té sobre la productivitat.
Figura 1. Discontinuïtat de la satisfacció amb la vida arran del canvi d’hora
Els efectes són persistents
Una crítica que se sol fer als estudis del efectes del canvi d’hora és que aquests són només efectes a curt termini, i que analitzen només “canvis d’humor”. Per analitzar la durada de l’efecte vam fer servir un estudi d’esdeveniment, en què comparem la satisfacció amb la vida abans i després del canvi d’hora. Els nostres resultats indiquen clarament efectes negatius persistents durant la transició a l’horari d’estiu, a la primavera, que duren uns sis dies i després s’esvaeixen. Curiosament, hi ha un efecte positiu en la satisfacció amb la vida el primer cap de setmana posterior a la transició de primavera, la qual cosa podria implicar que, almenys temporalment, la gent gaudeix de tenir una hora extra de llum al vespre un cop s’ha ajustat al nou horari.
Figura 2. Event study de la satisfacció amb la vida després del canvi d’hora
Mecanismes
També vam investigar els possibles mecanismes que explicarien tots aquests canvis. Observem en les nostres dades una reducció de la satisfacció amb relació al son en 0,15 DE i un augment de l’estrès temporal en 0,17 DE després del canvi d’hora de la primavera. A més, els individus tendeixen a declarar una salut física i emocional pitjor després del canvi d’hora, així com menys satisfacció amb les activitats del dia a dia. Un cop controlades les variables del son, l’impacte del canvi d’hora en la satisfacció amb la vida cau al voltant d’un 64 %, cosa que suggereix que la reducció del son és un dels principals factors que explica la disminució de la satisfacció amb la vida.
Una possible crítica a la nostra estratègia d’identificació rau en el fet que la gent té una “preferència per l’estabilitat” (és a dir, a la gent no li agraden els canvis en general, tampoc els de l’horari) i que l’efecte no té res a veure amb el fet de canviar l’hora en si mateix. Per examinar aquesta qüestió, ens fixem en la transició d’horari d’estiu a hivern, que consisteix a endarrerir els rellotges una hora, i augmenta la quantitat total de temps disponible. Quan repliquem la nostra estratègia empírica, trobem un augment significatiu de la satisfacció amb la vida després del canvi de finals d’octubre. Aquestes troballes donen suport a la idea que les persones poden dormir més temps o tenir més temps per completar les seves activitats. Per tant, els nivells més baixos de benestar després de la transició de primavera no semblen explicar-se simplement per una “preferència per l’estabilitat”.
Per què no es canvia l’hora?
El canvi d’hora és tema polèmic darrerament, especialment després de la votació del Parlament Europeu per derogar-la el març de 2019. Tanmateix, el procés s’ha aturat fins ara. Això es deu, en primer lloc, a la pandèmia de la COVID-19, però també al fet que alguns països, com ara el Regne Unit i Irlanda, argumenten que acabar amb l’horari d’estiu es traduirà en un mosaic de zones horàries. Als EUA la DST ha estat en vigor a la majoria dels estats des de 1966, tot i que no en alguns com ara Hawai o Arizona, i el Senat americà va aprovar també eliminar el canvi d’hora. El problema és la manca de consens sobre quin horari establir de forma permanent.
