Catalunya, amb la seva història rica i variada, és una de les regions més influents i pròsperes del Mediterrani. Aquesta riquesa no és un fet nou, sinó que té les arrels en un període de transformació crucial: la industrialització del segle XIX. Aquesta experiència industrial no només n’ha configurat l’economia sinó que també ha influït profundament en l’estructura social i la mentalitat dels seus habitants (vegeu Les arrels de l’economia catalana, Revista Econòmica de Catalunya, 89, 2024).
Les primeres embranzides industrials
Durant el segle XVIII, abans de l’ús de les màquines de vapor, Catalunya ja mostrava signes d’activitat industrial importants. Aquest període va ser una avantguarda de la transformació més significativa que seguiria. Les guerres amb França i l’ocupació de Catalunya per les tropes napoleòniques van estroncar aquest primer desenvolupament de la indústria catalana.
El segon terç del segle XIX va veure la introducció de la màquina de vapor i la creació de fàbriques; innovacions que van catalitzar una expansió industrial que va posicionar Catalunya com una de les deu regions més riques de l’Europa Occidental abans de la Guerra Civil. Aquesta nova embranzida industrial va tenir efectes dinàmics i permanents a la nostra economia. És clar que el desenvolupament català no es deu a les polítiques franquistes perquè les precedeix en més d’un segle.
Gràfic 1: El PIB per capita d’Andalusia, Catalunya, el País Basc, Madrid i Espanya, 1860-1930 (Dòlars internacionals de 2011)
Fonts: PIB a preus nacionals (Rosés, Martínez-Galarraga i Tirado [2010] i la conversió internacional.
Com a resultat d’aquest procés, als anys trenta del segle XX la producció industrial catalana era notablement diversa. S’hi fabricaven automòbils, maquinària, tèxtils i productes químics, fet que contribuïa a un PIB per capita a Barcelona que superava en més d’un 30 % el de l’Estat espanyol.
Com i per què Catalunya es va industrialitzar?
El cas de Catalunya és particularment fascinant perquè es va industrialitzar sense disposar de grans quantitats de recursos naturals essencials com ara el carbó o el ferro. Quasi totes les regions europees que es van industrialitzar durant aquest període disposaven d’aquest combustible o el podien importar a bon preu des de localitzacions properes. En canvi, a Catalunya, gran part dels combustibles i les matèries primeres, com ara el cotó o el ferro, eren importats a preus comparativament alts des de l’estranger.
El motor principal de la industrialització catalana va ser el progrés tecnològic i la reinversió dels beneficis industrials generats per l’adopció d’innovacions. Una gran part de la maquinària industrial emprada a les primeres fàbriques catalanes va ser importada des de la Gran Bretanya i França.
La dotació de factors de producció és la primera causa per què els catalans van poder importar aquesta maquinària industrial i per què això no va passar a la resta de l’Estat. Abans de la industrialització, Catalunya comptava amb una abundància relativa d’artesans i treballadors no agrícoles, comparat amb la resta d’Espanya, on predominaven els professionals i treballadors agraris. Aquesta dotació diferent de recursos de producció ens va permetre especialitzar-nos en les indústries més avançades del moment. Els artesans i els treballadors tèxtils catalans són els herois secrets d’aquest procés perquè en molt poc temps foren capaços d’adaptar, primer, i modificar, després, aquestes noves tecnologies foranes (Rosés, 2003).
L’acumulació de fàbriques tèxtils, de maquinària i d’altres indústries auxiliars a Catalunya van permetre ràpidament la creació d’un veritable districte industrial. La indústria catalana gaudia de notables economies d’aglomeració i consegüentment d’un gran avantatge en productivitat. El país era molt més competitiu que altres possibles localitzacions espanyoles. Traslladar la indústria catalana era impossible perquè no només caldria moure els treballadors especialitzats catalans sinó també reproduir l’ecosistema generat pel districte industrial.
Els catalans no només van adaptar la maquinària forana sinó que van desenvolupar una sèrie d’innovacions importants. A les fàbriques tèxtils va predominar un model de treball en equip amb salaris d’eficiència, que maximitzava la productivitat i la qualitat dels productes i facilitava l’adquisició i la transmissió del capital humà. Es va produir una integració vertical de les empreses que permetia controlar la qualitat i la innovació del producte, i adaptar-se millor a les necessitats del mercat. Finalment, els industrials catalans van adaptar la producció a les condicions locals i a les necessitats dels seus consumidors.
Quin és el paper del context institucional i de l’Estat espanyol a la industrialització catalana?
Els recents premis Nobel Daron Acemoglu i James Robinson expliquen que l’èxit de les nacions rau en les seves institucions. Clarament, la industrialització catalana va ser possible perquè l’estructura institucional catalana era diferent de la de la resta de l’Estat espanyol i de la de moltes regions europees. Almenys des del segle XVIII, i a conseqüència de la seva història, Catalunya era molt més urbana i més igualitària que altres regions del continent. El país estava ple d’artesans i treballadors urbans mentre que la noblesa i els grans propietaris agraris quasi no gaudien de poder econòmic. Era un país molt més menestral, burgès i amb valors molt més capitalistes que els seus veïns. En aquest sentit, Catalunya s’assemblava molt més a les regions industrials del nord que a les regions agràries del sud d’Europa.
La contribució del marc estatal a la industrialització catalana és molt més minso. Durant el moment decisiu de la industrialització catalana, de 1830 a 1860, l’Estat espanyol era un estat en formació que lluitava per la seva supervivència. En aquest període hi va haver dues guerres civils, unes quantes revolucions, governs inestables, cops d’estat i, fins i tot, el general Espartero va bombardejar Barcelona el 1842. Tot i aquesta inestabilitat, el marc institucional espanyol va oferir una base de drets de propietat que va afavorir indirectament el progrés industrial. L’adopció de reformes de la Revolució Francesa i el Codi de comerç espanyol, basat en el francès, en són exemples destacats.
No puc acabar aquest apunt sense discutir el paper de la restricció a la competència internacional en el desenvolupament català. Fins a la Guerra Civil, la importació de teixits estrangers a Espanya va estar gravada per forts aranzels. Alguns polítics i publicistes consideren que això és una espècie de “pecat original” i que els catalans han de compensar a la resta de l’Estat pels costos generats per aquesta política que va originar el seu desenvolupament industrial. Aquesta visió ignora alguns fets essencials. En primer lloc, la protecció real de l’Estat espanyol durant el moment decisiu de la industrialització era més nominal que real, ja que el govern de Madrid era incapaç de controlar les fronteres i els teixits de contraban estrangers eren arreu del país. De fet, la protecció va ser efectiva, i el contraban va desaparèixer, una vegada la indústria catalana ja s’havia desenvolupat i produïa a preus competitius. En segon lloc, aquests aranzels no són una imposició unilateral dels catalans sinó el resultat d’una negociació entre els governs i els industrials catalans. Els governs espanyols tenien problemes pressupostaris i els catalans els van oferir una manera d’obtenir ingressos pagant impostos sobre la producció tèxtil nacional a canvi dels aranzels. Finalment, la protecció aranzelària no fou exclusiva del tèxtil català i també va beneficiar altres productes i regions industrials (com ara el País Basc o Astúries) i una bona part del sector agrari que no era tampoc competitiu internacionalment.
Tot el que s’ha dit fins ara no significa que la protecció fos una bona política. De fet, va produir una indústria poc especialitzada i no gaire competitiva a escala internacional. De totes maneres, sense protecció la indústria tèxtil catalana hauria sobreviscut però amb una estructura molt diferent. L’experiència de la indústria francesa després del tractat de lliure comerç amb la Gran Bretanya (Cobden-Chevalier) n’és un bon exemple.
La imatge de capçalera pertany a Frans van Heerden de Pexels.
