A Catalunya, com a la resta de la regió mediterrània, els fenòmens meteorològics extrems (sequeres, inundacions i temporals marítims, onades de calor, incendis forestals,…) són una amenaça real i han posat el debat sobre l’emergència climàtica i les mesures d’adaptació en el primer pla de l’agenda política dels governs i en les estratègies empresarials dels sectors econòmics per tal de no perdre competitivitat.
Quina és la millor estratègia a seguir, assumir el cost de no actuar, impulsar polítiques públiques i actuacions d’adaptació correctives davant dels impactes o definir mesures d’adaptació preventives que disminueixin la vulnerabilitat i els riscos existents i futurs?
Costos de l’adaptació correctiva dels impactes de la sequera en el sector agrari
A Catalunya, les pluges tenen un caràcter irregular, s’alternen llargs períodes d’absència de pluges amb episodis de pluges torrencials, fruit del clima mediterrani. El canvi climàtic ens fa especialment vulnerables a patir episodis més freqüents i intensos de sequera. Els anys 1973, 1985, 1988 i 2008 Catalunya ja va patir diversos episodis de sequera rigorosa que van provocar restriccions importants en el subministrament d’aigua.
Des de fa dos anys, Catalunya es troba en una situació de sequera molt greu. Les reserves actuals d’aigua als embassaments estan al 22%, 36 municipis estan en fase d’emergència per sequera, mentre que 476 es mantenen en fase d’excepcionalitat.
Per al sector agroalimentari, la sequera ha obligat a prendre decisions dràstiques: el tancament del Canal d’Urgell —un fet excepcional des que està operatiu l’embassament de Rialb des de l’inici dels anys 90— ha provocat que els productors de cereal d’hivern, de cereal d’estiu, de farratges i d’hortícoles hagin renunciat a regar per poder salvar els arbres fruiters. La sequera també ha comportat afectacions greus al cultiu de l’arròs de les comarques de l’Alt i el Baix Empordà i de les Terres de l’Ebre i el Montsià, i a les comarques del Penedès i l’Alt Camp es podria arribar a perdre fins a un 80% de la collita de vinya en secà. Els representants del sector han estimat unes pèrdues econòmiques milionàries.
El sector ramader també ha alertat de la greu situació en què es troba degut a l’afectació de la manca de pluges sobre les pastures, el preu dels farratges i la disponibilitat d’aigua de boca per als animals a les granges.
L’emergència climàtica ha posat el sector en una situació límit i les conseqüències econòmiques no s’han fet esperar. Els aliments bàsics (l’oli, la carn, la llet, els formatges…) han iniciat una espiral d’increment de preus que no té l’aire d’estabilitzar-se a curt termini. De fet, el Banc Central Europeu fa mesos que alerta que les taxes d’inflació de les quatre grans economies de l’Eurozona (Alemanya, França, Itàlia i Espanya) són les més sensibles al xoc climàtic i als escenaris climàtics extrems a mitjà termini, especialment en referència als preus dels aliments i els serveis, la inflació dels quals podria assolir un percentatge d’increment del 50% a l’horitzó 2035 respecte de la situació actual.
El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya ha anunciat 135 milions d’euros en ajuts al sector per pal·liar els efectes de la sequera (fruita dolça, explotacions agràries de conreus herbacis de secà i regadiu, així com productors dels sectors boví, equí, conill, oví i cabrum de carn en extensiu i semiextensiu, i del boví, oví i cabrum de llet i l’apícola). Aquests ajuts complementen els del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, provinents dels 81 milions que la Unió Europea ha acordat donar a l’Estat espanyol de la reserva de crisi de la Política Agrària Comuna i 268,71 milions d’euros destinats al sector agrícola (Real decret llei 4/2023), destinats a ajudes directes, a subvencionar part del cost de les pòlisses d’assegurances, exempcions al pagament de l’IBI, ajornament en les quotes de la seguretat social o bonificacions en el cànon de l’aigua dels titulars de drets de reg.
Les indemnitzacions històriques que finalment Agroseguro (companyia estatal d’assegurances agràries) ha abonat pels cultius de cereal perduts per la sequera a Catalunya pugen prop de 50 milions d’euros, dels 53 milions totals estimats inicialment.
Costos de l’adaptació preventiva dels impactes de la sequera
L’Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2030 (ESCACC30) —redactada d’acord amb el marc normatiu de la primera llei de canvi climàtic dels països del sud d’Europa, la Llei 16/2017, de l’1 d’agost, de canvi climàtic— planteja desplegar una sèrie de mesures d’adaptació, focalitzades sobretot des d’una òptica preventiva, i que tenen com a finalitat disminuir la vulnerabilitat i incrementar la resiliència dels sistemes naturals, dels sectors socioeconòmics i els territoris de Catalunya.
En el sector de l’agricultura, per exemple, l’ESCACC30 indica que caldrà fomentar les modernitzacions de regadius, per tal d’estalviar aigua i ser més eficient en l’ús, i adaptar els conreus a la disponibilitat d’aigua. Tot i la gran inversió pública desplegada per fer possible el canal Segarra-Garrigues (1.368,74 milions d’euros, dels quals 923,74 milions corresponen a la Generalitat de Catalunya i 444,75 milions a l’Estat), que l’ha convertit en un reg modern i eficient, Catalunya està molt endarrerida quant a regs tecnificats i automatitzats, ja que la meitat de la superfície regable encara es fa per inundació (47%). Canviar aquesta situació implicarà la modernització dels canals d’Urgell, Pinyana i Baix Ter i la Muga, entre d’altres.
El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural ha anunciat recentment que hi ha en marxa projectes de modernització per valor de 138 milions d’euros i que els pressupostos de 2023 contemplen 33,38 milions d’euros en infraestructures de regadius i ordenació parcel·lària. Amb tot, els costos de la modernització integral de les 70.000 ha que rega el canal d’Urgell s’estimen en 1.200 milions d’euros. Per la seva banda, el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha previst un total de 54,38 milions d’euros dels Fons Next Generation per modernitzar regadius i impulsar obres de digitalització i telecontrol de les comunitats de regants dels canals d’Urgell i el Canal d’Aragó i Catalunya.
Cal dir que el canvi climàtic també ha obligat a potenciar els regadius de suport. Aquests són molt eficients des del punt de vista de l’ús de l’aigua i el seu desplegament ha ajudat a fixar la població a les zones rurals del país. Els regadius dels àmbits Garrigues Sud, Segrià Sud, Margalef, Guiamets i la Terra Alta en són un bon exemple.
En l’àmbit de l’aigua, el Pla de gestió del districte de conca fluvial contempla una inversió superior a 2.400 milions d’euros que permetrà afrontar futures sequeres. Es vol assolir un increment del 30% més d’aigua a partir de l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera (inversió de 220 milions d’euros que assumirà l’Estat) i una nova dessalinitzadora entre els municipis de Cubelles i Cunit, amb un cost de 150 milions d’euros. També es preveu duplicar els percentatges d’aigües regenerades amb noves plantes a Valls, Reus i Figueres, enfocades al sector de l’agricultura. Al Besòs, es preveu l’obertura de nous pous i una inversió de 27 milions perquè la planta de tractament d’Aigües de Barcelona multipliqui la seva capacitat.
Els recursos econòmics de la Generalitat pressupostats per fer front als costos del canvi climàtic a Catalunya
Cal, també, fer un apunt sobre les dades agregades que presenta l’Informe sobre la perspectiva climàtica dels pressupostos 2023 de la Generalitat de Catalunya.
L’informe indica que el conjunt de l’anomenada despesa verda dels pressupostos s’ha xifrat en un total de 2.607,9 milions d’euros, que equival al 5,7% de les despeses consolidades del sector públic de la Generalitat de Catalunya. Al marcador de despesa pública vinculada a l’adaptació al canvi climàtic s’han etiquetat un total de 1.058,7 milions d’euros, catalogada en els programes pressupostaris del cicle de l’aigua, la protecció i conservació del medi natural, les polítiques de sensibilització, la modernització de les infraestructures de regadiu i millores agràries i pesqueres, i també a la protecció civil i la prevenció i extinció d’incendis.
Les xifres ofereixen tota mena d’interpretacions, d’una banda, hi ha qui considera que són dades preocupants i molt minses per fer front a un repte ambiental, social i econòmic majúscul; de l’altra, hi ha els que consideren que la redistribució dels recursos està mal plantejada, i gestionada de manera poc eficaç; i també hi ha qui pensa que la inversió en adaptació ha d’impulsar-se prioritàriament amb capital privat i l’assignació pública en els pressupostos ha de ser residual.
Així mateix, caldria una anàlisi amb més profunditat del cost-eficàcia de moltes de les polítiques públiques i de les mesures que els experts plantegen, però l’emergència obliga a actuar.
