El tema del salari mínim és un dels que millor posen de manifest l’escàs èxit de la pretensió dels economistes de construir una ciència basada en l’evidència empírica. Si ens n’haguéssim sortit, hi hauria poques dissensions sobre els efectes d’apujar-lo (o abaixar-lo) significativament. En canvi, les opinions entre els professionals no sols són diverses, sinó que varien extraordinàriament en el temps.
Com és sabut, el premi Nobel d’Economia del 2021 ha premiat els treballs de tres investigadors (implícitament, també d’un quart ja difunt) que han afegit a la “caixa d’eines” de la professió l’explotació dels denominats “experiments naturals”, esdeveniments que no van ser dissenyats per estudiar-ne els resultats però que poden analitzar-se com si ho haguessin estat. En concret, un treball de David Card i Alan Krueger de 1993 estudiava què havia passat amb l’ocupació als restaurants de menjar ràpid de l’estat de Nova Jersey en relació amb els de l’estat de Pennsilvània (que n’és veí) després que el primer apugés el salari mínim un 19%. Contràriament al pensament dominant fins al moment, els investigadors no van trobar que a Nova Jersey l’ocupació en aquell sector s’hagués reduït.
La publicació del treball va donar lloc a una intensíssima reacció en forma d’estudis destinats a refutar o a confirmar els seus resultats. Tot i que les enquestes entre els economistes han anat mostrant una substancial caiguda de l’oposició a la pujada del salari mínim, els economistes ortodoxos estan lluny d’haver-se convençut que és possible apujar significativament el salari mínim en una economia sense que se’n ressenti l’ocupació entre els sectors més mal pagats. El lector interessat podrà consultar una revisió de la bibliografia a Fernández-Villaverde (2018), que s’hi manifesta escèptic. Per altra banda, el Banc d’Espanya ha pronosticat sistemàticament que les pujades del SMI (salari mínim interprofessional) perjudiquen l’ocupació i, concretament, en relació amb la important pujada que va tenir lloc l’u de gener de 2019 (22%), primer va predir que comportaria la destrucció de 150.000 llocs de treball i recentment ha publicat un estudi d’acord amb el qual els treballadors que cobraven el salari mínim van experimentar una modesta pèrdua de probabilitat de seguir treballant (del 3,2%), i que els aturats van reduir també modestament la seva probabilitat de trobar feina (en un 2,7%).
Per la meva banda, he tractat de posar de manifest al llibre Els salaris de la ira (2021) la inconsistència del fonament teòric que vincula el salari mínim amb l’ocupació via la productivitat del treball. Com que repetir els arguments m’ocuparia un espai de què no disposo, em proposo aquí un objectiu més modest: una mètrica que permeti fer comparacions temporals i espacials, una cosa que està lluny d’estar resolta. A aquest efecte, proposo que la mesura dels diferents salaris mínims s’hauria de fer en relació amb la productivitat del treball, és a dir, al PIB per hora treballada. En aquest sentit, el gràfic posa de manifest l’evolució del salari mínim a Espanya, França, Regne Unit (introduït el 1999) i Alemanya (introduït el 2015).
Per raons de la qualitat de les fonts, utilitzo l’indicador —més imperfecte— del PIB per treballador ocupat, i per evitar l’impacte de la COVID-19 sobre el PIB, les sèries acaben el 2019. En el cas d’Alemanya he afegit el valor de 2022 suposant que la coalició “semàfor” acabi consolidant-se i executi un dels seus acords: la pujada del salari mínim un 25% (de 9,6 a 12€/h) aquell any (en aquest cas, el valor de 2022 suposa que el PIB i l’ocupació són idèntics als de 2019 i els valors intermedis són una intercalació lineal que no té cap altra justificació que facilitar la visualització gràfica de l’efecte).
El gràfic permet observar determinats fets que em semblen molt rellevants:
- El SMI espanyol, que el franquisme havia mantingut al llarg de més d’una dècada en un nivell equivalent al 25% de la productivitat mitjana del treball, va començar a deteriorar-se coincidint amb l’aprovació de la Constitució (1979) i sobretot al llarg dels governs González fins a perdre un 40% del seu valor. Les pujades dels governs Sánchez, encara que molt significatives, només han permès recuperar la meitat del terreny perdut.
- El salari mínim francès, que s’havia deteriorat al llarg dels anys 1960, va recuperar el nivell del 20% de la productivitat a partir de la crisi de 1968 i ha mantingut un nivell entre el 20 i el 24% amb independència del color dels seus governs.
- El govern laborista de Blair va introduir i mantenir un salari mínim per sota del 20% i només va ser la conservadora Theresa May la que el va fer pujar significativament per sobre d’aquell nivell.
- Finalment, la coalició liderada per Angela Merkel va introduir un salari mínim tan elevat com el del franquisme, però el més significatiu, em sembla a mi, és que si la coalició entrant porta a terme el seu acord, el salari mínim alemany se situarà en el 30% del PIB per ocupat, la qual cosa constituirà un fenomen d’extraordinari interès.
En paral·lel, als Estats Units es multipliquen les decisions. Mentre el salari federal està clavat als 7,25$/h des de 2009, diferents estats estan establint nivells molt més elevats (fins als 15$/h) i en alguns casos ho estant fent de manera ràpida.
En definitiva, mentre els economistes debatem, els polítics estan prenent decisions contundents les conseqüències de les quals donaran feina, sens dubte, als analistes del futur.
