Les prestacions socials són una important eina dels nostres governs per pal·liar les situacions de pobresa i exclusió social de la població. Però per aconseguir aquest objectiu cal que el disseny i la implementació permetin que les prestacions socials arribin a qui més les necessita de forma efectiva i àgil. Malauradament, les dades de dues de les prestacions més importants mostren una imatge molt diferent: l’Ingrés Mínim Vital (IMV) cobreix únicament el 13% dels catalans que pateixen pobresa greu i la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) el 28% (FOESSA, 2021). Què està passant perquè les prestacions socials no arribin a totes les persones que se’n podrien beneficiar?
Aquest fenomen, conegut com a non-take-up en la literatura especialitzada, ha sigut l’objecte d’estudi de l’informe que, des de KSNET, hem realitzat per a la Taula d’Entitats del Tercer Sector, comptant amb la participació del catedràtic de Dret Administratiu Juli Ponce. L’estudi analitza els defectes normatius d’una selecció de prestacions socials que s’atorguen a Catalunya, així com les seves traves digitals i els colls d’ampolla administratius, per tal d’identificar els 10 grans reptes que apareixen des que una persona necessita un ajut fins que l’acaba rebent.
Per dur a terme aquesta anàlisi fem ús d’una perspectiva conductual; és a dir, utilitzem les lliçons de les ciències del comportament per entendre com factors socials, psicològics i cognitius afecten la presa de decisions de la ciutadania a l’hora de sol·licitar una prestació social. Aquest enfocament conductual, juntament amb la identificació de bones pràctiques internacionals, permet establir una bona regulació des de la perspectiva del dret a una bona administració i de la resta de drets dels ciutadans.
Les ciències del comportament ens ajuden a explicar com els biaixos ideològics i el mal disseny de les polítiques públiques obstaculitzen l’accés a les prestacions socials. Richard Thaler —premi Nobel d’Economia de 2017— i Cass Sunstein, autors del best-seller Nudge. Improving Decisions about Health, Wealth, and Happiness (o ‘petites empentes per prendre millors decisions’), ens parlen també dels sludges, els obstacles que ens impedeixen aconseguir una cosa amb la qual viuríem millor.
Les prestacions analitzades en aquest estudi corresponen a diferents nivells de govern: l’Ingrés Mínim Vital (IMV), la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i la Prestació per al Pagament de Deutes del Lloguer i l’Ajuda d’Emergència Social per a famílies amb nens 0-16, de l’Ajuntament de Barcelona. Es pretén identificar els aspectes que poden obstaculitzar l’accés a aquestes prestacions, derivats tant dels excessius i complexos tràmits administratius, com de les barreres digitals.
La primera fase de l’estudi ha consistit en una anàlisi de la normativa reguladora. S’han estudiat les normes en vigor que dissenyen les potestats administratives d’actuació i el procediment administratiu de desenvolupament. La segona fase ha consistit en la valoració de la normativa reguladora i l’aplicació pràctica d’aquesta normativa, i s’ha fet una anàlisi de tot el procediment administratiu.
L’estudi s’ha alimentat de tres visions: la visió externa d’experts, la interna dels professionals de l’Administració i les entitats socials vinculats als processos de tramitació, i la de les persones sol·licitants. Aquesta anàlisi triangular pretén abordar des de diferents perspectives una mateixa problemàtica, a fi de poder identificar-ne els punts crítics.
Hem dut a terme una auditoria del procés administratiu (sludge audit), analitzant de forma pràctica el procés de sol·licitud i tramitació per la mostra de prestacions, en un intent de simular la realitat a la qual s’enfronten els col·lectius en qüestió. També s’ha revisat la literatura acadèmica existent i els principals informes que han avaluat les prestacions escollides.
Amb la informació recollida s’han identificat els principals aspectes positius i negatius del procés de tramitació de cada prestació, i s’han classificat com a bones o males pràctiques, en funció de si es tracta d’un tràmit accessible, l’alerta d’una possible barrera o una barrera administrativa.
Finalment, s’han incorporant les lliçons dels casos d’estudi analitzats i s’ha elaborat un llistat de 10 reptes que poden impedir l’accés a les prestacions socials. Els reptes s’han representat en un camí que configura el circuit de passos que s’han de superar des del moment en què una persona és apta per rebre una ajuda fins al moment de rebre-la. Els reptes apareixen des del moment de necessitar l’ajut —perquè cal saber que existeix i no tenir vergonya d’informar-se’n—, de rebre’l —i cobrar-lo—, passant per la part més complicada: el procés de sol·licitud. El cost dels obstacles (sludges) és molt alt ja que acaben constituint una cursa d’obstacles per obtenir uns ajuts pensats per millorar la situació econòmica de les llars més vulnerables.
Són precisament les llars vulnerables les que, en primer lloc, desconeixen l’existència de les prestacions. Aquest és el primer repte que l’Administració pot encarar amb un disseny innovador que doni una empenta o nudge. Si l’Administració actua d’ofici identificant les potencials persones beneficiàries, fent ús de la tecnologia (per exemple, algoritmes combinats, si escau, amb dades massives) i emprant les seves bases de dades per comprovar el compliment dels principals requisits, aquesta pot dirigir-se directament a la població objectiu de la prestació. Així ho fa l’Ajuntament de Barcelona amb el seu Ajut per a famílies amb infants de 0 a 16 anys, enviant un missatge SMS amb un enllaç per acceptar l’ajut.
El darrer exemple il·lustra com una Administració proactiva pot ajudar a reduir el camí d’obstacles per obtenir un ajut. Però les solucions passen per canvis tan senzills com utilitzar un llenguatge més clar i per canvis tan complicats com modificar la normativa perquè no sigui aplicable la caducitat del procediment en les sol·licituds iniciades, mentre l’interessat està esmenant la informació necessària. Igualment, algunes solucions que s’utilitzen en altres àmbits de la burocràcia, com ara l’ús de declaracions responsables, es podrien potenciar en els ajuts socials. O és que considerem que els propietaris d’un habitatge o d’un negoci ens diuen la veritat, però desconfiem de l’honestedat dels qui no tenen recursos?
Així mateix, cal revisar la complexitat dels requisits que es demanen als ciutadans per obtenir una prestació, per tal d’assegurar que són coherents amb la seva finalitat i no amaguen biaixos ideològics o incompatibilitats. Cal simplificar el procés de sol·licitud i tramitació de les prestacions, caracteritzat massa sovint per tràmits especialment complexos, lents i descoratjadors. I és imprescindible també garantir el dret de les persones a obtenir una resposta clara i senzilla de l’Administració, així com a no haver d’entregar cap informació que aquesta pugui obtenir per altres vies.
El disseny i la implementació de les prestacions socials ha de tenir en compte la realitat de les persones a qui s’adrecen i adaptar-se a les seves situacions i limitacions. I convertir l’obtenció d’un ajut a què es té dret en una cursa d’obstacles suposa fallar en l’objectiu principal de millorar el benestar social.
Aquest estudi ha rebut el premi internacional “CARLOS ROMÁN” d’avaluació de polítiques públiques de la Societat Espanyola d’Avaluació (SEE).
Molt més interessant i profitós fóra fer estudis a fi de veure de quina manera eliminem la pobresa i situacions semblants. Altrament tenim un subsistema, ja inventat per l’esglèsia fa segles, que consisteix a viure a costa de la pobresa dels altres.
Els diners públics, en certa manera, es malbaraten en coses que no haurien ni d’existir.