Els historiadors de les societats rurals de l’antic règim han tendit a veure l’endeutament dels grups que estaven al capdavall de la piràmide social com un signe de la seva precarietat. Generalment s’ha assumit que, quan aquests sectors humils accedien al crèdit, ho feien empesos per la urgència i sota unes condicions que empitjoraven encara més la seva situació. L’espiral del crèdit, aleshores, sovint acabava en despossessió. També s’ha posat de relleu la dificultat d’accedir al crèdit, especialment quan no es disposava de béns immobles per oferir com a garantia hipotecària. Els més pobres n’estaven exclosos, o només podien accedir a circuïts usuraris.
Des d’una perspectiva actual, aquestes dificultats d’accés també han estat posades de relleu per economistes del desenvolupament com ara Banerjee i Duflo (2011), però en aquest cas s’ha canviat radicalment l’enfocament: l’accés al crèdit –a un crèdit no usurari– s’ha entès com una possibilitat de millora i de superació de la pobresa. Podem trobar paral·lelismes en el passat? Sense menystenir els efectes negatius que diverses formes de crèdit podien tenir sobre els sectors humils en les societats de l’antic règim, és possible observar episodis en què sectors importants de la població varen aconseguir utilitzar-lo per millorar la seva situació i per allunyar-se de la pobresa (Brennan, 2006; Schofield & Lambrecht, 2009). Aquest seria el cas dels treballadors de la regió de Girona durant la segona meitat del segle XVIII.
En aquesta zona s’anomenava treballadors els qui treballaven a jornal, com arreu, però amb la particularitat que sovint també posseïen petites parcel·les de terra i, en conseqüència, no depenien exclusivament del salari. En la jerarquia social de l’època sempre figuren com el grup inferior, el més pobre de la societat rural. En contrast amb els pagesos que posseïen masos, o els pagesos masovers que els menaven, els treballadors només cultivaven petites explotacions. En diverses recerques realitzades s’ha pogut constatar que, durant la segona meitat del segle XVIII, una part d’aquests treballadors va aconseguir millorar la seva situació econòmica de manera significativa. Així ho constatem en els béns detallats en els seus inventaris (Congost, Ros & Saguer, 2023), en els dots que pagaven o rebien (Congost & Ros, 2013) o en la progressiva ampliació que varen registrar els seus petits patrimonis (Congost, Gifre & Saguer, 2018). Com a culminació, alguns varen començar a distingir-se amb una nova etiqueta socioeconòmica: la de menestral, que a la regió no significa artesà, sinó petit propietari. Aquesta millora no sembla que pugui generalitzar-se arreu de Catalunya, però es pot constatar a la regió de Girona.
El cas de Girona ens ha permès il·lustrar, en un article recent, l’impacte inesperat que va tenir la caiguda de la taxa d’interès dels censals del 5 % al 3 %, aplicada a la Corona d’Aragó a partir de 1750. Els censals eren un instrument de crèdit hipotecari a perpetuïtat –generalment cancel·lable (lluïble) amb el retorn del capital– emmascarat sota l’aparença de la venda d’una pensió anual que equivalia a l’interès. La reducció de la taxa d’interès fins a un dels nivells més baixos d’Europa s’havia adoptat cinquanta anys abans a la Corona de Castella amb l’objectiu, no pas de facilitar el crèdit als pobres, sinó d’alleugerir la càrrega creditícia del grans patrimonis nobiliaris i institucionals, i el 1750 va estendre’s als territoris catalanoaragonesos. Que la mesura jugués un paper important en la millora de les condicions econòmiques dels treballadors, certament, no ha de ser atribuït als qui la varen impulsar i decidir.
Categoria socioprofessional de prestadors i prestataris en els censals creats entre 1768 i 1773
En altres circumstàncies, la caiguda de la taxa d’interès podia haver forçat una contracció de l’oferta de crèdit, almenys del que es basava en censals. El censal, però, era l’únic instrument que l’església no equiparava a la usura i, de fet, era el que va permetre actuar al conjunt de les institucions religioses com a principal prestador. Aquestes institucions rebien un flux important de donacions i llegats testamentaris que havien de generar una renda anual per finançar a perpetuïtat rituals religiosos per la memòria i salvació de l’ànima dels donadors difunts. La reducció legal de la taxa d’interès va afectar-les intensament, però sembla que a diferència d’altres diòcesis, a Girona les institucions varen continuar reinvertint els capitals en censals, seguint les directrius establertes pel concili català el 1727. Malgrat el que podia esperar-se en termes estrictament mercantils, l’oferta creditícia no va contraure’s de manera significativa fins a finals del segle XVIII, quan s’hi barrejà l’amortització dels vals reials devaluats.
L’aspecte clau que ens interessa emfasitzar és l’estret lligam que, a la regió de Girona, va existir entre censals i establiments emfitèutics, les dues vies tradicionals d’accés al crèdit, d’una banda, i a la terra, de l’altra. La reducció de la taxa d’interès dels censals va facilitar que els treballadors accedissin a la terra, proporcionant-los recursos per afrontar el pagament d’una compra o, sovint, l’entrada d’un l’establiment; alhora, la possibilitat de posseir drets de propietat sobre alguna parcel·la els facilitava la garantia hipotecària necessària. No és anecdòtic que la participació dels treballadors com a demandants en el mercat del crèdit estigués en proporció al seu pes demogràfic (entorn del 33 %), almenys pel que fa a la quantitat d’operacions. Tampoc no ho és que l’import dels préstecs a treballadors superés en un 95 % d’ocasions el valor de 4 hectolitres de blat, el llindar que Gilles Postel-Vinay utilitza per discriminar el crèdit a la subsistència. Bona part del crèdit hipotecari que aconseguiren no era de supervivència, sinó d’inversió i sovint estava lligat a una operació d’ampliació immobiliària. Aquest és un detall crucial i encaixa amb l’augment dels patrimonis de treballadors que s’ha observat a través dels seus inventaris post mortem.
El cas dels treballadors gironins de la segona meitat del segle XVIII posa de relleu que, sota determinades condicions, l’oferta de crèdit barat podia ajudar els sectors més humils a sortir de la pobresa o, almenys, a millorar la seva situació. Cal remarcar, però, la rellevància del context social en què les operacions de crèdit es realitzaven, incloent-hi les possibilitats i oportunitats per accedir als recursos, especialment la terra, i també la capacitat d’iniciativa i negociació dels sectors socials implicats.
La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.
