El debat sobre l’oferta d’audiovisual en català, especialment al cinema, ha estat recurrent els darrers anys. La mai no aplicada Llei del cinema del 2010 (amb 117 vots a favor, dels 135), així com els grans esforços pressupostaris de la Secretaria de Política Lingüística per a les subvencions al doblatge en català (2,7 milions d’euros el 2021) són polítiques que evidencien la idea que el mercat no proveeix una oferta suficient en versió catalana. La pregunta que sorgeix és, per tant: el mercat té una oferta subòptima de pel·lícules en català? En un recent estudi (Mallén, 2023) analitzo l’efecte de la competició, o la manca de competició, en la disponibilitat de versions en català al cinema.
La literatura econòmica sobre diversitat lingüística en mercats culturals és pràcticament inexistent. Caminal (2010) proposa un model teòric que inclou la llengua com a dimensió addicional de diferenciació entre productes culturals en què la llengua és una característica rellevant, en un mercat multilingüe. En aquest estudi em centro en un mercat cultural, el cinema, que a Catalunya es caracteritza per un bilingüisme asimètric, ja que un grup lingüístic és completament bilingüe i l’altre està format, almenys parcialment, per individus monolingües. La idea subjacent és que un monopoli no tindrà mai incentius per oferir la versió en català perquè els individus que la prefereixen consumiran la versió castellana si és l’única disponible. En canvi, el consumidor monolingüe només té l’opció de veure la pel·lícula si s’ofereix en la seva versió preferent. En un mercat més fragmentat, les empreses poden competir en la dimensió lingüística per captar nínxols de consumidors.
Els dos estadis finals del recorregut d’una pel·lícula són la distribució i l’exhibició. Les distribuïdores són les empreses que disposen dels drets de distribució i poden assumir el cost del doblatge per oferir-ne la versió en català. Les distribuïdores negocien amb les exhibidores, que són les que projecten les pel·lícules a les sales de cinema, oferint-les al consumidor final. Per tant, la hipòtesi és que la competència als dos estadis influeix en l’oferta de films en català.
Per a l’anàlisi, construeixo una base de dades amb totes les sessions de cinema a Catalunya des del juliol del 2020 al maig del 2021 a partir de diferents fonts, utilitzant la tècnica del raspat d’informació (webscraping). Aquesta base de dades inclou informació sobre el film (versió, gènere, país de producció, dia i hora de projecció,…) i sobre el cinema (tipus de propietat, cadena i geolocalizació). També incorporo la informació proporcionada per l’Institut d’Empreses Culturals referent al distribuïdor de cada film i dades del cens del 2011 sobre el coneixement de català per secció censal, així com atur, nivell educatiu i lloc de naixement. D’aquesta manera, puc atribuir una proporció de catalanoparlants a cada mercat local, és a dir, a la població dins d’un radi de 10 km al voltant d’un cinema (vegeu la figura 1). La mostra final conté 152.707 projeccions.
Figura 1: Cinemes i població bilingüe
L’aproximació economètrica es basa en un model de probabilitat lineal, on la variable dependent és binària, i pren el valor 1 si la sessió és en versió catalana i 0 si és en castellà (excloc versions subtitulades). Les tres variables explicatives rellevants són l’indicador de poder de mercat a nivell de distribució, calculat com la quota de mercat de la distribuïdora a la mostra; l’indicador de competència a nivell d’exhibició, calculat com el nombre de sessions d’aquell film a cinemes competidors (és a dir, que competeixen en el mateix mercat local), i finalment, l’indicador de demanda de versions en català, que consisteix en la proporció d’individus que saben parlar català en el mercat local. Les variables de control inclouen tant informació del film com del cinema, així com efectes fixos per temps (dia de la setmana i mes) i per gran cadena d’exhibició (Grup Balañá, OCINE, Cinesa…).
L’efecte del poder de mercat de la distribuïdora en la probabilitat que la versió sigui en català és negatiu i altament significatiu. Per un augment d’un punt percentual de la quota de mercat de la distribuïdora, la presència de versions en català disminueix en 0,425 punts. D’una altra banda, no s’observa cap impacte significatiu de la competència a nivell d’exhibició en l’oferta de versions en català. En canvi, aquesta sí que respon a l’indicador de demanda, ja que un punt percentual més de catalanoparlants al mercat local augmenta la presència de versions en català en 0,613 punts. Aquests estimadors permeten computar un contrafactual de competència perfecta a la distribució, és a dir, què passaria si el poder de mercat no afectés l’oferta de versions en català. Per tant, la concentració en la distribució comporta una reducció total de 4,04 punts percentuals de sessions en català, que si ho comparem amb el 4,2% observat, implica que si no fos pel comportament monopolístic de les distribuïdores, a causa de l’estructura de la indústria, hi hauria un 96% més de sessions en versió catalana.
Utilitzant el gènere del film, separo dos tipus d’audiència, adulta i infantil, considerant que els films d’animació van dirigits al públic infantil. L’objectiu és saber si el mercat respon de manera diferent en funció del tipus de consumidor, ja que això indicaria l’existència de preferències heterogènies. Els resultats mostren un efecte quantitativament més gran per a les pel·lícules infantils. De fet, l’efecte de la competència entre exhibidores sí que té un efecte positiu i significatiu en aquest cas. Això demostra una major intensitat de les preferències lingüístiques del públic infantil (o dels pares per als fills) en estar més disposats a canviar de cinema per consumir en la seva versió preferent, fet que augmenta l’oferta de català quan augmenta la competència.
Els resultats són robustos a diferents especificacions: canvis de límits del mercat local, exclusió de films amb versió original catalana o castellana per evitar biaix cap a l’original, així com dues extensions del model, una que redefineix la variable de competència en l’exhibició i l’altra que considera separadament els dos estadis (mercat upstream i downstream). De fet, en totes aquestes especificacions alternatives, els efectes estimats són més grans que a l’especificació principal, cosa que indica que els resultats generals podrien ser un límit inferior de l’efecte real.
L’evidència de l’estudi demostra que a causa de l’estructura de la indústria del cinema existeix una provisió subòptima de films en català. La major part de la ineficiència pot ser atribuïda a la concentració de mercat en la distribució, que actua com a coll d’ampolla. Els resultats justifiquen la intervenció pública per revertir aquest efecte, que hauria de centrar-se en les grans distribuïdores. A més, una regulació específica, com ara quotes mínimes per cinema, en les pel·lícules infantils seria especialment important.
Per últim, la troballa dels efectes heterogenis (adult vs. infantil) demostra que les preferències lingüístiques poden canviar en el temps, almenys en intensitat. Els determinants d’aquest canvi no són el focus d’aquest estudi, però obre una línia d’investigació en les preferències lingüístiques als mercats culturals.
