El món està vivint en aquestes primeres dècades del segle una profunda transformació. S’ha alterat l’entorn econòmic i el mode de vida de les persones, amb efectes en la sensació de seguretat i les expectatives de futur. Han estat anys d’una ràpida globalització, amb forts processos migratoris, deslocalització de plantes productives i canvis profunds en les economies conforme entraven al mercat mundial productes procedents d’Àsia. A més a més, hem registrat una revolució digital, que ara s’accelera amb la intel·ligència artificial. Les transformacions també són intenses en l’àmbit energètic a causa del canvi climàtic. I tot això en un entorn macroeconòmic que ha esdevingut més inestable, amb el punt culminant de la gran crisi financera.
A molts països avançats els ciutadans tenen la sensació que el sistema econòmic i polític no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. El rebuig del capitalisme i de la democràcia liberal han anat a l’alça i la confiança en les grans empreses i les institucions públiques se n’ha ressentit. Al llibre Confiar no tiene precio (2024) argumento que la gent està deixant de confiar en el capitalisme perquè no s’estan complint les seves expectatives de progrés i les persones se senten insegures i veuen amenaçats el seu lloc de treball, la seva pensió i l’estat del benestar.
La gestió del capitalisme ha decebut les expectatives de la ciutadania
Un exemple clar de la creixent desconfiança es troba en el sistema financer, en si mateix un sector de l’economia a l’arrel del qual hi ha la confiança, la confiança que tenim en les entitats en què dipositem els estalvis, els prestataris als quals deixem els diners, o els bancs centrals que emeten les monedes que fem servir. La gran crisi financera és un exemple de com unes polítiques monetàries i reguladores excessivament acomodatícies durant massa anys van acabar conduint a una bombolla especulativa enorme, l’esclat de la qual va danyar seriosament la credibilitat, no només del sistema financer, sinó de la mateixa economia de mercat. Per al ciutadà mitjà, la crisi va ser injusta, incomprensible, i en molts casos li va generar unes conseqüències negatives que en cap moment havia previst.
La resposta a la crisi financera va agreujar la desconfiança per tres raons. En primer lloc, com que fou una crisi d’excés de deute, la sortida va ser lenta, ja que no és senzill restablir l’equilibri financer d’empreses i famílies. A més, es van cometre diversos errors de política reguladora: es va trigar a sanejar els balanços, es va exigir massa aviat als bancs que acumulessin capital i finalment a Europa vàrem patir les conseqüències de tenir una unió monetària inacabada. En segon lloc, les intervencions monetàries extraordinàries es van prolongar excessivament en el temps. Això va portar a una política absurda de tipus d’interès negatius que es va prolongar molts anys amb múltiples efectes negatius, especialment en l’estalvi. Finalment, no es va explicar bé a la ciutadania que les intervencions per evitar l’enfonsament del sistema financer no van ser un rescat de la banca sinó dels dipositants. Això, juntament amb les dificultats per exigir responsabilitats personals a les entitats que van entrar en fallida, va generar un entorn d’hostilitat de la població cap al món economicofinancer i els poders públics.
El capitalisme, d’altra banda, a més de ser un sistema que pateix sovint greus desequilibris financers, és un sistema productiu de gran eficàcia per generar riquesa però no necessàriament per repartir-la de manera justa. Les polítiques fiscals i redistributives, que podrien pal·liar tant les conseqüències de la inestabilitat financera per a la població com les tendències a provocar desigualtat del capitalisme, tampoc van ser capaces d’oferir una resposta.
A molts països la política fiscal no va poder actuar de manera efectiva davant dels impactes de la crisi financera. A les democràcies occidentals el sector públic té una tendència crònica a l’acumulació de dèficit i això impedeix que actuï de contrapès davant fenòmens adversos com ara la crisi financera, la COVID-19 o la guerra d’Ucraïna. Els països prudents, és a dir, els frugals, són els que han evitat l’acumulació de dèficits públics –i, per tant, de deute–, i així han tingut més capacitat de reacció. Són normalment països on la confiança en els altres és més gran, i també la confiança dels ciutadans a l’Administració.
Pel que fa a les polítiques de redistribució, tot i ser intenses i corregir en gran mesura les desigualtats de rendes, no han generat de debò oportunitats als segments més desafavorits de la societat. En moltes societats, aquestes polítiques han estat utilitzades per a actuacions clientelistes i s’ha produït una patrimonialització de l’Estat per part de les elits polítiques amb l’objectiu de mantenir-se al poder. Als països on això ha passat, el desencís de la ciutadania amb el sistema econòmic i polític ha anat en augment. Les societats amb més confiança social han experimentat en menor mesura aquestes disfuncions de les polítiques econòmiques.
La regeneració del capitalisme requereix més confiança social
La regeneració del capitalisme passa per tenir en compte que l’individualisme moral, que està a la seva base filosòfica, s’ha de complementar amb l’altruisme, que també nia en la naturalesa humana. Tenir en compte també l’interès dels altres és el fonament de la generació de confiança entre la gent. La confiança no té preu però té cost. Quan confies en algú assumeixes un risc ja que pot decebre’t; pot no complir les expectatives que hi havies dipositat, encara que no sigui de manera intencionada. Així mateix, si algú diposita la confiança en nosaltres, estem assumint una responsabilitat. Com a mínim té un cost moral, ja que hem de donar resposta a les expectatives que s’han posat en nosaltres. Per confiar en els altres cal una certa dosi d’altruisme per assumir el cost d’atorgar i rebre la confiança.
La confiança, finalment, també es propaga, en positiu i en negatiu. Si confiem o acceptem la confiança que un tercer diposita en nosaltres, i aquesta confiança es veu reafirmada pels fets, contribuïm a una dinàmica positiva de confiança a la societat. Per això és important el comportament de cadascun de nosaltres. Podem actuar a favor de la confiança, però també en contra.
Les societats amb més nivell de confiança en els altres i més confiança en les seves institucions públiques són aquelles en què l’altruisme de les persones transcendeix el cercle de familiars i amistats. En aquestes societats la gent es preocupa pel bé comú i els projectes col·lectius. Una manera de promoure la confiança és disposar d’institucions públiques que no discriminin entre ciutadans, en què no hi hagi corrupció, ni se’n pugui fer un ús partidista. Societats en què la vara de mesurar per a les polítiques públiques és la persecució del bé comú i la rendició de comptes.
Quan mirem les societats europees, observem que els majors nivells de confiança en els altres i també en les administracions públiques es registren en països on la societat civil és exigent amb els poders públics, de manera que la res publica s’administra amb rigor, sota el control de la ciutadania. Aquestes societats no necessàriament tenen nivells més elevats de despesa pública o un paper més gran de l’Estat en l’economia. Són societats prudents on l’estabilitat financera del sector públic és fonamental. Són societats madures, la política d’inclusió social de les quals genera confiança perquè no és una política de pura redistribució a través dels impostos i actuacions reguladores, sinó un conjunt d’actuacions que van més enllà de la simple redistribució i estan orientades a la inclusió de totes les persones en els mercats laborals i en el teixit social.
La imatge de capçalera pertany a Chris Li de Unsplash.
