Per Sant Jordi em van regalar l’extraordinari llibre de la cuinera Maria Nicolau que porta el mateix títol que aquesta entrada. És un llibre formidable, emocionant (digueu-me, com és possible que se us neguin els ulls de llàgrimes llegint una recepta de fricandó?). La Maria argumenta amb vehemència, molta vehemència, contra la síndrome del “no-tinc-temps” i la “barbàrie” d’una societat que massa sovint menja de qualsevol manera per la mandra que ens fa fer-nos el sopar (“No sigueu bàrbars, cuineu!”).
Casualment, o potser no, em va arribar també a les mans els mateixos dies un paper escrit per tres economistes britàniques (Rachel Griffith, Wenchao Jin i Valérie Lechene) publicat a Fiscal Studies i que es titula The decline of home cooked food, però que tanmateix es podria titular Una explicació econòmica de per què a casa ja no ens fem el sopar. Dit de manera resumida, el que fa aquest treball és ajudar-nos a veure com la ciència econòmica pot explicar, que no justificar, aquesta deriva cap a la “barbàrie” d’una bona part de la nostra societat.
El punt de partida de Griffith et al (2022) és la constatació que, als països desenvolupats, les famílies han anat canviant els seus patrons de consum d’aliments, reduint el percentatge de menjar cuinat a la llar i augmentant el consum de menjars preparats i àpats fora de casa. Així, el percentatge del pressupost en alimentació assignat als ingredients usats per cuinar a casa ha baixat en la mateixa mesura que ha augmentat la proporció dedicada als menjars que es poden consumir sense cap esforç culinari (tot i que el cas que estudien és el del Regne Unit, aquesta és una tendència que s’observa arreu, també a Catalunya). El treball també fa un recull de literatura que demostra que aquests canvis de dieta poden estar relacionats amb diferents problemes de salut, com ara la creixent epidèmia d’obesitat (dues entrades anteriors a 5centims.cat sobre mals hàbits alimentaris les podeu trobar aquí i aquí). La davallada cap a la “barbàrie”, per tant, no és només una qüestió de canvi d’hàbits gastronòmics i culturals, sinó que també pot esdevenir un problema de salut pública preocupant.
Si hom observa quina ha estat l’evolució dels preus dels diferents grups d’aliments, aquests canvis en els patrons de consum de les famílies poden semblar paradoxals. Això és perquè el preu relatiu dels ingredients utilitzats per cuinar a casa ha disminuït amb relació al preu del menjar preparat per menjar o dels àpats fora de casa. Si més no a primera vista aquest fet hauria de conduir a una substitució progressiva del bé relativament més car (menjar processat) pel més barat (ingredients), just el contrari del que hem vist que passa en realitat. Dit d’una altra manera, l’anàlisi de l’evolució dels preus dels aliments no sembla que ens acosti a l’explicació del nostre impetuós descens a la “barbàrie”.
Cal anar una mica més enllà i afegir a l’explicació prèvia un element fonamental del problema que fins ara hem obviat: el factor temps. Els economistes sabem que el temps és un recurs escàs i que, per tant, la consideració del seu cost d’oportunitat és molt rellevant per entendre les decisions que prenen els agents econòmics (vegeu l’anàlisi seminal de Gary Becker). En el nostre cas, sabem que independentment del resultat final en termes de qualitat i satisfacció, hi ha una gran diferència entre alimentar-se mitjançant el consum d’ingredients que cal cuinar o el consum de menjar preparat: la primera opció exigeix una quantitat gens menyspreable de temps (com a mínim cal anar a comprar i després estar-se una bona estona a la cuina pelant, tallant, barrejant i coent els ingredients). Per a la segona, en canvi, la mateixa Maria Nicolau ens diu que sabem que “a quatre passes o a un toc de telèfon, us esperen una pila d’empreses disposades a salvar-vos del penós inconvenient d’haver de fer el sopar cada sant dia”. En altres paraules, fins ara no hem introduït a la nostra anàlisi el temps, que és un factor escàs i completament imprescindible a la cuina de les cases.
El temps és limitat i el podem ocupar treballant a casa, treballant fora de casa o no treballant, i tradicionalment eren les dones qui treballaven a casa i, per tant, cuinaven. No obstant això, quan examinem les tendències històriques del mercat de treball, observem a la major part dels països desenvolupats una millora substancial de la situació de les dones, que s’ha traduït en augments de la taxa d’ocupació femenina (marge extensiu), major nombre d’hores de treball de les dones treballadores (marge intensiu) i progressos en l’àmbit de la igualtat salarial. Tot i que som lluny de la igualtat de gènere en l’àmbit laboral (aquí i aquí), és una tendència que cal valorar de forma positiva i que progressivament ens allunya d’un altre tipus de barbàrie en què les dones tindrien una posició completament subordinada als homes a la llar, el mercat de treball i la societat en general. Ara bé, la millora de les oportunitats laborals de les dones implica un increment substancial del cost d’oportunitat del temps i, per tant, dels costos de totes les activitats de consum que són intensives en ús de temps, també del menjar cuinat a casa. Ara ja té tot molt més sentit: malgrat el descens del preu relatiu dels ingredients, en realitat el cost relatiu del menjar cuinat a casa ha augmentat perquè el preu del temps que cal esmerçar a la cuina ha augmentat de forma considerable a mesura que les oportunitats laborals de les “cuineres” han millorat. La conclusió final és que el descens a la barbàrie és el resultat de l’elecció dels consumidors davant dels canvis en els preus relatius dels béns de consum.
Dues coses per concloure i un obsequi final. La primera és la constatació que difícilment podrem sortir de la barbàrie de no fer-nos el sopar sense un canvi en els usos del temps dins de les famílies. Si aquest canvi impliqués una reducció de la participació laboral, seria desitjable que fos de manera paritària, de forma que no tornéssim a patrons retrògrads de repartiment del treball a les llars. La segona és que necessitem més activistes com la Maria Nicolau per crear consciència del valor de cuinar per crear cultura i benestar. El seu excel·lent llibre és un gran primer pas per fugir de la barbàrie. I per acabar, en Joan Ribas, company a 5centims.cat, em fa notar la publicació el mes de novembre passat del llibre de cuina del premi Nobel d’economia 2019 Abhijit Banerjee (aquí o aquí) Cooking to Save Your Life, amb una filosofia culinària i vital que crec que el fa molt proper al llibre de la Maria Nicolau.
