Els canvis demogràfics que han tingut lloc a Catalunya en les darreres dècades plantegen reptes de gran calat, relacionats amb l’envelliment o la immigració. També hi ha un altre aspecte que es fa molt evident a partir de la crisi financera de l’any 2008, i és la pèrdua relativa de benestar dels joves respecte de les generacions precedents. Aquest fenomen, que alguns experts anomenen bretxa intergeneracional, és multicausal (Sevilla, et. al, 2021). S’explica, en part, pel càstig que va suposar la crisi del 2008, especialment accentuat en les generacions més joves, que han viscut canvis profunds en el mercat de treball (Puente i Regil, 2020). L’altra cara de la moneda són les persones de 65 anys o més. Els nivells de benestar material de les generacions més grans han progressat gràcies al suport de l’Estat del benestar, en especial gràcies al sistema de pensions i a la sanitat pública, i també gràcies a l’habitatge en propietat. En aquest context, alguns autors (Patxot i Michailidis, 2021) apunten al fet que el cost per atendre les necessitats de la gent gran està molt socialitzat, molt més que el cost per fer front als requeriments de generacions més joves. Malgrat això, i possiblement vinculat als canvis demogràfics, un dels grans reptes pendents és el de la soledat (Sala Mozos, 2020).
Per conèixer el benestar relatiu de les persones grans respecte de generacions més joves comptem amb l’Enquesta de condicions de vida (ECV), que ofereix dades sobre el benestar dels individus relacionades amb els àmbits de renda, desigualtat, intensitat laboral, habitatge o les privacions materials (Generalitat de Catalunya, 2023). En aquest article es presenten alguns dels resultats disponibles a l’edició de l’ECV publicada l’abril del 2023, concretament els que fan referència a la renda, a les privacions materials i a l’habitatge. També es presenten dades de l’Enquesta anual d’estructura salarial. Abans d’entrar en matèria cal advertir que, sovint, la disponibilitat de les dades no permet considerar sempre el mateix rang d’edat pel que fa a les persones que considerem “joves” però que, en tot cas, es fa palesa la bretxa que existeix entre les persones joves i les persones de 65 anys o més.
En primer lloc, cal fer atenció a la taxa de privació material severa (PMS), que publica l’ECV i que és un dels tres components de la taxa AROPE (sigla que correspon a l’expressió anglesa at-risk-of-poverty and exclusion rate). Aquesta taxa indica el percentatge de persones que, el mateix any de l’enquesta, declaren mancances en almenys un nombre determinat d’ítems preestablerts. Efectivament, el 2022, amb una inflació anual del 8,0 %, s’observa cert impacte en les condicions materials dels enquestats. La taxa PMS va ser del 9,0 %, i va representar un creixement d’1,7 punts percentuals respecte de l’any anterior. La PMS per a les persones de 16 a 29 anys va ser del 12,1 %, una taxa 8,8 punts superior a la taxa de les persones de 65 anys o més.
Veiem, per tant, que darrere d’aquestes taxes s’hi amaga una dualitat en funció de l’edat. En el gràfic següent es presenten algunes de les privacions que componen la privació material severa per edats. El que s’observa és que el percentatge de persones de 16 a 29 anys que van tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge quadruplica la de les persones de 65 anys o més. La incapacitat per fer-se càrrec de despeses imprevistes afectava el 40,5 % dels joves de 16 a 29 anys, mentre que només el 26,2 % de les persones grans. No poder mantenir la llar a temperatura adequada afectava el 22,1 % de les persones de 16 a 29 anys.
Tal i com s’ha avançat en la introducció d’aquest article, no hi ha només un factor que expliqui aquest fet diferencial en funció de l’edat. Malgrat la millora i el dinamisme del mercat de treball actual, la taxa d’atur dels joves d’entre 16 i 29 anys encara va ser del 17,9 % el 2022, i aquest fet es reflecteix en mals resultats en els indicadors de l’Enquesta de condicions de vida, que també mostra una renda mitjana neta anual persistentment més baixa en el cas de les persones joves. En el gràfic, elaborat a partir de les dades de renda de l’ECV, s’observa una recuperació de poder adquisitiu en el període 2012-2021 similar entre les persones més joves (16-29) i les més grans de 64 anys. El comportament del subgrup d’edat 16-29 podria no ser aliè a les tendències d’emancipació a la baixa observades amb posterioritat a la crisi financera. Aquest fet fa que les persones entre els 16 i els 29 anys tinguin imputades rendes de la llar provinents dels seus pares. Malgrat això, si s’observen les persones entre 30 i 39 anys, que són les que compten amb taxes d’emancipació més elevades, es fa evident un guany de poder adquisitiu força menor que el de les persones més grans.
Cal tenir en compte, a més a més, que el darrer any de la sèrie, el 2021, mostra la pèrdua de poder adquisitiu deguda a una inflació del 2,9 %. El 2022 la inflació anual va ser del 8,0 % i, per tant, cal esperar una pèrdua de poder adquisitiu encara superior. A més a més, les pensions de l’any 2023 es van actualitzar d’acord amb aquest creixement de preus tan elevat de l’any 2022 i els salaris també s’han actualitzat, però menys. Així doncs, és esperable que els propers anys aquestes diferències es magnifiquin.
Les pensions, doncs, han jugat un paper determinant en la millora relativa dels nivells de benestar de les persones grans. El gràfic següent ens mostra com la divergència de la PMS en funció de l’edat de l’any 2022 és, en realitat, la conseqüència d’una dinàmica que fa anys que no s’atura. La recuperació de la crisi financera de l’any 2008 encara no s’ha produït del tot, almenys pel que fa als assalariats joves. Mentre que els pensionistes que cobren pensió de jubilació contributiva han vist créixer la seva pensió de jubilació un 7,9 % en termes reals entre els anys 2010 i 2021, els salaris han disminuït un 1 %, i el més destacable és que els assalariats joves (que la tabulació de l’Idescat ens permet enquadrar entre els 25 i els 34 anys) han disminuït els seus ingressos salarials un 7,2 % en el mateix període.
L’habitatge és un altre dels factors fonamentals que explica la dualitat en els resultats de l’ECV segons l’edat, i probablement aquest problema esdevindrà cada vegada més determinant (Generalitat de Catalunya, 2023). Les persones grans són les que compten més sovint amb un habitatge en propietat, i això és un element protector de la pobresa: el 32,1 % de les persones joves (18-29 anys) vivia en un habitatge de propietat l’any 2022, mentre que aquest percentatge per als majors de 64 anys era del 86,6 %. El percentatge de persones de 18-29 anys que vivia en un habitatge de propietat, a més a més, ha experimentat una disminució molt apreciable des de l’any 2013, en què es va registrar un 42,6 %. L’ECV també evidencia la importància de l’habitatge en propietat: si no es té en compte el lloguer imputat, la taxa de risc de pobresa de les persones en edat de treballar era del 18,4 % el 2022 i del 17,5 % en els majors de 64 anys. Si entra en joc el lloguer imputat, aquests percentatges baixen fins al 17,2 % i el 8,6 %, respectivament.
