L’any 2016, l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa el projecte pilot B-MINCOME, una mesura innovadora per intentar treure famílies vulnerables de l’exclusió socioeconòmica, cofinançat amb la iniciativa UIA (Accions Urbanes Innovadores de la Unió Europea). La intervenció tenia tres grans components: el primer, una transferència econòmica mensual amb l’objectiu d’adquirir els béns i serveis necessaris per tenir una vida digna; el segon, la realització d’una activitat d’activació que permetés a les famílies poder generar els seus propis recursos i no dependre exclusivament de la transferència; el tercer, la introducció d’una moneda social que permetés la dinamització del teixit econòmic del territori.
Tenint en compte el caràcter innovador d’una intervenció com aquesta i que l’impulsor era l’Ajuntament de Barcelona, amb competències limitades pel que fa a polítiques de renda, des del primer moment es va plantejar com a projecte pilot en què l’avaluació era un dels principals components.
Quines eren les principals característiques d’aquest projecte pilot? En primer lloc, la intervenció es desplegaria únicament a l’Eix Besòs de la ciutat de Barcelona. En segon lloc, la transferència es calcularia a partir del cost de vida mensual d’una família, restant-ne els ingressos que les famílies percebien d’altres fonts. Un tercer aspecte important és que no era una intervenció universal. El pressupost del projecte arribava per atendre 1.000 famílies.
Figura 1. Percentatge de famílies amb una renda equivalent inferior als 5.000 euros anuals. 2015
Font: Elaboració amb dades de l’INE experimental. Nota: La zona del mapa emmarcada correspon a la zona on s’ha dut a terme el projecte pilot.
L’excés de demanda va motivar que la determinació dels beneficiaris es fes a partir d’un sorteig entre els sol·licitants, la qual cosa en facilitava l’avaluació. Això també es va aprofitar per plantejar preguntes sobre el disseny: és més efectiva la transferència amb polítiques d’activació que sense aquestes polítiques? Condicionar la transferència a la realització de les polítiques d’activació hi afegeix valor? Incentivar la generació de recursos privats incideix en els resultats?
Aquest és, segurament, un dels grans aprenentatges del projecte: un projecte pilot s’hauria de dissenyar per poder testar aquelles coses que són de màxim interès. Altrament, el disseny i la gestió es tornen massa complicats i el poder estadístic de l’anàlisi resultant és força baix, la qual cosa va en detriment de poder extreure conclusions útils per a la presa de decisions. Corol·lari: es pot aprendre més d’un disseny menys ambiciós.
Un altre aprenentatge és que els diferents aspectes de la intervenció haurien de tenir present el punt de partida dels beneficiaris i la realitat administrativa, i assignar les transferències de forma coherent. D’una banda, cal disposar d’un perfil estadístic que permeti saber quina és la política més convenient per a una persona o família, d’acord amb les seves característiques i la situació del mercat; d’una altra banda, abans d’assignar recursos a una política és clau una avaluació de necessitats per saber fins a quin punt és necessària dins de la població diana.
Pel que fa als resultats de l’avaluació d’impacte, el primer que cal mencionar, segurament, és que com a conseqüència de la intervenció es va reduir la inserció laboral en aproximadament tretze punts percentuals, la qual cosa és estadísticament significativa. Malgrat que el signe no depèn de la modalitat de transferència, l’efecte és més negatiu entre els que han fet una política d’activació (lock-in effect).
Font: Elaboració pròpia a partir de les altes de la Seguretat social.
Com s’ha d’interpretar això? En primer lloc, tant la teoria econòmica com l’evidència d’experiències similars als EUA, el Canadà i Finlàndia, per exemple, suggereix que són esperables resultats en aquesta línia. En segon lloc, mirat amb el prisma de la recerca etnogràfica realitzada per la Young Foundation, veiem que es tracta de perfils castigats i que en part han aprofitat aquest ajut per evitar determinades feines molt precàries, dedicar-se a la cura de la llar o senzillament a recuperar-se de problemàtiques complexes.
Quins altres resultats són rellevants? En primer lloc, gràcies a la transferència es redueix la privació material dels beneficiaris en vuit punts percentuals i s’incrementa la satisfacció amb la seva vida en més de catorze punts percentuals. D’acord amb els resultats de l’avaluació, la intervenció també millora la qualitat del son, redueix l’estrès de passar gana, la necessitat d’endeutar-se i el risc d’exclusió residencial, entre d’altres.
En canvi, si ens concentrem sobre variables més estructurals, com ara l’estat de salut, el risc de desenvolupar malalties mentals o l’obesitat infantil, no observem canvis estadísticament significatius. De fet, fins i tot s’observa un increment en la prescripció d’analgèsics de dos punts percentuals. Dit d’una altra manera, en el curt termini la intervenció és capaç de modificar dimensions més conjunturals però li costa modificar dimensions més estructurals. Caldrà veure si passat un temps més llarg d’una intervenció així s’aconsegueix canviar les dimensions estructurals.
En general, els resultats de les diferents modalitats de tractament no difereixen entre si. Això, en gran mesura, és conseqüència del baix poder estadístic que comentàvem anteriorment, la qual cosa reforça l’argument de dissenyar l’avaluació tenint en compte els aspectes en què la presa de decisions requereix millor informació.
Si ens centrem en els resultats de l’avaluació econòmica, cal destacar els següents. Primer, les diferències rellevants existents en el cost de les diferents modalitats de la política. Per exemple, la modalitat amb una política de formació i ocupació té un cost més de quatre vegades superior a la modalitat sense cap política d’activació (39.900€ vs. 9.250€). Aquest resultat reforça la necessitat de determinar correctament els beneficiaris o els usuaris de les diferents intervencions.
Segon, rebre la intervenció en qualsevol de les seves modalitats no suposa que els beneficiaris facin un menor ús d’altres serveis i recursos municipals associats a la seva situació d’exclusió.
Tercer, les modalitats de la intervenció que inclouen un component d’activació sociolaboral no obtenen resultats positius en termes de cost-efectivitat. Per aconseguir les millores documentades en satisfacció amb la vida o participació social ha calgut una elevada quantitat de recursos addicionals. Així, la modalitat amb millors resultats de cost-efectivitat és la que inclou només la transferència de renda; el conjunt de la societat ha de dedicar recursos valorats en 570€ per aconseguir un increment d’un punt en una escala de 10 punts que valora la satisfacció amb la vida; la valoració d’aquest resultat és un exercici que han de fer els que prenen les decisions en polítiques públiques. Tanmateix, per a l’Ajuntament de Barcelona, cada punt de millora té un cost superior als 7.500€. Cal remarcar, però, que en l’avaluació econòmica s’utilitzen resultats a curt termini, considerant un període de vint mesos, tant pel que fa a l’ús de recursos (costos) com als impactes.
Per tancar, un últim aprenentatge: tant l’avaluació d’impacte com l’econòmica van utilitzar informació provinent d’enquestes específiques (l’enquesta final de seguiment es va realitzar al juliol de 2019, aproximadament 18 mesos després del primer pagament, el 23 de desembre de 2017) i una gran bateria de dades provinents de registres administratius. En aquest sentit, el disseny de polítiques públiques milloraria significativament si fos possible comptar amb sistemes de seguiment de la intervenció com aquest.
