En una primera entrada, us presentàvem el primer Informe sobre el Benestar i el Progrés Social a Catalunya i examinàvem de forma crítica la composició dels 52 indicadors que formen la base de l’informe. Més enllà d’analitzar i contextualitzar els 52 indicadors corresponents als vuit àmbits del benestar i el progrés social, que comentarem en una altra entrada, aquest primer informe també inclou un estudi monogràfic sobre l’evolució de la desigualtat de la renda, les fonts d’aquesta desigualtat, el paper de les polítiques públiques per reduir les desigualtats i la desigualtat d’oportunitats a Catalunya, que passem a resumir a continuació, juntament amb l’evolució de la pobresa.
La desigualtat de la renda disponible equivalent (mesurada pel coeficient de Gini o per altres mesures més locals, com la ràtio S80/20) s’incrementa ràpidament quan esclata la crisi, entre el 2008 i el 2010, i es manté en nivells alts durant tota la dècada següent, amb excepció del 2018 (vegeu el gràfic 1).
Gràfic 1. Evolució del coeficient de Gini (renda disponible equivalent), Catalunya, 2008-2020
Nota: el càlcul del coeficient conté valors negatius i zeros. Els intervals de confiança han estat calculats per bootstrap amb 1.000 repeticions. Unitat d’anàlisi: individu. Pesos poblacionals utilitzats.
Des d’una perspectiva comparada, Catalunya té un nivell de desigualtat de la renda molt similar al de la mitjana europea (28 països) però molt superior a la desigualtat que trobem a Eslovènia, Eslovàquia o als països nòrdics.
Quins son els factors que més contribueixen a la desigualtat? Les conclusions que es deriven d’una anàlisi simple de descomposició és que les variables que més contribueixen a la desigualtat són l’ocupació (que ho fa entre un 14% i un 23%, segons l’any), l’educació (entre un 7 i un 18%) i el país de naixement (entre un 1 i un 17%).
Quin ha estat el paper de les transferències monetàries i els impostos? Com mostra el gràfic 2, l’impacte redistributiu de les transferències a Catalunya no és menor però està molt lligat a la participació prèvia al mercat de treball ja que són les pensions de jubilació i les prestacions d’atur les que més contribueixen a reduir la desigualtat de la renda. En el cas de les pensions, per exemple, el coeficient de Gini es redueix entre 6,2 i 8,7 punts percentuals depenent de l’any que considerem. Es tracta d’una reducció important que, per exemple, l’any 2020 representa un 64,4% de l’impacte redistributiu total de les transferències. En canvi, l’efecte redistributiu de transferències que no són el resultat de l’adquisició de drets al mercat de treball és extraordinàriament baix i, per tant, caldria considerar ampliar la cobertura i la generositat d’aquestes transferències per tal que tinguessin un veritable impacte en la reducció de la desigualtat (i també de la pobresa).
Gràfic 2 Impacte redistributiu de les diferents transferències (reducció del coeficient de Gini), Catalunya, 2008-2020
Nota: el càlcul del coeficient conté valors negatius i zeros. Totes les distribucions són per unitat de consum o equivalents. Els càlculs consideren les següents transferències per aquest ordre: (1) jubilació, (2) atur, (3) invalidesa i viduïtat, (4) altres (baixes laborals i beques), (5) exclusió social i (6) transferències de familiars. Unitat d’anàlisi: individu. Pesos poblacionals utilitzats.
D’altra banda, la imposició directa té un impacte redistributiu molt baix que, en bona part, s’explica per la limitada progressivitat del sistema. Val a dir que en els anys posteriors a la crisi, la progressivitat s’ha incrementat lleugerament. Hi ha tres maneres d’aconseguir un sistema fiscal més redistributiu: incrementar la progressivitat de la tarifa, incrementar els tipus efectius mitjans (sense modificar la tarifa) o ampliar la base fiscal. Un breu repàs a la història de les reformes fiscals indica que les alternatives políticament més factibles són les dues primeres. Aquestes aconsegueixen que contribueixi proporcionalment més qui més renda té, però només ho aconsegueixen entre les persones que ja contribueixen. Els que no ho fan, ja sigui perquè eludeixen o perquè evadeixen, segueixen sense fer-ho. Reduint l’evasió i el frau fiscal es podria aconseguir incrementar el poder redistributiu del sistema fiscal i, a més, la gent la percebria com a una política molt més justa.
Quan la desigualtat de la renda resulta en gran part de les decisions que prenen els individus dels factors que estan sota el seu control, la gent acostuma a pensar que les disparitats de la renda són més justes. Això porta a la gent a tolerar millor les desigualtats i a mostrar una menor preferència per la redistribució. Fins a quin punt això és així a Catalunya? Desafortunadament, les circumstàncies, és a dir, els factors que els individus no controlen, com ara el bagatge socioeconòmic de la família d’origen, el lloc de criança o el sexe, expliquen gairebé la meitat de la desigualtat de la renda a Catalunya l’any 2019, cosa que converteix la desigualtat d’oportunitats a Catalunya en una de les més elevades entre els països del nostre entorn. Quan mirem la cua baixa de la distribució de la renda, observem que la pobresa relativa afecta a una de cada cinc persones que viuen a Catalunya (vegeu el gràfic 3). Tant la incidència com la intensitat de la pobresa s’incrementen durant els anys de crisi econòmica amb valors molt alts fins al 2014. Després s’observa una lleugera millora d’ambdós indicadors. Quan ancorem el llindar de la pobresa al primer any del període d’anàlisi, el 2008, l’increment del risc de pobresa entre els anys 2008 i 2014 encara és més accentuat. El risc s’arriba a situar en el 27,7% com a conseqüència de la davallada del poder adquisitiu de les famílies en el període recessiu del cicle. A partir de l’any 2015 la tendència de la pobresa ancorada és clarament a la baixa, en paral·lel al creixement de l’economia, amb una disminució de quatre punts percentuals en només quatre anys. Amb tot, l’any 2020, la taxa de pobresa ancorada era encara molt superior a la de l’any 2008.
Gràfic 3. Taxa de risc de pobresa relativa, Catalunya, 2008-2020
Nota: els intervals de confiança han estat calculats per bootstrap amb 1.000 repeticions. Pesos poblacionals utilitzats. La unitat d’anàlisi és l’individu.
No tots els grups poblacionals pateixen el mateix risc de pobresa. Els infants i els joves són els dos grups d’edat més afectats per la pobresa. Així, un de cada tres infants és pobre a Catalunya, mentre que el joves n’han patit l’increment més gran en el període analitzat. D’acord amb les dades de l’Informe sobre la Pobresa Infantil a Catalunya, presentat al Parlament pel Síndic de Greuges l’any 2012, a principi de la dècada dels 2000 la pobresa infantil afectava el mateix percentatge d’infants que en l’actualitat, un de cada cinc. La persistència de l’elevada taxa de pobresa infantil exigeix avaluar i repensar les polítiques implementades fins ara per poder millorar-ne l’efectivitat.
