Abunden en la literatura econòmica els autors que reflexionen sobre la necessitat de canvi de model quan una forta crisi sacseja les estructures imperants fins al moment.
Les crisis, com deia Schumpeter, estimulen el pensament cap a nous paradigmes i generen respostes reactives que, sovint, poden confluir i abraçar altres paradigmes que plantejaven un model diferent en el període anterior a la crisi en qüestió. Això és el que ha acostumat a passar amb l’economia social i el cooperativisme. Normalment han agafat embranzida en etapes posteriors a crisis econòmiques que, com han assenyalat autors com ara Marx, Hobsbawm, Judt, Ferguson, Fontana o tants d’altres, eren l’avantsala de crisis socials, polítiques i (ara) mediambientals. Més recentment, Picketty o Milanovic han reivindicat les formes de propietat col·lectiva com a eina bàsica per reduir les desigualtats i l’enorme dispersió en l’evolució de les rendes del capital i el treball en les darreres dècades.
L’economia social representa un paradigma que, sense renunciar al mercat, suposa situar les necessitats personals, socials i ambientals en l’eix, i ubica el diner com a instrument més que com a finalitat. Per això, en períodes de crisi, quan es tendeix a repensar-ho tot, l’economia social representa una resposta integral que permet recuperar valors com l’humanisme, la democràcia econòmica, el benestar i la justícia social i ambiental. I és en aquests períodes de crisi que, segons diversos estudis (Fontenla 2008, Roman 2010 o Gravalos i Palomares 2001), el cooperativisme emergeix, ja sigui com a proposta estructural o, com en el cas de les cooperatives de treball associat, com a efecte refugi per tractar de mantenir els llocs de treball.
Però és aquest el cas a Catalunya en el context de la crisi econòmica? Aquest article ofereix una primera anàlisi descriptiva de la relació contracíclica del desenvolupament del cooperativisme en relació amb l’estat de l’economia a Catalunya, centrant-se en el període posterior a la Gran Recessió i fins a l’arribada de la Covid-19.
Breu anàlisi de les dades
Segons l’Idescat, a Catalunya l’any 2019 hi havia menys cooperatives que al 2007. En cap de les grans agregacions per tipologia de cooperativa s’aprecia un increment en el nombre d’aquest tipus d’organitzacions. Mentre que les cooperatives de consum han assolit un nivell igual al del 2007, la caiguda en el nombre de cooperatives agràries i de treball respecte del període anterior a la Gran Recessió és molt significativa. Resulta evident que la crisi del 2008 s’emportà una part considerable del teixit cooperatiu català (entre el 2007 i el 2009 van desaparèixer al voltant del 17% de les cooperatives, en especial en els àmbits d’habitatge, treball associat i ensenyament), però la dècada següent no ha estat capaç d’igualar-ne o superar-ne el nombre.
Fent una anàlisi de la tendència per al conjunt del període s’observa com a partir del 2010 s’inicia un creixement força discret amb alguns anys de decreixement i no és fins al 2018 que les dades mostren una tendència lleugerament trencadora respecte del conjunt del període, amb taxes d’increment del nombre total de cooperatives que oscil·len al voltant del 3%.
Les dades no semblen indicar que, en termes agregats, el cooperativisme a Catalunya hagi representat una alternativa gaire presa en consideració a l’hora de buscar nous horitzons després de la crisi més forta que ha patit el capitalisme des del crac del 1929. Aquest comportament contracíclic observat en altres indrets o moments de la història sembla no tenir reflex en el cas català durant el període d’entre crisis que va del 2007 al 2019.
Si incorporem en l’anàlisi el cicle econòmic de l’economia catalana el resultat es confirma. El PIB real de 2007 ha servit per obtenir un índex de base 100 que ha estat la unitat utilitzada per comparar el PIB amb l’evolució del nombre de cooperatives des del 2007 (també amb un índex 100 basat en el mateix any).
A grans trets s’observa com el ritme de recuperació econòmica ha estat superior al ritme de creixement de les cooperatives. I el més significatiu és que respecte del 2007 l’economia catalana ha crescut i el nombre de cooperatives ha disminuït.
Evolució del cooperativisme segons el tipus de cooperativa
L’anàlisi mostra com les cooperatives de treball cauen en una intensitat encara més gran que l’economia. Per contra, les dades mostren com, a diferència de les cooperatives de treball, les cooperatives de consum mostren una tendència alcista. Probablement aquest fet es pot explicar, d’una banda, per l’allunyament entre el món cooperatiu i el sindical —binomi històricament necessari per impulsar l’emprenedoria obrera— i, de l’altra, per una preocupació creixent de les classes mitjanes urbanes a l’hora de desenvolupar noves pautes de consum, més inclusiu, responsable i sostenible.
Reflexions finals
Durant el període entre crisis, comprès entre el 2007 i el 2019, el teixit cooperatiu català va disminuir. I ho va fer tant en termes absoluts com relatius. Els anys de la Gran Recessió no han estat, al contrari del que situa la literatura econòmica, un escenari òptim per al desenvolupament del cooperativisme en el seu vessant quantitatiu. En l’aspecte qualitatiu les cooperatives catalanes han millorat ostensiblement en termes de gestió, innovació, governança, feminisme, ecologisme i impacte en el conjunt de la societat; però no han generat una dinàmica contracíclica respecte de l’evolució de l’economia.
Caldria reflexionar sobre les raons que han generat aquest escenari. En crisis anteriors, com ara la dels anys vuitanta del segle passat, el cooperativisme —i altres formes d’economia social, com les societats laborals— va créixer de manera evident. El paper dels sindicats resulta clau per entendre aquella evolució i la situació actual: la desconnexió actual entre el món sindical i el cooperatiu explica en bona part com el missatge cooperatiu té un abast limitat. Un altre factor té a veure amb el foment del tipus d’emprenedoria, orientada ser una eina d’autoocupació individual i no col·lectiva. Respecte dels anys vuitanta, hem passat de considerar que els problemes individuals poden tenir solucions col·lectives a pensar que els problemes individuals s’han de resoldre individualment. Una visió a llarg termini de l’evolució del cooperativisme català reforça aquesta idea (Serrano, Celma, Martínez i Crespo, 2018).
Caldrà tornar a analitzar les dades després de la recuperació de la crisi de la Covid, hi ha indicis cap a un cert optimisme i les polítiques públiques, que tenen un paper essencial, van incorporant cada cop més el cooperativisme com a motor del desenvolupament econòmic.
Referències
Fontenla, E (2008); Cooperativas que recuperan empresas y fábricas en crisis. s. Documento de Trabajo N° 205, Universidad de Belgrano. Disponible en la red: http://ridaa.es/ridaa/index.php/ridaa/article/viewFile/21/21
Gravalos, M i Palomares, I (2001); Cooperativas, desempleo y efecto refugio. REVESCO. Revista de Estudios Cooperativos, núm. 74, segundo cuatrimestre, 2001, pp. 69-84
Roman, C (2010); Las cooperativas españolas y los ciclos económicos; una primera aproximación (1942-2002). DT21013. Associación Española de História Económica. https://www.aehe.es/wp-content/uploads/2015/04/dt-aehe-1013.pdf
Serrano, E; Celma, D; Martínez, E i Crespo, P (2018); “Cooperatives i crisi econòmica ¿una relació causal? Evolució de les cooperatives catalanes creades des del 1970 fins el 2016”. Document de Treball de la Fundació Roca i Galès. http://www.rocagales.cat/wp-content/uploads/CooperativesiCrisiEconomica_EloiSerrano.pdf
