La humanitat ha assolit nivells de benestar impensables tot just fa desenes d’anys. A grans trets l’inici de la humanitat està datat fa 2.000.000 d’anys i el foc es va descobrir fa 200.000 anys. Aquell descobriment va fer possible l’evolució de les capacitats de l’home caçador-recol·lector que de seguidat va esgotar una part dels recursos naturals que tenia fàcilment a l’abast. Allò el va conduir a descobrir que la natura es podia domesticar amb l’agricultura i la ramaderia, model que va engegar l’economia agrària amb el seu zenit a l’Imperi Romà.
Fa 200 anys la revolució industrial va permetre un canvi radical en la forma de viure. Si mesurem el benestar amb l’Índex de Desenvolupament Humà i agafem Corea del Sud com a exemple, l’any 1870 aquest índex s’estima que era de 0,02, l’any 1938 era de 0,16, l’any 1970 era de 0,32, l’any 1990 era de 0,73 i el 2017 era de 0,9. El país amb un índex més alt aquell any fou Noruega, amb 0,95. Espanya el tenia de 0,89.
El benestar que s’ha aconseguit s’ha basat primer en un augment radical de la productivitat laboral i, després, de la del capital. Però aquestes dues productivitats s’han obtingut alhora perquè s’han extret més i més recursos del planeta, sense tenir en compte que el que s’estava fent era consumir capital de la Terra, en lloc de viure dels resultats de la seva gestió. És a dir, en lloc de créixer per la millora de la productivitat dels recursos el que s’ha fet és disminuir-los, de forma que cada vegada n’hi ha menys per poder mantenir l’activitat creada. Això s’ha traduït en una pèrdua substancial de matèries primeres i en un problema d’escalfament de la Terra, cosa que fa el planeta no sostenible en el temps.
El món va extreure el 2015 uns 93.000 milions de tones de recursos. D’aquesta xifra, 67.400 milions de tones es van dispersar en forma de residus, 1.700 milions es van dipositar en abocadors, 300.000 tones es van incinerar i només 9.300 milions es van reciclar, un 10%. 23.700 milions de tones es van fixar en usos permanents com ara edificis o infraestructures. Si ara ho concretem a Catalunya, l’any 2019 l’energia primària emprada va ser de 295 TWh, l’energia final va ser de 165 TWh i l’energia que realment vam usar va ser de 51 TWh, un 17% del recurs. La conclusió és que la humanitat és una monstruosa màquina de dispersar recursos.
Això ha estat possible perquè la tecnologia ha millorat de forma continuada l’extracció de recursos, de forma que, si se n’esgota un, en troba un altre que el substitueixi. Encara cal afegir que, com més extracció hi ha, menys preu tenen les matèries primeres, cosa que possibilita una palanca financera de màxim nivell, que fa créixer més i més l’economia, en un bucle infinit. Hi ha la paradoxa de Jevons de 1865 que explica aquesta situació: com més eficient es va fer la màquina de vapor, més i més carbó es consumia.
Això ens porta a veure que el problema del canvi climàtic, juntament amb el de l’esgotament de les matèries primeres no es podrà resoldre només amb la tecnologia. Caldrà dir-li que l’objectiu és la reducció de materials i no pas el creixement de l’economia com passa ara.
Si el problema s’enfoca així, hi ha moltes possibilitats que el camí es pugui fer, introduint noves tecnologies disruptores com ara el cotxe elèctric, la bomba de calor, les bateries, els aerogeneradors de 15 MW, les plaques fotovoltaiques d’elevada eficiència (22%), la geotèrmia d’elevada temperatura, l’hidrogen i el gas renovable, els nous combustibles vegetals, els camions amb catenària, la recuperació de productes arribant fins al 75%, i la intel·ligència en el control de les xarxes elèctriques. Una introducció disruptora en tecnologia com aquesta ha d’anar acompanyada alhora d’una altra transformació social, d’un canvi conductual que també ha de ser radical, com la modificació de productes de consum, amb menys matèria primera, introduint i suprimint embalatge no necessari, acabant amb el plàstic d’un sol ús, rehabilitant els habitatges, fent servir menys formigó, menjant menys carn, construint carrils bici arreu, en fi, etiquetant tota l’economia amb el contingut de CO2 i fent-ne la gestió.
La clau per fer tot això es diu taxa de carboni. Ha de ser aquesta taxa, un invent liberal i no pas ecologista, el que ens porti a fer que l’economia dirigeixi els seus objectius cap a disminuir l’ús de matèries primeres i a impulsar l’eficiència, el coneixement, la digitalització, la cultura i el lleure de radi curt.
Aquest model pot semblar radical avui, però és el que hi havia durant els anys 70, abans que Milton Friedman i la Societat Mont Pelerin aconseguissin imposar les seves idees de supressió de moltes mesures reguladores de l’economia.
A partir de l’any 1990 el món s’ha complicat molt pel fet que aquest escenari no regulador s’ha vist afectat per la globalització i per l’entrada de la Xina de forma massiva en tots els mercats mundials, cosa que ha fet augmentar en molts casos la necessitat de matèries primeres, tant com la suma de les d’Estats Units i Europa junts. Aquesta acció ha estat definitiva perquè la Terra no pugui digerir, de cop, l’explotació. La societat i la política no han sabut resoldre el conflicte que el nou escenari ha creat. Segurament es necessitarà arribar a un altre pacte com el de Bretton Woods per poder donar solució a un conflicte tan greu.
Tot això és per explicar que no hi ha gaire marge d’acció, que Catalunya, si s’aplica la tecnologia disruptora i conductual que hem dit, arribarà a tenir una necessitat energètica de 104 TWh i que aquesta energia l’haurem de generar amb biomassa i combustibles vegetals (8,2 TWh), amb hidràulica (4,5 TWh) i amb fotovoltaica als teulats (24 TWh). Els altres 71 TWh caldrà generar-los amb eòlica terrestre i marítima i amb parcs fotovoltaics a terra. Això és el que ens diu la prospectiva en els usos d’energia.
No cal cercar falsos arguments per no fer els deures, la història és implacable i és hora que la societat es torni responsable i canviï el seu camí.
Si la humanitat va néixer fa 2.000.000 d’anys, si el foc té 200.000 anys, si la Revolució Industrial fa 200 anys va introduir el consum massiu d’energia, ara només tenim 20 anys per introduir l’eficiència com a concepte bàsic del desenvolupament.
Com va dir Ernst Friedrich Schumacher el 1973, el que és suficient és bo. Més del que és suficient és dolent. És hora de fer els deures.
La imatge de la capçalera té una llicència creative commons.
De ben segur que serà recull de bones pràctiques materials i energètiques que demostren la seva viabilitat.
Per la seva preparació, sempre ben documentada, amb important sentit d’observació i sentit de la realitat.
Sentit comú i responsabilitat per compartir els teus coneixements i sobretot la seva posada en practica generalitzada, sempre amb baix cost material i energètic, que
serà coincident amb:
” pensar i fer” per “viure com penses”
Enhorabona des del masroig.org
Dr. Sureda
Responsable del Centre Interpretació de la Sostenibilitat de Llagostera.
Magnific
Joan,
Com s’aplicaria la teva tesi sobre ús de recursos a l’ampliació de l’aeroport d’El Prat? Sembla que s’hi sumen varis factors, entre els que destacarien l’eliminació d’un espai natural, la previsible taxa al carboni sobre el transport aeri (que en podria fer reduir el seu ús), una més grans consciència ambiental de la població o la menor necessitat de viatjar per raó dels negocis. Sota la teva visió, això portaria a dir no a l’ampliació?
Un article molt interessant i molt oportú. En el cas de Catalunya, si estem parlant que caldrà generar el 70% de l’energia amb parcs fotovoltaics i eòlics (marítims o terrestres) és obvi que se’ns gira feina i que no podem estar per gaires moratòries a l’hora de començar a planificar algunes d’aquestes grans infraestructures. Tenint en compte que Catalunya és un país molt densament poblat (a la UE només Holanda i Bèlgica ho són més) i que més o menys 2/3 de la població es concentra al voltant de l’àrea urbana de Barcelona (menys del 10% del territori), són faves comptades on acabaran aquestes infraestructures. Com que és d’esperar que hi hagi grans resistències al territori, serà imprescindible establir mecanismes de compensació que siguin justos i suficientment generosos. L’alternativa és importar l’energia i deixar perdre l’ocasió d’avançar cap a una menor dependència energètica de l’exterior (que sempre pot comportar riscos econòmics i polítics). En la meva opinió és un debat inajornable al nostre país i agraeixo a l’autor i a 5centims.cat que facin la seva contribució.
Magnific