L’estudi pretén contestar dues preguntes:
- Quines condicions s’haurien de complir perquè l’economia catalana arribés a convergir en benestar i PIB per capita amb les anomenades economies frugals del centre i nord d’Europa (prenent com a exemple Àustria i Dinamarca) en un període de vint anys?
- Fins a quin punt una reducció o eliminació del dèficit fiscal amb l’Estat contribuiria a assolir l’objectiu anterior?
A continuació es comenten breument alguns dels principals punts de l’estudi.
Divergència i convergència: els últims vints anys i els propers vint
Entre els anys 2000 i 2019 el PIB per capita de Catalunya ha tendit a divergir tendencialment dels nivells assolits per Àustria i Dinamarca. Per convergir amb Àustria el 2040 el PIB per capita de l’economia catalana hauria de créixer a una taxa mitjana anual de l’1,9% durant els propers vint anys.
Consum per capita
Sorprèn especialment el baix creixement del consum per capita en termes reals a Catalunya entre 2000 i 2019, només un 1,7% acumulat en vint anys, que és molt inferior al creixement acumulat del PIB per capita durant el mateix període, 14,2%. Per altra banda, la diferència en termes de consum per capita entre Catalunya i Espanya (sense Catalunya) és inferior a la distància que separa les dues economies en PIB per capita, en part com a conseqüència dels efectes redistributius associats amb les transferències de recursos fiscals entre territoris.
Convergència (a curt termini) per la via del consum
Una reducció o eliminació del dèficit fiscal tendiria a fer augmentar el “nivell” del PIB a curt termini, amb més intensitat com més gran sigui la propensió al consum de les llars amb relació a la seva renda disponible, i amb menys intensitat com més gran sigui el grau d’obertura de l’economia a l’exterior (entenent per exterior l’estranger i la resta de l’Estat). Però només augmentaria la taxa de creixement en la mesura que es traduís en un augment de la inversió productiva, pública o privada.
El dèficit fiscal redueix la renda disponible i el consum potencial
Ara bé, la supressió del dèficit fiscal sí que podria fer augmentar proporcionalment el benestar de la població amb independència del marge existent per augmentar el nivell d’activitat a curt termini. Fins i tot en el cas especial en què l’economia ja operés a plena capacitat i l’impuls fiscal no pogués elevar el nivell del PIB, el consum per capita de Catalunya faria un salt de nivell l’any en què s’eliminés el dèficit fiscal, encara que en anys successius continuaria creixent a la mateixa taxa si no augmentés l’esforç inversor.
La convergència “perfecta”: un model ideal de creixement equilibrat
Sota els supòsits d’un creixement de la productivitat total dels factors (PTF), la productivitat del treball i la dotació de capital per capita de l’1,9% en taxa mitjana anual, l’economia catalana convergiria amb Àustria amb horitzó 2040. Un escenari com aquest implica que la inversió bruta de l’economia catalana hauria d’augmentar fins al 22,3% del PIB des del 18,7% observat el 2019, per finançar el creixement de la dotació de capital per capita requerida per la convergència. Això vol dir uns 10.000 MEUR, que en principi es podrien cobrir destinant una fracció del “dividend fiscal” (aproximadament la meitat). No obstant això, el creixement de la PTF depèn de la capacitat per acostar-se a la frontera tecnològica o per desplaçar-la i, en última instància, de la qualitat del marc institucional que condiciona la capacitat i la disposició dels agents econòmics a generar innovacions o a aplicar-les amb èxit al teixit productiu. Per tant, un augment de la inversió pública finançada amb una fracció del dividend fiscal no és condició suficient per assolir la convergència per la via d’accelerar simultàniament el progrés tècnic i la inversió.
Més frugal que els frugals? Invertir fins a convergir
Es pot contemplar la possibilitat d’assolir la convergència exclusivament per la via de l’acumulació de capital. Tanmateix, això implicaria gairebé doblar l’esforç inversor de l’economia catalana, cosa que representa un ordre de magnitud molt superior al que seria possible només amb els recursos procedents del dividend fiscal. I el que s’hauria aconseguit és elevar de manera permanent el nivell del PIB per capita de l’economia catalana durant la fase de transició, però no la taxa de creixement a llarg termini —la qual romandria ancorada en l’1,1% de la PTF. En altres paraules, l’economia catalana s’hauria transformat en molt més frugal que la dels països frugals, però sense garantir nivells de prosperitat similars en anys posteriors.
Tecnologies convergents, preferències divergents: no hi ha un model únic
La taxa d’estalvi que maximitza el benestar dels individus ha de ser consistent amb les seves preferències per acceptar un menor nivell de consum en el present a canvi d’un major consum en el futur —donades les possibilitats que ofereix la tecnologia. En un moment donat del temps, un país menys frugal es trobaria operant amb una taxa d’estalvi o una inversió menor que els països més frugals, la qual cosa implicaria una dotació de capital per capita menor, una productivitat del treball menor i un nivell del PIB per capita menor en comparació amb els més frugals. Però aquesta diferència en nivells en un moment del temps pot ser perfectament compatible amb una mateixa intensitat del progrés tècnic a tots els països (frugals i no frugals) i, per tant, amb idèntiques taxes de creixement del PIB per capita. El que s’observaria és un diferencial constant en els nivells del PIB per capita, sense tendència a la convergència —o a la divergència— al llarg del temps.
Una visió alternativa del creixement econòmic: invertir en progrés tècnic
La major part del diferencial de Catalunya amb Àustria i Dinamarca no s’explica per una propensió a la frugalitat més gran o més petita, sinó pel diferencial en termes de progrés tècnic. De fet, els frugals no ho són gens a l’hora de gastar en R+D, educació o inversió pública. L’economia catalana inverteix en la suma total de R+D, educació pública i infraestructures públiques (per habitant) menys de la meitat que Àustria i menys d’una tercera part en comparació amb Dinamarca. Si Catalunya es volgués equiparar amb Àustria en despesa per habitant en les tres categories hauria d’invertir a l’any uns 20.500 milions d’euros addicionals (a preus corrents de 2017), cosa que representa un 8,8% pel PIB català. És a dir, per convergir amb Àustria en despesa per habitant en les tres categories anteriors l’economia catalana hauria de destinar tots els recursos procedents de l’eliminació del dèficit fiscal només a aquest objectiu.
Conclusions
El missatge principal de l’anàlisi es pot resumir breument en tres idees:
- La supressió o reducció del dèficit fiscal (altres factors constants) elevaria permanentment el nivell de benestar dels catalans (aproximat pel consum per capita) i sota determinades condicions (com s’inverteixen els recursos) contribuiria a augmentar el potencial de creixement de l’economia.
- La supressió o reducció del dèficit fiscal no és condició suficient per garantir la convergència amb els frugals, que depèn fonamentalment d’una acceleració del progrés tècnic en el conjunt del teixit productiu català al llarg dels propers anys. (També caldria tenir en compte el marge per convergir en taxa d’activitat , que no és objecte d’anàlisi en l’estudi.)
- El progrés tècnic no es pot impulsar de manera sostinguda només abocant-hi més recursos, humans i materials. La clau última de la convergència i del progrés tècnic sostingut és un entorn institucional que garanteixi els incentius adequats per desenvolupar un patró de creixement socialment i econòmicament inclusiu, impulsat per la creativitat, la ciència i la tecnologia.
La imatge de capçalera pertany a Fitsum Admasu i està subjecte a llicència Unsplash.
