Cal un debat informat basat en el rigor de l’evidència empírica i la teoria econòmica per analitzar l’impacte dels fenòmens migratoris sobre el benestar dels països emissors i receptors. L’entrada d’avui ens fa 5 cèntims sobre els principals efectes de la immigració en el mercat de treball dels països receptors.
Sempre m’ha resultat curiós observar com molt poca gent discuteix sobre la immigració parlant des de la racionalitat. Com a fill d’agricultors, he sentit molts de pagesos queixar-se de polítiques migratòries massa permissives quan ells mateixos tenien gairebé impossible contractar algú per treballar en les seves terres abans de l’arribada dels immigrants. Els electors de dretes, que defensen la poca intervenció pública en l’economia i els interessos dels empresaris, habitualment volen que el govern intervingui per restringir la immigració quan les empreses són les que tenen més a guanyar amb la immigració. Els simpatitzants de l’esquerra, habitualment més intervencionistes i més centrats a defensar els treballadors, solen preferir una política migratòria liberal, que obri les fronteres a qui vulgui venir, quan els treballadors de les ocupacions en les quals els immigrants solen treballar són els potencials perjudicats.
Tots aquests exemples ens mostren que, sovint, ni partidaris ni detractors de la immigració ho són per motius ben fonamentats, sinó per altres coses que tenen més a veure amb el sentiment que amb la raó. En aquesta entrada, m’agradaria donar arguments basats en les dades i l’evidència empírica a aquelles persones que vulguin opinar sobre la immigració des de la racionalitat, i a aquells polítics que vulguin impulsar polítiques migratòries que realment millorin el benestar de la societat. Per fer-ho, repassaré alguns dels principals resultats que hem trobat els economistes que hem dedicat una part important de la nostra carrera a entendre les conseqüències de la immigració.
Les empreses i la productivitat
Un dels principals consensos en la literatura és que les empreses (petites, mitjanes i grans) són les més beneficiades per la immigració. L’abundància de treballadors i la major competència entre ells fa que les empreses puguin tenir més on triar i que puguin contractar més treballadors, millors, i a salaris més baixos. Això fa que puguin ser més productives, tenir més beneficis i créixer, cosa que genera un cercle virtuós i fa que l’economia floreixi.
També hi ha una sèrie d’ajustos addicionals que depenen del tipus d’immigració que tenim. Per una banda, com va demostrar aquest interessant estudi, l’abundància de treballadors menys qualificats fa que algunes empreses no incorporin certes tecnologies que altrament haurien incorporat. Seguint amb l’agricultura, arran de l’abundància de treballadors immigrants, molts agricultors frenen l’adquisició de certs tipus de maquinària com ara sembradores d’enciams mecanitzades, màquines recol·lectores d’olives, o envasadores de tomàquets, amb les quals reduirien la necessitat de contractar treballadors. Això minva la seva productivitat, tot i que fa que els seus beneficis creixin.
Per altra banda, ajuntar més i millors treballadors fa que les empreses siguin més innovadores. Per això, totes les principals empreses tecnològiques dels Estats Units són al mateix lloc: Silicon Valey. Diferents articles han demostrat que, arran d’uns visats especials per a treballadors qualificats als Estats Units, coneguts com els visats H1-B, les empreses han incrementat la innovació i la productivitat. Aquests efectes van més enllà i no només beneficien les empreses que utilitzen aquests visats, com mostro en els resultats (encara provisionals) d’aquest article, ja que la resta d’empreses també aprofiten les noves idees d’altres per incrementar la seva productivitat (avui dia, per exemple, gairebé tots els restaurants ens poden portar el menjar a casa gràcies a aplicacions com ara JustEat, Uber Eats, o Glovo).
Els treballadors i el mercat de treball
Pel que fa als treballadors, com a mínim en el curt termini, sabem que alguns hi guanyen i altres hi perden, tot i que ens falta trobar un consens sobre les magnituds (per exemple, aquest, aquest, i aquest articles, tots ells molt influents, estimen magnituds diferents a partir de diferents marcs d’anàlisi). En general, els treballadors que hi surten perdent són aquells que treballen en professions similars a les que treballen els immigrants. Els que hi guanyen són aquells que treballen en ocupacions complementàries a les dels immigrants. Per exemple, en el sector de la restauració, els cambrers i ajudants de cuina segurament tenen salaris menors a conseqüència de la immigració, mentre que els xefs, que solen ser nadius, es beneficien del fet que aquesta abundància de cambrers i ajudants de cuina fa que s’obrin més restaurants i, per tant, incrementi la demanda dels seus serveis. En un altre exemple curiós, aquest interessant article mostra que la caiguda de la Unió Soviètica i la partida de centenars de matemàtics cap als Estats Units després de dècades d’aïllament va beneficiar els matemàtics americans especialitzats en temes en els quals els soviètics no havien progressat gaire, i va perjudicar aquells que treballaven en temes similars en els quals els soviètics se solien especialitzar.
Ja a mitjà i llarg termini, hi ha una sèrie d’ajustos importants a tenir en compte. En primer lloc, el creixement de les empreses del qual parlàvem abans pot acabar absorbint els nous treballadors, cosa que fa que els potencials efectes negatius en els treballadors directament competidors es redueixin a mesura que passa el temps. A més, els treballadors tendeixen a especialitzar-se en allò en què tenen avantatge, cosa que fa que també pateixin menys els efectes negatius. Per exemple, aquest article ens mostra que, als Estats Units, on la majoria dels immigrants venen de Mèxic, els immigrants es tendeixen a especialitzar en ocupacions «manuals» (mecànic, construcció, agricultura), mentre que els nadius canvien a feines que requereixen més l’ús del llenguatge, on tenen avantatge comparatiu. En aquest article mostro que els nadius s’ajusten a la immigració canviant la seva educació, ocupació i participació en el mercat de treball. Una vegada més, diferents treballadors es veuen afectats de manera diferent. Per exemple, alguns joves que altrament haurien deixat d’estudiar en acabar secundària, decideixen estudiar una carrera i especialitzar-se en treballs més qualificats. Altres, en canvi, en vista de la major competència en el mercat de treball i del fet que tindran més difícil trobar una feina potser es desanimen i decideixen deixar d’estudiar abans. Novament, guanyadors i perdedors.
Finalment, la immigració també té un efecte diferent en els dos gèneres. Per exemple, com mostro en aquest article que sortirà publicat a final de la primavera, en una societat encara tradicional com la nostra, on moltes feines de la llar encara estan al càrrec de les dones, la presència d’immigrants facilita la possibilitat de contractar aquests serveis fora de la llar i facilita, per tant, la incorporació de la dona al mercat de treball. Per altra banda, però, la major fragilitat de les dones en el mercat de treball fa que paguin més la competència, cosa que dificulta el tancament de la bretxa salarial entre homes i dones. Una vegada més, per tant, torna a haver-hi guanyadors i perdedors.
Política migratòria des de la raó
Resumint el que hem explicat en aquestes línies, hauríem de quedar-nos amb dues coses: l’economia en conjunt es beneficia de la immigració, en especial les empreses, i també alguns treballadors. Per altra banda, però, també hi ha alguns treballadors hi surten perdent. Els immigrants, per la seva part, també hi guanyen, ja que altrament no vindrien. Per tant, sembla que una política migratòria raonable seria aquella que busqui fer el pastís tan gran com sigui possible, tot assegurant-se que ningú en veu el seu tall més reduït. Un altre dia us explicarem algunes idees en aquest sentit.
Excel·lent article. Animaria al Joan Llull a que, sobre les sòlides bases que té establertes, fes una aplicació específica a Catalunya, una “regió econòmica” amb gran presència d’immigració i sense cap competència sobre la seva regulació.