Els impactes indirectes de la crisi sanitària de la COVID-19 són molts. L’entrada d’avui es centra en l’impacte de la pandèmia sobre l’estat de salut física i emocional dels professionals sanitaris i proposa mesures per preservar la qualitat del nostre sistema sanitari.
Després de més d’un any de pandèmia, disposem de diversos estudis, tant a nivell nacional com internacional, sobre els impactes indirectes d’aquesta crisi sobre la salut mental de la població. Per efectes indirectes em refereixo a aquells que no es deriven del fet d’haver contret la malaltia, sinó que apareixen a causa d’alguns dels elements relacionats amb el virus de manera secundària, com ara les mesures de confinament i aïllament social, la por al contagi, la incertesa sobre la duració i la intensitat de la pandèmia o les conseqüències econòmiques i la inestabilitat financera que comporta per a una part important de la societat.
Mirant els estudis que s’havien realitzat fins al 2019 centrats en pandèmies prèvies, com ara el SARS o l’Ebola, ja observem alguns d’aquests efectes com, per exemple, casos d’estrès posttraumàtic, ansietat, depressió, etc. Un article de revisió de la literatura prèvia publicat per diversos autors durant els primers mesos de l’aparició de la COVID-19 documenta clarament aquests impactes sobre la salut mental de la població en general.
Alguns d’aquests estudis anteriors també destaquen els grups poblacionals amb una major incidència d’aquesta mena de patologies, entre els quals destaquen els professionals sanitaris i les famílies amb fills petits a càrrec. Crec que tots som conscients de les dificultats addicionals que han viscut aquests subgrups de la població. En particular, per al col·lectiu de professionals de la salut l’estrès diari de la primera línia assistencial, la manca de mitjans, la presa diària de decisions difícils, la por al contagi propi i de familiars, etc. converteixen aquests treballadors en un grup especialment vulnerable. De fet, els estudis focalitzats en pandèmies anteriors destaquen la major incidència de problemes de salut mental per als sanitaris amb una persistència de fins a tres anys després de l’erradicació de la incidència d’aquests episodis pandèmics. Així, aquests efectes demostren ser molt persistents en el temps i, per tant, no desapareixen fàcilment ni de manera automàtica.
En aquest context, les investigadores Núria Mas de l’IESE i Judit Vall de la Universitat de Barcelona i l’IEB ens vam associar amb la Fundació Galatea i el Col·legi de Metges de Barcelona per dur a terme un estudi sobre l’impacte de la COVID-19 sobre la salut dels professionals sanitaris a Catalunya. Per assolir aquest objectiu, vam dissenyar un qüestionari que van respondre 1.648 metges i metgesses catalans entre l’1 de juliol i el 29 d’agost de l’any 2020; és a dir, quatre mesos després de l’esclat de la pandèmia a Catalunya i en un moment en el qual les xifres d’incidència se situaven en mínims històrics des de l’aparició del virus al mes de març.
Com es pot observar al gràfic 1, el percentatge de metges catalans que sempre o molt sovint experimenten cansament físic en l’entorn laboral (en vermell al gràfic) augmenta de menys del 19% de la mostra abans de la pandèmia a gairebé el 58% durant la primera onada dels mesos de març i abril. Per tant, estem parlant d’un percentatge que és pràcticament tres vegades més gran. A més, durant els mesos de juliol i agost, quan la incidència de la pandèmia era relativament suau, el percentatge se situa encara al 42% de la població estudiada. Així, no es tracta només d’un increment espectacular en el percentatge de metges que estan constantment esgotats físicament sinó que, a més, aquest deteriorament en l’estat de salut físic no s’alleugereix quan les xifres de contagis milloren de manera substancial.
L’evolució és encara més preocupant quan ens fixem en el cansament emocional causat per la pandèmia. Com es pot observar al panell inferior del gràfic 1, la proporció de metges que afirmen estar sempre o molt sovint cansats emocionalment a la feina augmenta del 19% abans de l’aparició de la COVID-19 a més del 65% durant el pic de contagis i es manté en el 48% durant els mesos d’estiu.
Gràfic 1. Amb quina freqüència experimentes cansament físic o emocional en l’entorn laboral.
L’estudi també detecta que hi ha determinats col·lectius que mostren pitjors indicadors de salut, com ara els metges que treballen a l’atenció primària (25,7% de la mostra), els que van treballar a UCIs i serveis d’urgències i els que van decidir autoconfinar-se durant els mesos més durs de la pandèmia per protegir els seus familiars (les dades mostren que fins a un 33% de la mostra va prendre aquesta decisió). Aquests grups també mostren una recuperació més lenta que la resta de companys.
La magnitud d’aquests efectes, tant físics com emocionals, és tan gran que el 42% dels professionals enquestats afirmaven a l’estiu estar més cansats i menys preparats per fer front a la segona onada de la pandèmia que en el moment d’inici d’aquesta, al mes de març.
A més, l’esgotament que mostren els metges i metgesses provoca que el 24% asseguri que en algun moment, al llarg dels darrers mesos, s’ha qüestionat si volen seguir exercint la professió. Afortunadament, el fort compromís del gruix d’aquest col·lectiu envers la seva professió, així com amb els pacients, fa que, tot i les dures experiències viscudes des de l’esclat de la pandèmia, la majoria dels que s’ho han plantejat ja ho ha descartat (un 22%), mentre que només el 2% restant encara està considerant aquesta opció de manera seriosa.
Encara hi ha un altre aspecte “positiu” que revela l’estudi i que m’agradaria destacar: el paper dels equips de treball com a elements protectors de la salut i del benestar dels metges catalans. Els professionals que treballen en equips on es comparteixen objectius i on existeix un “sentiment de pertinença” reporten millors indicadors de salut física i emocional que la resta. Com es pot observar al gràfic 2, la freqüència amb què aquests professionals s’han enfrontat a conflictes ètics en la seva activitat diària és menor, ja que les decisions i els problemes es resolen de manera compartida. Els resultats del nostre estudi demostren que fins a un 32,3% dels professionals que no compten amb el suport d’un “equip protector” afirmen que s’han enfrontat a conflictes ètics amb freqüència durant la pandèmia. En canvi, aquest percentatge baixa fins al 23,3% entre els professionals que se senten integrats i recolzats per un equip de treball; és a dir, la incidència de problemes ètics durant la COVID-19 es redueix en gairebé un 28% per als professionals que formen part d’un equip de treball.
Gràfic 2. Freqüència amb què t’has hagut d’enfrontar a problemes ètics i morals durant els darrers mesos.
Són moltes les conclusions que es deriven d’aquest estudi però penso que la principal és la necessitat de garantir la protecció de la salut dels professionals sanitaris; no només per preservar el seu benestar físic i emocional, sinó també per tal de garantir una bona assistència mèdica al ciutadà. Així, cal centrar els esforços a reduir a la mínima expressió els factors de risc i promoure, alhora, la prevenció a través de la formació en la gestió de les emocions i les situacions d’estrès.
Finalment, un altre element clau que resulta del nostre estudi és el foment dels equips de treball i la promoció de la seva autonomia ja que, com demostren les nostres dades, són un dels principals elements protectors que pot oferir el mateix sistema de salut.
____________________________________________________________________________________________________________________________
La imatge de la capçalera ha estat cedida pel fotoperiodista Emilio Morenatti (@EmilioMorenatti)
La paga extraordinaria al personal de salut va ser una mesura bastant qüestionada, però que d’alguna manera podia recompensar el sobreesforç del col·lectiu. Hi ha alguna evidència de si va incidir sobre la fatiga emocional? Dedicar aquests diners a dotar de més recursos podria haver estat una alternativa millor?
Gràcies pel comentari.
Jo no conec cap estudi que avaluï si la paga extraordinària va tenir alguna incidència en la fatiga emocional. Penso que aquests efectes son difícils de detectar ja que, a mesura que avança la pandèmia i la situació als centres sanitaris s’estabilitza una mica, la fatiga emocional també es redueix. Per tant, penso que L’efecte d’aquests dos elements (estabilització de la situació sanitària i paga extraordinària) resulta molt complicat de separar en les dades de salut emocional.