Possiblement la rapidesa amb què s’immunitzi la població és avui dia la variable més central en la recuperació d’aquesta crisi econòmica i sanitària en què ens trobem. Però, com podem accelerar la vacunació? És raonable deixar la decisió de vacunar-se en mans dels mateixos individus? Quin paper juguen els passaports de vacunació? Què podem fer per accelerar la vacunació?
Vacunar-se no és només un comportament d’autoprotecció contra un virus, sinó que en la mesura que redueix el contagi i crea immunitat al grup, és un comportament prosocial. Rebre la vacuna comporta externalitats positives importants (el benefici social supera el privat), atès que redueix la probabilitat d’infectar els altres, i contribueix a minimitzar el risc d’una altra onada de pandèmia (que causaria més misèria econòmica). De fet, els països que més han vacunat sembla que presenten una reducció més important en els contagis de la COVID-19, com anunciava el New York Times (figura 1).
Figura 1. Vacunes i contagis: canvi diari en nous casos de Covid-19 per milió de residents durant el mes passat
Malgrat tot, a molts països encara hi ha un percentatge important d’individus que no volen vacunar-se (figura 2). Per sort, a Espanya, a febrer de 2021, un 80% declara que es posarà la vacuna si se li ofereix, a diferència de Franca on només el 57% optarien per vacunar-se. La figura 2 també ens diu que, respecte de desembre de 2020, ha augmentat el percentatge de gent que vol vacunar-se en tots els països de la mostra.
Figura 2. Percentatge de gent que diu que si se’ls oferís una vacuna contra la COVID-19 se la posarien
Per què alguns no es vacunen?
Una barrera a la vacunació es deu al fet que una part de la població “no les té totes” a l’hora de vacunar-se. Entre els motius podem trobar tant la velocitat a la qual s’han aprovat les noves vacunes com que l’efecte sobre els seus possibles riscs encara no és àmpliament conegut. Una part del problema resta en les xarxes socials, on es desenvolupen teories conspiratives sobre les motivacions darrere de la vacunació massiva, o s’exageren els riscs potencials de ser vacunat. És possible que part de la desinformació es degui a la falta de presència de científics en els mitjans que siguin capaços de difondre informació de manera comprensible.
Davant del dubte, alguns pensen que “millor no decidir res”. Sovint és una forma de postergació (‘passar la decisió al futur’), o simplement una expressió de la preferència per la inacció, que es coneix com a biaix de statu quo.
Aquest biaix podria fer-nos sensibles a les intervencions que eliminessin les restriccions “marginals” a la vacunació. Per exemple, qualsevol intervenció que elimini friccions i costos de transacció per vacunar-se (com ara evitar viatjar), o que faci més senzill el procés (redueixi les esperes) podria ajudar a minimitzar el biaix de statu quo i augmentar la probabilitat de vacunació “en el marge”.
Què podem fer per incentivar la vacunació?
1. Incentius monetaris. Una alternativa és oferir subsidis directes a aquelles persones que no s’han vacunat en una primera campanya. El problema, lògicament, és que alguns podrien no vacunar-se inicialment per poder rebre l’incentiu (atzar moral). El problema més greu d’aquesta opció és que el pagament monetari pot estar assenyalant un risc associat a vacunar-se i, per tant, pot acabar essent contraproduent com a incentiu (Cryder et al 2010).
2. Fer la vacunació obligatòria. Com que la vacunació comporta externalitats positives (en l’economia i la societat), una alternativa de política pública és, per tant, fer-la obligatòria. De fet, en la figura 3 veiem que l’acceptació de fer-la obligatòria és elevada en la majoria de països però no a Alemanya o a Franca, per exemple. No obstant això, els costos administratius per operativitzar la vacunació obligatòria poden ser elevats, i l’obligatorietat pot alimentar encara més la resistència.
Figura 3. Suport a la vacunació obligatòria contra la COVID-19 (en verd, % de suport)
Font: IPSOS, 2021
3. Incentius conductuals o canvis en l’arquitectura de les decisions (nudges). Quan el preu no és una variable rellevant, una de les mesures més populars a la majoria d’economies liberals, són les mesures que afecten l’arquitectura de les decisions. Per exemple, hom pot construir un sistema de restriccions perquè aquells que sovint fan (fem) les coses per inèrcia o impuls, ens vacunem quasi sense pensar-ho. En general, els governs poden intentar canviar les narratives de vacunació, perquè les persones que es neguin a vacunar-se entenguin que l’opció predeterminada, i el que s’espera d’ells, és vacunar-se.
4. Condicionament d’altres activitats. Hom pot condicionar l’accés a certes activitats no essencials (viatges internacionals) a haver estat vacunat, com ara via passaports de vacunació (no sense problemes, com explico més endavant).
5. Incentius socials. Aquestes intervencions inclouen incentius positius, com ara destacar a la premsa que personatges de referència del país s’han vacunat (social nudges), o incentius negatius, com ara fer un llistat públic de les persones que es neguen a vacunar-se. D’aquesta manera es transmetria la idea que qui no es vacuni no és un “bon ciutadà”, com ara qui es nega a votar, o a pagar impostos. En aquest sentit, l’Estat espanyol ha elaborat un llistat d’individus que s’han negat a vacunar-se, el que no sabem és l’ús que se’n farà.
6. Millorar la comunicació de riscos. Els mitjans de comunicació tenen la funció essencial d’explicar que les vacunes suposen un risc limitat i, en canvi, comporten un benefici considerable. De fet, sabem que els riscos i els beneficis es perceben de manera conjunta (Costa-Font i Mossialos, 2007), i que com més benefici es percebi, més petit es veurà el risc.
7. Mobilització d’actors clau. El suport de líders locals o de sindicats a les autoritats de salut pública pel que fa a la vacunació pot ser important. Per exemple, els metges de capçalera hi tenen un paper clau. L’evidència de França, el país que presenta les intencions de vacunació més baixes d’Europa, mostra que els metges de capçalera van ser responsables de la baixa provisió d’informació crítica sobre vacunes (LeMarechal et al, 2018).
Hem de promoure els passaports de vacunació?
Una forma d’incentivar la vacunació és l’emissió de passaports de vacunació (PV), o certificats digitals de vacunació que poden ser requisits imposats per poder volar, o per garantir l’entrada, a alguns països. El problema principal és d’equitat, perquè no tothom podrà vacunar-se abans de l’estiu, en particular, els més joves.
Tot i així, els PV poden servir per assenyalar una conducta prosocial que hom espera que es compleixi. Al capdavall, les targetes de vacunació infantil s’utilitzen constantment per condicionar activitats essencials. Per exemple, solen ser necessàries per enviar un nen a l’escola bressol, a l’escola o als campaments d’estiu. Algunes vacunes, com ara la de la febre groga, són necessàries per entrar en alguns països.
Altres restriccions a la vacunació
Per tal que la vacunació sigui efectiva cal, a més:
a) Cal que les vacunes estiguin disponibles a un cost assequible. La Unió Europea ha posat èmfasi a negociar un preu baix per a les dosis de vacuna més que no pas la rapidesa, cosa que implica que la indústria té menys incentiu a subministrar-ne ràpidament, quan hi ha restriccions a la producció (Costa-Font, et al 2014). Israel, el país que ha distribuït la vacuna de Pfizer més ràpidament, ha pagat uns 25 dòlars per dosi, i els EUA paguen uns 20 dòlars per dosi. La UE, en canvi, en paga de 15 a 19 dòlars. El New York Times denunciava el trist paper de la UE, en aquest article.
Depenent de la durada de la protecció que ofereixin aquestes vacunes, i de la presència de noves variants, és possible que els països necessitin programes de vacunació recurrents. Això implica que la compra de vacunes esdevingui despesa recurrent en el futur, i llavors serà igual d’important reaccionar amb rapidesa. Amb una visió global, s’ha proposat suspendre les normes de l’Organització Mundial del Comerç sobre els drets de propietat intel·lectual durant la pandèmia, tot i que a febrer de 2021 no hi ha cap acord al respecte.
b) Cal que les vacunes siguin accessibles malgrat les rigideses de subministrament. Avui dia ens trobem davant d’importants rigideses en el subministrament que han portat a un desajustament entre oferta i demanda de vacunes, i han dotat els governs d’un paper central per establir prioritats. L’Índia anunciava aquesta setmana passada que no podrà fer front al subministrament esperat. Això explica que la vacunació portarà el seu temps. De fet, a Catalunya es preveu que al juny s’haurà vacunat poc més del 30% de la població.
Així doncs,…
La COVID-19 demostra que la salut és una variable fonamental per al creixement sostenible d’una economia, i potser la lliçó a aprendre és que desentendre’s del disseny del sistema sanitari i, en aquest moment, no donar a la vacunació ràpida la prioritat que es mereix és esperar duros a quatres pessetes o, com diuen aquí a Londres, ‘penny wise, and pound foolish’.
La imatge de la capçalera està subjecte a llicència creative commons.
Si la vacuna immunitza, als pocs dies ja pots fer vida normal?
Si no immunitza i has de continuar vivint amb restriccions fins a la pròxima vacuna, quina finalitat té vacunar-se? (potser anar ensinistrant-nos per a ser un ramat obedient?)
No seria més profitós destinar diners a possibles tractaments?
Hem de ballar i punxar-nos al ritme que dicten les farmàfies?
Vacunar-se és com pagar impostos, si els pagues tu només no serveix per res. Per eliminar restriccions has d’arribar a la immunitat de ramat…,. Si el problema són les farmàcies, demana la que et vacunin amb la vacuna d’AstraZeneca, que es barata i sense lucre.