L’interès dels economistes per les llengües no és nou. Al llarg de les darreres dècades, la recerca acadèmica internacional ha mostrat, per exemple, com les competències lingüístiques afecten notablement els patrons de comerç internacional o el diferencial salarial entre treballadors immigrats i nadius. Una bona part d’aquesta recerca ha caracteritzat les diferents llengües exclusivament com a codis alternatius que fan possible la comunicació i faciliten així la producció i l’intercanvi. Atesa la naturalesa dels temes d’estudi, val a dir que aquest enfocament es pot considerar raonable. Però és important remarcar que les llengües són molt més que vehicles de comunicació intercanviables. Per dir-ho ras i curt, la diversitat lingüística és inherent a la diversitat cultural.
Catalunya presenta unes condicions que la converteixen en un cas d’estudi molt atractiu. En primer lloc, podem catalogar la situació lingüística de la societat catalana com de bilingüisme asimètric. Les dues comunitats lingüístiques principals tenen un pes específic molt alt, però la distribució de competències lingüístiques és desigual: tots els parlants nadius del català saben parlar el castellà, però no tots els parlants nadius del castellà saben parlar el català. Per tant, la capacitat de comunicació dels catalans està garantida pel coneixement universal del castellà. Així doncs, els possibles beneficis de l’adquisició de noves competències posarien de manifest els components no estrictament comunicatius de les llengües. D’altra banda, si bé la societat és bilingüe això no implica que tots els seus membres ho siguin.
En segon lloc, Catalunya, sobretot a partir de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, ha experimentat un canvi profund en la política lingüística a l’escola. Aquesta reforma ha suposat una millora notable de les capacitats lingüístiques en català dels parlants nadius del castellà, mentre que les habilitats en castellà de les dues comunitats lingüístiques s’han mantingut en nivells molt alts. Òbviament, no tothom ha experimentat l’impacte d’aquesta reforma de la mateixa manera. De fet, les generacions nascudes abans del 1970 han realitzat tota la seva escolarització obligatòria en castellà i, per tant, constitueixen un grup de control efectiu que permet interpretar els resultats estadístics com a relacions causals.
En tercer lloc, l’Institut d’Estadística de Catalunya ha dut a terme quatre onades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, entre el 2003 i el 2018. Resulta molt difícil trobar en altres contrades una base de dades tan rica en variables lingüístiques, a més d’abundant informació sobre variables demogràfiques i socioeconòmiques. Un autèntic regal per als investigadors.
Sobre la base d’aquesta informació estadística hem realitzat dos estudis que examinen l’impacte de les noves capacitats lingüístiques adquirides com a conseqüència de la reforma educativa. Cal tenir en compte que, per a un parlant nadiu del castellà, l’exposició a la reforma durant tota l’escolarització obligatòria ha suposat de mitjana una millora d’un punt (en una escala 0-10) de les seves competències orals en català. Això suposa una reducció del 40% en el diferencial de competències en català entre les dues comunitats. En el primer treball, elaborat conjuntament amb Antonio Di Paolo, examinem el comportament dels catalans en el “mercat” matrimonial. Hi trobem un grau important d’endogàmia: a l’hora d’aparellar-se els membres de les dues comunitats lingüístiques mostren un biaix favorable a triar algú de dins la comunitat. Més concretament, la probabilitat que un parlant nadiu del castellà, pertanyent a les generacions nascudes abans de 1970, s’aparelli amb un parlant nadiu del català és del 33%. Els motius d’aquest biaix poden ser múltiples, però probablement hi ha un element crucial: les preferències lingüístiques. La parella ha de triar en quina llengua desenvoluparà la seva relació i les preferències d’individus amb diferents llengües nadiues solen no coincidir, la qual cosa pot dificultar la formació de parelles mixtes.
El grau d’endogàmia s’ha reduït notablement com a conseqüència de la reforma educativa. Concretament, les noves competències en català assolides gràcies a la reforma ha reduït la magnitud del conflicte d’interessos i ha fet augmentar la probabilitat dels parlants nadius del castellà d’aparellar-se amb parlants nadius del català fins al 40%, la qual cosa suposa una reducció del biaix de més del 40%.
En un segon treball, acceptat per publicació a Labour Economics i realitzat conjuntament amb Antonio Di Paolo i Lorenzo Cappellari, estudiem l’impacte de les noves competències lingüístiques generades per la reforma educativa sobre la transmissió intergeneracional de llengües. Els pares tendeixen a transmetre la seva llengua nadiua als fills. En el cas dels parlants nadius del català això passa en gairebé el 100% dels casos. En canvi, una fracció significativa dels parlants nadius del castellà (i que tenen el castellà també com a llengua d’identificació) fa servir el català amb els fills. Les principals raons són les següents. Primera, el coneixement del català comporta múltiples avantatges als parlants nadius del castellà, com ara millors expectatives salarials (per exemple, vegeu aquesta referència) i socials (per exemple, més opcions a l’hora d’aparellar-se, com hem vist abans). Segona, les competències lingüístiques adquirides pels infants en el context familiar afecten de manera rellevant les competències en l’edat adulta; és a dir, l’escola i altres institucions no són capaces de revertir totalment les condicions inicials. Davant d’aquesta situació, molts pares parlants nadius del castellà se senten inclinats a parlar també català amb els fills, malgrat la seva preferència inicial pel castellà.
El principal resultat del treball és que les noves competències en català han reforçat la propensió dels parlants nadius del castellà a fer servir el català amb els fills. Concretament, el diferencial de transmissió del català entre les dues comunitats lingüístiques s’ha reduït en un 20%. Per tant, la reforma educativa no solament ha influït sobre les generacions directament implicades sinó que els seus efectes es transmeten també a les generacions següents.
La política lingüística a l’escola catalana ha estat, i seguirà sent, objecte de controvèrsia en diversos àmbits socials i polítics, tant a Catalunya com a fora. Tot i reconèixer el fort component emocional i identitari de les diferents posicions, la incorporació al debat d’arguments basats en l’evidència empírica hauria d’aportar un punt de serenor.
La imatge de la capçalera ha estat cedida per la fotògrafa Marta Ramoneda.
