El saben aquell que diu… que l’única raó per la qual un economista no ven els seus fills és perquè pensa que val més esperar que pugin els preus?
L’acudit reflecteix l’estereotip habitual sobre els economistes: que són persones amb actituds més aviat egoistes, permanentment preocupades pel càlcul de costos i beneficis en qualsevol activitat humana i amb una visió ben poc benèvola de les motivacions que mouen els individus en les seves relacions socials. Tots els estereotips són generalitzacions injustes, i lògicament aquest també, però també ens susciten preguntes sobre el seu origen i la seva justificació. Per què és aquesta i no una altra la visió estereotipada dels economistes? Hi tenen alguna cosa a veure els postulats de la teoria econòmica que aprenen els economistes en els seus anys formatius?
La major part dels economistes que coneixeu tenen com a part bàsica de la seva formació cursos de teoria econòmica en què se’ls ensenya que una bona hipòtesi per explicar el comportament humà és suposar que en general els individus actuen de forma no altruista. Més encara, un dels resultats més espectaculars de la teoria econòmica neoclàssica ens diu que, en determinats supòsits, la interacció de tots aquests individus actuant en el seu propi interès en mercats competitius dona lloc a una assignació dels recursos que és eficient. És la famosíssima metàfora de la mà invisible d’Adam Smith, que governa els mercats de manera que les decisions descentralitzades d’un gran nombre d’individus guiats exclusivament pels seus interessos acaba produint resultats favorables des del punt de vista social. El mateix Adam Smith ens diu sobre això que no és per la benevolència del carnisser o el forner que ens arriba el sopar a taula a tots nosaltres, sinó justament gràcies al fet que el comportament d’aquests dos empresaris ve determinat per la consecució del seu propi benefici.
La formació que reben els economistes podria generar la mena de comportaments que justifiquen aquests estereotips per diferents vies (Girardi et al., 2024). Primer de tot, hi hauria l’efecte que té l’exposició contínua a la hipòtesi que els individus racionals actuen moguts pel seu propi interès. Explicar així el comportament humà pot induir els estudiants a adoptar aquesta actitud en les seves relacions socials, malgrat que l’explicació s’hagi d’entendre com una descripció de com es comporten els individus i no com una prescripció moral de com s’haurien de comportar. En segon lloc, la idea que el comportament interessat dels individus acaba produint un resultat eficient des del punt de vista de la societat pot proporcionar una justificació moral i social a una mena d’actituds que en altres contextos es podrien considerar immorals o contràries a les normes socials. Finalment, els estudiants que han de fer l’esforç d’entendre i aplicar models econòmics basats en el comportament d’individus que tenen unes preferències no altruistes poden acabar adoptant aquest tipus de preferències com un mecanisme de reducció de la dissonància cognitiva que experimenten quan duen a terme el seu treball acadèmic.
Què hi diuen els estudis empírics que s’han fet sobre la qüestió? El cert és que una bona part de la recerca acadèmica dona suport a la creença que els economistes tenen comportaments menys generosos i cooperadors que altres grups professionals. Començant per l’estudi de Maxwell i Ames (1981), podem citar, entre d’altres, els treballs de Frank et al. (1993), Frey i Meier (2003), Rubinstein (2006), Bauman i Rose (2011) i el més recent de Girardi et al. (2024). En general aquests estudis fan servir dades extretes d’experiments a les aules universitàries o qüestionaris i generen el dubte de si els criteris amb els quals els estudiants donen resposta a les situacions hipotètiques que se’ls plantegen a classe els aplicarien a la vida real de la mateixa manera. Així mateix, la majoria dels estudis no permeten esbrinar quina és la causa darrera del comportament menys altruista del col·lectiu dels economistes: pot ser perquè els individus més egoistes són més propensos a triar els estudis d’economia (hipòtesi de la selecció) o perquè l’estudi de l’economia indueix aquest comportament, per les raons que hem indicat més amunt (hipòtesi de l’adoctrinament).
Per sort, tres dels estudis citats més amunt (els de Frey i Meier [2003], Bauman i Rose [2011] i Girardi et al. [2024]) estan dissenyats de manera que permeten distingir els impactes causals de l’estudi de l’economia (adoctrinament) dels efectes de selecció dels individus en la seva tria professional. Les conclusions dels tres estudis són clares: tot i que sovint els economistes mostren actituds més egoistes que els no economistes, les raons d’aquest comportament es deuen exclusivament al fet que les persones més propenses a aquesta mena de comportament tendeixen a triar aquesta professió. No sembla doncs que el fet d’estudiar economia et converteixi en una persona menys altruista.
L’economia ha estat considerada des de fa molt temps “la ciència lúgubre”, que ens recorda permanentment que la vida és plena d’escassedats, conflictes d’interessos i decisions difícils. Així, molta gent tendeix a pensar que els economistes són personatges antipàtics, habitualment portadors de males notícies i obsessivament preocupats pels costos que comporta qualsevol activitat humana. A sobre, un bon nombre d’estudis confirmen que els economistes tenen actituds menys altruistes que la mitjana de la població. El consol que ens queda als que ens dediquem a l’ensenyament de la ciència econòmica és que els mateixos estudis ens absolen de l’acusació d’adoctrinament dels nostres estudiants.
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
