Aquesta setmana s’ha atorgat el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel (altrament denominat Nobel d’Economia) a Daron Acemoglu i Simon Johnson del MIT, i a James A. Robinson de la Universitat de Chicago. Un premi esperat i merescut que volem valorar en aquest apunt entrant en el detall de la seva recerca i contribució.
A grans trets, als guardonats se’ls ha donat el premi per respondre a la pregunta Per què fracassen els països?, que Acemoglu i Robinson van convertir en llibre el 2013. Observem al món gran disparitat de riquesa entre estats i a cada estat, desigualtat entre individus. No observem, malgrat tot, que aquesta desigualtat entre països es redueixi a mesura que passa el temps. Els premiats mostren, a nivell empíric i teòric, que són el tipus d’institucions el que determina el destí i el progrés econòmic de les nacions.
La teoria és que hi ha dos tipus d’institucions, les inclusives, que respecten els drets individuals i promouen el desenvolupament econòmic, i les extractives, en què una petita elit s’aprofita de la majoria de la població per obtenir-ne un benefici personal. Els països rics tendeixen a tenir institucions més inclusives, mentre que els pobres estan dominats per institucions més extractives. Però és difícil determinar si el tipus d’institució determina el progrés econòmic o bé és el progrés econòmic el que determina el tipus d’institució d’una regió.
Els articles d’Acemoglu, Johnson i Robinson (2001, 2002) aclareixen aquest punt. Ho fan estudiant la colonització europea, i quines institucions s’implementen en les regions colonitzades. Quan els colonitzadors es trobaven amb una regió amb poca densitat de població autòctona i baixa mortalitat per malalties exòtiques, s’afavoria la migració de la metròpoli cap a la colònia. Aquesta havia de promoure unes institucions que fessin atractiva aquesta migració. Per contra, en regions on hi havia alta densitat de població autòctona i alta mortalitat dels colons, per a la colònia era més eficient instaurar per la força de les armes i la diplomàcia institucions extractives per protegir els interessos d’una petita elit europea i extreure tants recursos de la colònia com fos possible. Les institucions instaurades durant la colonització encara persisteixen avui dia i expliquen, per exemple, les diferències entre el progrés social i econòmic dels Estats Units i de Mèxic.
D’aquesta teoria es pot concloure que regions més desenvolupades abans de ser colonitzades van estar subjectes a institucions extractives i avui dia són menys riques que aquelles on hi havia menys densitat de població. I això és el que mostra la figura adjunta, extreta de l’article d’Acemoglu, Johnson i Robinson (2002). Com més densitat de població (que aproxima el desenvolupament econòmic) tenia un país l’any 1500, abans de ser colonitzat, menor és el PIB per capita cinc-cents anys després. Què podria explicar aquesta inversió del progrés econòmic, si no és el tipus d’institucions que es van implementar en aquestes colònies? Val a dir que no observem aquest fenomen si comparem les mateixes colònies abans de ser colonitzades amb països que mai han sigut colonitzats.
Per explicar la diferència entre “economia pública” i “economia política”, Acemoglu explica que la primera estudia què han de fer els estats per millorar la vida dels seus constituents, mentre que la segona estudia per què no ho fan. I aquesta és la segona contribució dels guardonats amb el premi Nobel d’aquest any. Per què alguns països mantenen estructures que redueixen el progrés econòmic?
La resposta està en la incapacitat (i els incentius) de les elits a comprometre’s a millorar les institucions cedint poder, i al mateix temps la incapacitat de la població general de compensar les elits per aquesta cessió de poder. L’objectiu de les elits és mantenir-se en el poder, i només estan disposades a cedir-lo si no tenen més remei. El que posa límit a les institucions extractives és la capacitat de les masses de revolucionar-se. Així doncs, les elits intenten beneficiar-se al màxim de la societat sempre que es mantingui la pau social.
Per aconseguir aquesta pau social, el poder té dues maneres de compensar la població. O bé compartint part del poder, o bé transferint-li recursos. Mentre que la transferència de recursos (per exemple, millorant l’estat del benestar o reduint impostos) pot ser considerada temporal, la transferència de poder (eixamplant la base electoral) és permanent. Mentre molts països europeus o llatinoamericans van optar per la democratització, governs com els de la Xina opten per mantenir el sistema polític d’un sol partit però millorar la vida dels seus habitants.
Durant el meu doctorat al MIT vaig tenir la sort de coincidir diversos anys amb Daron Acemoglu a classes, seminaris i reunions. És un gran investigador i una gran persona, amb una memòria impressionant que utilitza tant per a citar articles com per a saludar a tots els estudiants per nom i cognom des del primer dia. Quan intervé en els seminaris parla lent, mesura cada paraula, i s’assegura d’anar a l’arrel de la recerca que està comentant. No és un públic fàcil de complaure, però sempre està disposat a reunir-se amb estudiants per comentar la seva recerca i ajudar-los.
La comunitat dels economistes no es preguntava si guanyaria el premi Nobel sinó quan ho faria o per quina contribució l’hi donarien. Daron Acemoglu és polifacètic. Al departament ha fet classes d’economia política, de creixement econòmic, de macroeconomia i d’economia del treball. És impossible definir quina és la seva especialització, tot i que últimament està centrat en la robotització de l’economia i la intel·ligència artificial. No seria forassenyat pensar que pot guanyar un segon premi Nobel per aquesta contribució, ja que està assentant les bases per estudiar aquest fenomen incipient amb conseqüències econòmiques i polítiques incertes.
La foto de capçalera pertany a nobelprize.org.
