Davant de l’aparent paradoxa assenyalada a l’apunt anterior entre el nivell d’alfabetització i el desenvolupament industrial a Catalunya a mitjan segle XIX, la segona aportació d’aquesta investigació assenyala la pauta geogràfica de l’alfabetització a Catalunya a escala municipal durant el període d’industrialització. La imatge inicial de 1860 permet avaluar la incidència de l’antic règim en les dotacions inicials d’alfabetització, però l’anàlisi de setanta anys amb un nivell de desagregació local (que inclou la totalitat del gairebé miler de municipis que formen Catalunya) possibilita analitzar l’evolució de les desigualtats territorials respecte del capital humà en un context d’un creixement econòmic intens i que comprèn també la segona Revolució Industrial. Mitjançant una nova evidència descriptiva, es valora com van millorar les taxes d’alfabetització municipals alhora que avançava la industrialització, en un context en què l’Estat havia passat a regular el funcionament de l’escola primària. També, en disposar de dades d’alfabetització femenina per a tot el període, se’n pot observar la dinàmica que experimenta, caracteritzada per unes xifres molt reduïdes, i davant d’una industrialització que portava les dones a incorporar-se al mercat de treball (paradigmàticament representat per les treballadores tèxtils). D’aquesta manera, es contribueix amb nous elements a il·lustrar la complexitat existent entre la provisió i les dotacions de capital humà en un entorn d’intensa transformació econòmica com va ser la Catalunya del XIX i principi del segle XX.
Aquesta anàlisi descriptiva amb un elevat grau de detall territorial (els municipis) entre 1860 i 1930 ens dona una visió més complexa i variada que la utilitzada fins ara amb dades provincials. Una diversitat de situacions que concorda amb les trobades amb treballs recents per a altres regions d’Espanya o a la mateixa Catalunya, com el possible vincle entre nivells d’alfabetització i expansió del cooperativisme (Medina-Albadalejo et al., 2020). A més, permet examinar les trajectòries divergents que segueixen les taxes d’alfabetització masculina i femenina. També mostra que les diferències en l’alfabetització masculina el 1860 ja eren importants i reforça la hipòtesi que aquestes disparitats podrien tenir el seu origen en l’herència preindustrial, com es veu en la figura 1. També permet veure que en aquesta data, els entorns urbans de Catalunya –tot i notables excepcions– tenien taxes d’alfabetització més altes, cosa que pot estar vinculada al fet que eren les zones amb més activitat industrial i mercantil, i lloc de residència de les elits.
Figura 1: Taxes d’alfabetització masculina el 1860 i xarxa escolar el segle XVIII
L’evolució entre 1860 i 1930 de la figura 2 mostra una reducció de les diferències inicials i una millora generalitzada en la qual la Catalunya rural també va participar de l’avanç en l’alfabetització. Aquestes dades mostren la diferència amb l’evolució observada per al conjunt d’Espanya en el mateix període, on l’avanç en l’alfabetització va ser lent i van augmentar les desigualtats territorials en educació, especialment en la segona meitat del segle XIX. Les particulars característiques socioeconòmiques de Catalunya, resultat del dinamisme econòmic i industrialitzador d’aquesta etapa, podrien haver incrementat la demanda d’escolarització i facilitat l’augment de l’oferta educativa. El resultat assenyala que l’alfabetització i la formació en l’entorn laboral haurien pogut ser més complementàries del que s’havia suposat, tal com pressuposava Nadal. Aquestes particulars característiques es van accentuar entre 1900 i 1930 en un marc institucional diferent del període previ. El 1930 la majoria de Catalunya ja tenia altes taxes d’alfabetització masculina i gran part del territori va participar de la millora educativa.
Figura 2: Convergència de les taxes d’alfabetització masculina a Catalunya, 1860-1900
Pel que fa a l’alfabetització femenina, la seva evolució difereix de la masculina. Partint d’uns nivells molt baixos el 1860, té una millora important fins al 1900, sobretot en aquells municipis que partien de nivells elevats i amb major taxa d’alfabetització masculina; fet que va fer augmentar les diferències territorials. En canvi, entre 1900 i 1930, el progrés encara va ser més intens i hi van participar el conjunt dels municipis catalans. Tot i això, durant tot el període analitzat, sembla que les dones van tenir més oportunitats d’accedir a l’escola en entorns urbans. En un context en què la participació femenina al mercat de treball (en molts casos en la indústria tèxtil) va ser destacada, l’evolució positiva entre 1860 i 1930 reforçaria la retroalimentació positiva de la relació complementària entre alfabetització i formació en l’entorn laboral, i que les zones més dinàmiques econòmicament també van tenir més demanda de formació.
En conjunt, els resultats obtinguts en aquest estudi fan referència al cas concret català i les seves singularitats respecte del capital humà. Com a regió europea que va participar de manera pionera en la primera Revolució Industrial, l’estudi de la formació del capital humà representa una aportació als debats existents respecte de la importància del capital humà més bàsic, com és l’alfabetisme matemàtic (numeracy) o l’alfabetisme funcional (literacy), en la industrialització i durant les primeres etapes del desenvolupament econòmic. Catalunya mostra que a principi del segle XVIII, les zones urbanes –amb més dinamisme econòmic i comercial– tenen nivells de capital humà més alts que les rurals, fet que contrasta amb el cas de Castella on no es donen aquestes divergències. En canvi, l’evolució de l’alfabetització masculina entre 1900 i 1930, en un marc institucional diferent del període previ, mostra una reducció de les desigualtats territorials que contrasta amb la de la resta d’Espanya. Els resultats mostren una realitat complexa a Catalunya, i requereixen una anàlisi més sòlida que permeti contrastar la validesa d’alguns d’aquests arguments. Així mateix, suggereixen que el dinamisme econòmic preindustrial i el posterior procés d’industrialització podria haver incrementat la demanda de capital humà en el llarg termini, fet que assenyalaria que educació i formació en l’entorn laboral van poder ser més complementàries del que s’ha suposat. Tot plegat contribueix a reavaluar la paradoxa del capital humà i replantejar el paradigma actual del cas català.
Convido, en tot cas, els lectors a llegir la meva tesi doctoral (Gómez-i-Aznar, 2021) on es desgranen, amb més detall, tots aquests arguments que acabem de resumir en aquest apunt i en l’anterior.
La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.
