El canvi de paradigma demogràfic
En els propers 20 anys uns 9 milions de residents a Espanya que actualment tenen menys de vint anys igualaran o superaran aquesta edat. Simultàniament, una mica més de 14 milions que actualment tenen menys de 67 anys superaran aquesta segona edat. En conseqüència, i malgrat l’allargament de l’edat de jubilació, l’univers laboral espanyol perdrà uns 5 milions d’efectius.
Aquesta situació és insòlita. Entre 1980 i 2000, i sense gairebé moviments migratoris, el balanç va ser d’un augment de gairebé 5 milions de persones més en edat de treballar. No resulta sorprenent que els governs de les últimes dècades del segle XX estiguessin obsessionats per l’atur, i que les seves polítiques s’orientessin a la creació d’ocupació. Ara, per contra, estem entrant en una etapa caracteritzada per l’escassedat de treballadors. No resulta sorprenent, doncs, que els representants de l’empresariat advoquin per facilitar la immigració.
Pel que fa a l’opinió pública, aquesta immigració també es considera necessària per fer front a la càrrega que representaran les pensions de la generació de baby-boomersque ara comença a jubilar-se, i a la que representa el deute públic acumulat en les últimes dècades d’inestabilitat financera. El cert és, però, que el suport que la immigració pot aportar a aquestes dues càrregues serà molt limitat.
L’escenari japonès i l’escenari andorrà
La Comissió Europea ha elaborat un conjunt d’escenaris sobre la immigració en els propers 30 anys (Comissió Europea, 2021). Pel que fa a la intensitat, defineix un ritme alt com el que representaria absorbir 4 milions d’immigrants l’any (120 milions en total); repartits proporcionalment, aquests 4 milions de persones implicarien que Espanya rebés 424.000 immigrants/any, gairebé el doble dels 235.000 que ha estat rebent entre 2016 i 2022. Pel que fa a la qualificació dels migrants, la Unió és menys específica, i es limita a parlar d’immigració amb qualificació “alta”, “mitjana” o “baixa”, cosa que el porta a fer referència a un “model japonès”, caracteritzat per baixa intensitat i alta qualificació, i a un “model canadenc”, caracteritzat per alta intensitat i alta qualificació.
Des del nostre punt de vista, hauria tingut més interès que s’hagués referit a l’escenari d’alta intensitat i baixa qualificació amb la denominació de “model andorrà”. Andorra és, efectivament, un dels països occidentals amb la població laboral menys formada i, com posa de manifest el gràfic 1, és un país on la població ha crescut enormement gràcies a la immigració però on el PIB per capita gairebé no ha augmentat en els últims 50 anys malgrat l’enorme expansió del seu PIB.
En aquesta entrada, em limitaré a comparar dos escenaris extrems referits a l’any 2050: que Espanya no hagi rebut cap nou immigrant i, alternativament, que hagi rebut 424.000 nous immigrants poc formats cada any.
Per què poc formats? Per raons estrictament demogràfiques. La fertilitat (el nombre de fills per dona) ha caigut dràsticament als principals focus d’emissió d’immigració espanyola –l’Europa de l’Est, l’Amèrica Llatina i el Magreb–, de manera que el pes dels nens i dels joves en aquestes regions ja és menor o igual que el de l’Europa Occidental de 1975, quan van cessar els fluxos migratoris intraeuropeus, com posa de manifest el gràfic 2.
Això significa que l’únic focus d’emigració important que restarà serà l’Àfrica subsahariana. Aquesta regió del món presenta una demografia explosiva, però és, de llarg, la regió del món que pitjor forma la seva joventut, especialment les dones. Només el 42 % i el 30 % de la població acaba la secundària inferior i superior, respectivament, i només el 9 % accedeix als ensenyaments superiors (aquesta última proporció, per exemple, és del 52 % a Llatinoamèrica) (Khaled, 2023). Nacions Unides publica un Índex de Capital Humà que quantifica la contribució de la salut i l’educació a la productivitat de la propera generació de treballadors, i que va del 0 a l’1. A l’Àfrica només el Marroc, Algèria, Tunísia i Kenya estan per sobre de 0,5, quan a Amèrica, només Hondures i Guatemala hi estan per sota. Dels 174 països coberts per l’Índex, els 10 pitjors són a l’Àfrica subsahariana, i el Banc Mundial conclou que “els infants africans nascuts avui poden esperar obtenir quan facin 18 anys només el 40 % de la productivitat potencial que haurien tingut amb una educació completa i una salut plena” (The World Bank, 2021).
Aquest dèficit de formació ja es posa de manifest en la població laboral espanyola, en què un 70 % dels procedents de la “Resta del món” tenen una baixa qualificació (fins a la secundària inferior), el doble que els procedents d’Espanya o de l’Amèrica Llatina i gairebé el quàdruple que els provinents de l’Europa de l’Est, com posa de manifest el gràfic 3.
Passem ara a la construcció dels dos escenaris.
En l’escenari “japonès” (una Espanya sense immigració), les jubilacions superen any a any les incorporacions de joves al mercat laboral, però les incorporacions estan molt més ben qualificades que les jubilacions, de manera que Espanya perdria gairebé 4,4 milions d’actius, però la pèrdua de personal mitjanament qualificat seria del 7,5 %, i la del personal altament qualificat només ho faria en un 3 %. És a dir, la pèrdua es concentraria en el personal poc qualificat (fins a la secundària inferior), que es reduiria a poc més de la meitat del volum actual. La població ocupada seria menor, però la proporció dels poc qualificats, que ara és un altíssim 30 %, passaria al 19 %, molt a prop de la mitjana actual a la Unió Europea, que és del 18 %. En aquest escenari no resulta absurd suposar, com fa l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que la productivitat creixi a l’1,1 % anual, significativament per sobre del 0,7 % que ha caracteritzat la trajectòria espanyola entre 1995 i 2020.
Per contra, en l’escenari “andorrà”, les incorporacions al mercat laboral superarien any a any les jubilacions, de manera que la població ocupada augmentaria significativament, però –suposant que la qualificació de la immigració sigui igual a la que ara presenta la que prové de la “Resta del món”– la proporció dels poc qualificats no sols no disminuiria sinó que augmentaria lleugerament, fins al 31 %.
Si hem suposat que la productivitat augmentava l’1,1 % anual en l’escenari “japonès”, a quin ritme hem de suposar que augmentarà en aquest? Podem calcular la relació entre el pes dels ocupats poc qualificats i la productivitat a partir de les dades que presenten les regions europees (NUTS-2) o les comunitats autònomes espanyoles. En tos dos casos, el que obtenim és que si en l’escenari “japonès” la productivitat creix a l’1,1 %, en aquest només creixeria al 0,6 %.
Maximitzar el PIB o el PIB per capita, no les dues coses alhora
A partir d’aquí, el quadre 1 resumeix els límits dels escenaris espanyols. En un extrem, nul·la immigració significa un PIB que creix lentament mentre que el PIB per capita ho fa ràpidament. En l’altre, amb alta immigració, és el PIB el que creix ràpidament mentre que el PIB per capita ho fa lentament. Pel que fa al pes de les pensions contributives, puja 6 punts en el primer escenari i fins a 4 en el segon.
És evident que el repte que representaria per a Espanya l’absorció de gairebé 12 milions de nous immigrants i la tensió que això implicaria en els serveis públics (escolarització, habitatge i aigua, principalment) serien majúsculs, però el seu impacte sobre el pes de les pensions, que sovint s’esgrimeix com un argument definitiu per justificar-la, resulta ser feble.
La imatge de capçalera pertany a Gerd Altmann (Pixabay).
Molt il·lustratiu i ens sou a més en el futur.
Veig com, en certa manera, tant l’estudi publicat a l’Observatori de la Indústria “Transicions” com aquest capítol de la Revista Econòmica de Catalunya expandeixen el que Puig ja va escriure als Salaris de la Ira. Hi estic en gran part d’acord tot i que en tots aquestes anàlisis hi veig una manca de “perspectiva catalana”. Per exemple, les dades de l’EPA per Catalunya existeixen (i actualitzades, no cal usar les del 2019).