El llibre The Profit Paradox: How Thriving firms threaten the future of work (Princeton University Press, 2021) del professor ICREA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Jan Eeckhout és un dels llibres d’economia més influents publicat els últims anys. Recentment, la UPF n’ha publicat l’edició catalana: La paradoxa del benefici. Com les empreses amb més èxit amenacen l’economia. El passat 21 de novembre la traducció catalana va ser presentada a la Societat Catalana d’Economia pel mateix autor en diàleg amb el professor Antonio Cabrales de la Universidad Carlos III de Madrid, moderats per la professora Dolors Berga de la Universitat de Girona.
El llibre d’Eeckhout analitza dos fets que són en si mateixos molt importants i en fa una connexió sorprenent. En primer lloc, l’estancament salarial. Com es mostra en el gràfic 1 (amb dades dels Estats Units), la productivitat i els salaris es desconnecten a partir de la dècada dels 80 del segle passat. A més, com es veu en el gràfic 2 (també són dades dels Estats Units), l’efecte no és el mateix en tots els salaris. Per nivells de formació, els treballadors sense formació universitària obtenen un salari real inferior al de 1963. Només els treballadors amb estudis universitaris de grau –i més encara els que tenen més que el grau– han vist augmentar la seva retribució.
Gràfic 1. Productivitat i salaris reals 1948-2020
Gràfic 2. Salaris reals per nivells educatius 1963-2018
Les explicacions clàssiques d’aquest fenomen de creixement de la desigualtat salarial són la globalització i el canvi tècnic esbiaixat cap als treballadors més qualificats. Alguns autors hi afegeixen també arguments polítics, a favor del capital i en contra del treball. La globalització ha consolidat una xarxa de valor global, que ha fet deslocalitzar moltes activitats industrials des d’Europa i els Estats Units cap a països en desenvolupament, sobretot la Xina, per aprofitar avantatges en costos salarials. La deslocalització ha donat lloc a la industrialització i a un gran creixement de la renda a Àsia, i ha tret de la pobresa milers de milions de persones, però l’efecte als Estats Units i Europa ha polaritzat l’economia entre una base de treballadors poc qualificats, amb els salaris reals estancats o decreixents i un segment de treballadors molt qualificats que hi han guanyat. La franja mitjana, d’antigues ocupacions industrials, qualificades i ben pagades, és cada vegada més prima. Per altra banda, el canvi tècnic imperant les últimes dècades ha estat complementari del capital humà, de manera que els treballadors més qualificats hi han guanyat, però els menys formats hi han perdut. Les implicacions són un augment de la prima salarial (la relació entre els salaris dels treballadors més formats i els dels menys formats) i de la desigualtat.
Eeckhout afegeix a aquestes explicacions el paper del poder de mercat o, en altres paraules, les implicacions macroeconòmiques de la concentració empresarial. El gràfic 3 mostra els marges comercials agregats al món, a Europa, a l’Amèrica del Nord i a Àsia, des de 1980. El marge comercial –el marge dels preus que una empresa cobra per sobre del cost unitari de producció– és una mesura estàndard de poder de mercat. Encara que amb diferències de ritme entre uns llocs i altres, a tot arreu els marges comercials han augmentat de manera molt clara des de 1980.
Gràfic 3. Marges comercials agregats als món, Europa, Amèrica del Nord i Àsia
La concentració empresarial i el poder de mercat resultant actuen sobre el conjunt de l’economia deprimint els salaris dels treballadors en tots els sectors. Eeckhout parla del creixent poder de mercat de les grans empreses digitals, que són omnipresents en tants àmbits de la vida del consumidor contemporani: treballar, comunicar-se, comprar, entretenir-se, etc. Aquests gegants tecnològics dominen l’economia digital i afecten el nivell salarial a través d’un impacte negatiu sobre la demanda agregada, que deprimeix la demanda de treball i acaba afectant negativament els salaris.
Com va esmentar el professor Cabrales en la seva primera intervenció, la relació dels dos fets és nova i, encara més, sorprenent i per això la tesi d’Eeckhout és tan original. Però en termes històrics hi ha analogies. El poder de mercat i la influència social i política dels actuals gegants tecnològics han substituït el paper que havien tingut històricament les grans empreses tradicionals de la indústria, corporacions que fabricaven electricitat, petroli, ferro o cotxes. Ara bé, els monopolis nascuts amb la segona revolució industrial, a principi del s. XX, eren monopolis industrials i eren monopolis bàsicament nacionals. Els actuals monopolis basats en les tecnologies digitals són multinacionals i intangibles. A més, la percepció popular d’aquestes empreses com a monopolis es veu complicada pel fet que molt sovint –per exemple les xarxes socials– ofereixen els seus serveis a un preu zero i el públic té dificultats per entendre les subtilitats econòmiques del negoci de les dades.
Aquestes grans empreses són tecnològicament monopolis naturals perquè la font de les seves economies d’escala ve de la combinació d’un cost fix molt elevat (el cost de la xarxa) i un cost marginal negligible (el cost d’afegir un consumidor addicional a aquesta xarxa). Però encara que la magnitud del problema no s’havia vist mai, el concepte no és nou. Eeckhout esmenta com a antecedents el cas dels ferrocarrils als Estats Units a principi del s. XX o el cas AT&T que va portar a les “Baby Bells” els anys 80.
La naturalesa de monopoli natural implica que tecnològicament sigui interessant la grandària de les empreses, perquè a més grandària menys cost unitari. Però el monopoli natural s’ha de regular per evitar el poder de mercat. A més, l’arribada accelerada de la intel·ligència artificial generativa (ChatGPT i similars) pot agreujar encara més el problema de concentració empresarial i poder de mercat. Fins i tot, podria ser no descartable que hi hagi encara més concentració. El sector digital fa de mal regular amb la legislació de patents, perquè la tecnologia avança tan ràpid que moltes patents són obsoletes molt abans que vencin legalment.
Per a Eeckhout la clau de la regulació és assegurar la interconnectabilitat de les xarxes de les diferents empreses tecnològiques. Això hauria d’introduir competència i disminuir els efectes macroeconòmics del poder de mercat. En canvi, no veu que els impostos puguin solucionar el problema d’eficiència.
En qualsevol cas, la regulació és clau. En aquest àmbit la Unió Europea ha de treballar per tenir-hi un paper rellevant, però en la mesura que el problema és global, la solució ha de ser global. Per a l’autor, falten recursos, econòmics i humans, i idees noves en la política de competència, que no ha avançat gaire des dels anys 80 del segle passat, quan es va desmembrar l’AT&T. A més hi ha un cercle viciós: els beneficis extraordinaris de les grans empreses digitals les porten a utilitzar molts recursos per fer lobbying i aconseguir una regulació favorable als seus interessos, la qual cosa porta a obtenir més poder de mercat i augmentar els beneficis.
Pocs temes en economia són tan importants i urgents alhora.
