L’any 2013 vaig escriure el llibre La crisi des de la trinxera. Veia que el que s’explicava sobre la crisi immobiliària no s’ajustava a la visió que tenia des de la fàbrica. Allà ja parlava del pes que en el futur tindria l’energia sobre el conjunt de l’economia i deixava anar la idea que anàvem cap a una societat de l’abundància frugal.
El 2020, durant la pandèmia, vaig escriure el llibre Economia en el canvi climàtic, en què passava revista a conceptes com ara la solvència del PIB com a indicador, m’endinsava en les emissions de CO2, estudiant formes de disminuir-les, proposava un full de ruta per resoldre el problema i començava a parlar de la ideologia econòmica, de Mont Pelerin.
En el llibre La fi de l’abundància analitzo si l’augment de la productivitat és suficient per mantenir el benestar del món occidental, posant l’atenció en el fet que el que està fent l’economia no és tant millorar la productivitat total dels factors sinó augmentar l’extracció de recursos de la Terra. De 93.000 milions de matèries primeres que s’extreuen al món, només 9.000 es reciclen, 24.000 els fixem com a productes i 69.000 els dispersem a l’aire, a l’aigua i als abocadors. Aquesta extracció ha augmentat en els últims 50 anys un 240%. Si passem revista a l’augment anual de la productivitat total dels factors (TPF) es percep que el seu augment en països desenvolupats en els últims 40 anys és del 0,7%-0,8%. Catalunya ha tingut un augment mitjà de productivitat entre els anys 2000 i 2021 del 0,1%. La conseqüència és que l’economia, per créixer en PIB, ha agafat el camí d’augmentar la producció, fent ús cada vegada de més matèries primeres, de manera que la humanitat ha esdevingut una màquina destralera de dispersar recursos.
Un concepte que es desenvolupa en el llibre, començat en L’economia en el canvi climàtic, és el benestar. La conclusió a la qual s’arriba és que el benestar, definit com a Índex de Desenvolupament Humà (IDH), o com a Índex de felicitat, depèn del PIB per capita de forma evolutiva, és a dir, quan el valor del PIB per capita és baix, amb petits augments del PIB, el benestar creix molt però quan el benestar mesurat per l’IDH ja es troba en un cert llindar per sobre de 0,85 un augment del PIB per capita aporta un augment de benestar molt petit, concepte que anomeno benestar marginal. Això té una conseqüència, que és una pèrdua de productivitat per un canvi en l’actitud de la societat que ja en té prou i no es troba motivada per obtenir més. Keynes va predir l’any 1930 que la societat tindria tot el que necessitaria com a essencial el 2030 i ja no caldria treballar tant. És exactament això el que es veu amb el benestar marginal.
Un altre aspecte que revisa el llibre és el paper de la liquiditat i el deute en el desenvolupament de l’economia. Per augmentar el PIB l’economia crea més deute, que facilita més demanda i, per tant, més extracció de recursos. Tant és així, que no hi ha creixement de PIB si no hi ha augment de crèdit, una situació límit. En totes les crisis que hi ha hagut des de l’any 1980, la solució dels bancs centrals ha estat augmentar la liquiditat per fomentar la demanda, amb el risc que es creïn bombolles que provoquen crisis successives i augments de producció per sobre de les necessitats de la demanada. Així es va sortir de la crisi de 1980, es va resoldre la de 2001, la de 2009 i la de 2020. Però ara serà difícil resoldre la recessió dels anys venidors d’aquesta manera, perquè els límits de liquiditat són insostenibles. És possible que, com va passar amb la crisi del petroli, es necessitin sis anys per restablir l’equilibri i, com llavors, sorgeixi un nou model econòmic.
La transició energètica ve acompanyada de cinc tecnologies disruptores que canviaran el panorama de l’economia: generació d’energia renovable, mobilitat autònoma de flota, bomba de calor i aïllament, intel·ligència artificial i proteïna no animal. La seva penetració modificarà ostensiblement l’economia. Per exemple, si durant la pandèmia el pes de l’energia en el PIB català va ser de l’11%, quan a l’any 2019 era del 4%, en els propers anys no pot baixar del 8% si es vol que les noves tecnologies alternatives als combustibles fòssils es puguin desenvolupar. La transformació obliga a canvis radicals en molts sectors, des de l’automoció al químic, el primari i el turisme, alhora que apareixen noves oportunitats en la generació renovable, en el reciclatge, en nova mobilitat, nova química d’hidrogen i nova proteïna.
Desenvolupar aquestes tecnologies comporta el risc de la paradoxa de Jevons, que en lloc d’extreure menys recursos, se n’extreguin molts més perquè l’economia creix gràcies a les noves tecnologies. Aquest risc només es pot contenir amb fiscalitat, penalitzant l’ús de matèries primeres alhora que es despenalitza l’IVA o altres impostos.
Però la part més important es produirà en el treball, perquè la pèrdua de llocs de treball en mobilitat, en turisme internacional i en burocràcia possiblement no es podrà compensar per nous llocs de treball (avaluo en 150.000 llocs els necessaris per fer la rehabilitació d’habitatges a Catalunya). En tot cas ve a sobre un problema de requalificació de llocs de treball i possiblement una pèrdua substancial, que obligarà a un cert repartiment. Si això arriba, apareix un problema encara més profund en la pèrdua de poder adquisitiu, qüestió que porta al primer pla com es paga un habitatge per sobre d’un preu de 400 €/mes. En una nova economia amb ús de menys recursos cal revisar com es produeixen béns amb menys, com s’allarga la vida dels aparells, just el contrari del que es fa ara. La producció massiva d’ara aconsegueix un preu baix que permet que tothom pugui comprar. El resultat és una nevera amb 10 anys de vida, en lloc dels 20 o 30 anys que tenien les neveres construïdes amb qualitat. La solució l’acaba de donar la companyia xinesa MG a França: un cotxe elèctric per 99 €/mes, una idea que havia llençat Emmanuel Macron. Doncs bé, la nevera podria costar 6-8 €/mes, i així tots els aparells que necessitem, amb garantia de per vida, fet que portaria a fabricar amb més qualitat, menys matèries primeres i més manteniment.
El problema que ve a sobre, tot just insinuat per les dificultats dels bancs centrals a controlar la situació d’avui, és una revolució cultural, possiblement la fi del model de Mont Pelerin, en què l’escull més important serà resoldre l’habitatge a un preu assequible.
La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.
