La violència sexual en conflictes armats, malgrat suposar un crim de guerra, està present en aproximadament dues de cada tres guerres civils. Tot i que la seva prevalença està amb tota probabilitat infravalorada, estimacions de diferents conflictes a les darreres dècades mostren que la violència sexual ha afectat i està afectant centenars de milers, possiblement milions de persones. Per exemple, durant els cent dies que va durar el genocidi de Ruanda (1994), com a mínim 500.000 dones van ser violades (Meger 2016). La violència sexual, tant en temps de guerra com en temps de pau, segueix un patró de gènere: la major part dels autors són homes i la major part de les víctimes són dones.
A un estudi que hem publicat recentment, Eleonora Guarnieri i jo analitzem la relació entre les normes culturals de gènere i la violència sexual en conflictes armats. En particular, ens plantegem i examinem dues hipòtesis. Primera, els autors de violència sexual en conflicte provenen de societats més patriarcals? Segona, augmenta la violència sexual en conflicte quan augmenta la distància cultural en les normes de gènere entre els autors i les víctimes? En aquest sentit, ens preguntem si la violència sexual s’intensifica quan grups armats molt patriarcals entren en conflicte amb grups que tenen normes de gènere molt més igualitàries.
Per tal de respondre aquestes preguntes, recopilem informació de diferents bases de dades sobre conflictes armats, violència sexual en conflicte, identitat ètnica dels grups armats, característiques ancestrals, etc. La nostra base de dades cobreix 337 grups armats de 127 conflictes en 69 països d’arreu del món durant 1989-2019. Aquests conflictes són fonamentalment guerres civils, en què un bàndol són les forces governamentals i l’altre són grups d’insurgents o rebels. Pels motius que expliquem a continuació tots aquests conflictes tenen també una dimensió ètnica.
El pas previ necessari per poder respondre les nostres preguntes d’investigació és construir una mesura de les normes culturals de gènere per a cada grup armat. Per fer això ens fixem en les característiques ancestrals dels grups ètnics que componen cada grup armat. La literatura antropològica ha identificat certes característiques sobre l’estructura familiar i l’activitat econòmica que estan relacionades amb el rol que la societat assigna a homes i dones. Per exemple, les societats matrilineals atorguen a les dones un paper més rellevant en el llinatge familiar, mentre que les societats agrícoles on predomina l’arada atorguen als homes un paper més productiu en l’economia. Identifiquem deu d’aquestes característiques i comprovem que totes estan relacionades amb la violència sexual en conflicte en el sentit proposat per la literatura. Apliquem a aquestes deu característiques una anàlisi de components principals, i al primer component l’anomenem Índex de Dominació Masculina (IDM).
Empíricament, comprovem que l’IDM està relacionat amb la violència sexual en conflicte, i que aquesta relació es manté quan introduïm efectes fixos de conflicte, anys i països, entre d’altres, i controls per característiques geogràfiques, històriques, culturals i contemporànies dels grups armats. Cal destacar que aquesta relació també es manté quan incloem efectes fixos de les víctimes, la qual cosa ens permet excloure explicacions alternatives com ara que les dones en certes comunitats siguin més mòbils i per tant més fàcilment atacables, o que certes víctimes denunciïn aquests crims amb més freqüència que d’altres.
A continuació, examinem com la distancia cultural entre les normes de gènere pot intensificar la violència sexual en conflicte. Primer, veiem que a major distància, en termes absoluts, més violència sexual. Segon, diferenciem dues situacions: una en la qual l’autor es més patriarcal que la víctima, i una altra en la qual l’autor és més igualitari que la víctima. En aquestes regressions, a banda dels controls i efectes fixos anteriors, introduïm també efectes fixos per als autors, cosa que ens permet aïllar completament el rol de la distància cultural d’altres característiques dels autors que no varien en el temps, com per exemple, el seu IDM i altres trets culturals, la seva agressivitat general, el tipus de grup armat que representa, etc. Els resultats ens mostren que la violència sexual en conflicte s’intensifica quan els autors són més patriarcals que les víctimes. Aquest resultat és també robust a la inclusió de diferents efectes fixos i controls d’altres tipus de distàncies entre l’autor i la víctima (distància geogràfica, històrica, religiosa, lingüística i econòmica).
Dediquem la resta de l’estudi a entendre millor aquests resultats. A tal efecte, en primer lloc trobem que les normes culturals de gènere no expliquen la violència general del conflicte, mesurada per les morts atribuïdes a la lluita armada, sinó només la violència sexual. Per altra banda, trobem que la distància cultural en dimensions més generals, no relacionades amb el gènere, com la distancia lingüística, no explica la violència sexual en conflicte. Aquests resultats confirmen la dimensió de gènere d’aquest fenomen, que requereix explicacions basades en aquests patrons culturals específics.
Per últim, aprofundim en els mecanismes que hi ha al darrere dels nostres resultats. Proposem un marc teòric per entendre per què les normes culturals de gènere i la distància cultural poden explicar la violència sexual en conflicte. Per tal de desenvolupar aquesta idea, necessitem fer un incís i resumir els dos principals motius pels quals els soldats exerceixen violència sexual. La primera motivació és individual i privada, per satisfer una necessitat de control, de poder o de gratificació sexual. La segona motivació és estratègica, per aconseguir uns objectius militars, i s’ha conceptualitzat amb l’expressió de “la violació com a arma de guerra”.
Nosaltres argumentem que els costos d’exercir violència sexual són menors en societats patriarcals, on les normes que castiguen la violència de gènere són més laxes. Quant a per què la distancia cultural en les normes de gènere explica la violència sexual, distingim entre les dues motivacions principals. Si la violència sexual s’exerceix amb finalitat estratègica, aleshores entenem que serà més efectiva quan es dirigeix a societats més igualitàries, on les dones exerceixen un paper més rellevant. Si la violència té motivacions privades i s’utilitza per exemple per a restablir una masculinitat que es considera amenaçada, aquesta amenaça i la seva reacció violenta augmentaran si els soldats provenen de societats patriarcals i s’enfronten a víctimes més igualitàries. En ambdós casos, expliquem per què la violència sexual augmenta amb la distància cultural dels oponents. L’evidencia empírica que trobem apunta que les dues motivacions, tant l’expressiva com l’estratègica, estan presents i expliquen conjuntament l’existència i la intensitat de la violència sexual en els conflictes armats.
No volem acabar sense destacar les conclusions i implicacions del nostre estudi. Primer, la violència sexual en conflicte té unes arrels culturals, basades en les normes de gènere que la societat ens assigna a homes i dones. Segon, la violència sexual en conflicte no és quelcom impredictible, i la recerca futura hauria d’analitzar les polítiques més efectives per prevenir-la. Mentrestant, hem de prestar una atenció especial als conflictes armats en què una de les parts és molt patriarcal, especialment si l’altra part és substancialment més igualitària.
La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.
