Bona part dels conflictes polítics que hi ha al món ara mateix tenen a veure amb les tensions secessionistes que es produeixen dins de molts dels estats actualment existents. No són pocs els països on una de les principals fonts d’inestabilitat política es deriva de les aspiracions independentistes d’una part important de la població d’algun dels territoris que els componen. I no cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. A Europa mateix ens trobem amb aquesta mena de conflictes a Escòcia, Còrsega i, no cal dir-ho, Catalunya, a més de molts altres indrets. És un fenomen complex, amb múltiples causes. En aquesta entrada volem posar el focus en dos dels possibles factors explicatius, les diferències econòmiques i els factors culturals, lingüístics, etc. en els països afectats.
Alguns dels territoris amb vel·leïtats secessionistes són relativament rics. En aquests casos les demandes independentistes es poden interpretar com una canalització del descontent d’una part de la població, que es veu obligada a subvencionar els territoris més pobres de la resta del país a través dels mecanismes habituals de solidaritat interterritorial. Aquesta hipòtesi està relacionada amb el que l’economista francès Thomas Piketty anomena la síndrome catalana, que ja va ser objecte d’algunes entrades a 5centims.cat (aquí i aquí).
Per altra part, hi ha la qüestió de la identitat pròpia. Algunes de les regions en conflicte tenen característiques culturals, lingüístiques i institucionals diferenciades respecte de la resta del país al qual pertanyen. La sovint insatisfactòria acomodació constitucional d’aquestes diferències fa que la convivència no sempre sigui fàcil, cosa que fa erosionar el sentiment de pertinença a l’estat central de part de la població de les regions i alimentar així les seves demandes de secessió (aquí).
Una investigació recent dels economistes Klaus Desmet, Ignacio Ortuño-Ortín i Ömer Özak que porta per títol Is Secessionism mostly about Income or Identity? A Global Analysis of 3,003 Subnational Regions pretén respondre a la pregunta de si les tensions secessionistes que afecten molts països es poden explicar més aviat per les diferències de renda per capita entre els diferents territoris que els componen o, per contra, cal recórrer a la persistència d’altres factors diferenciadors de tipus cultural o lingüístic (per resumir, els autors anomenen aquest conjunt de factors “identitat”).
Per dur a terme la seva anàlisi, els autors construeixen un model de finançament i provisió d’un bé públic en un país format per regions que tenen rendes i identitats diferents. Dues característiques del model són crucials per a l’anàlisi del problema. En primer lloc, la utilitat que proporciona el bé públic depèn de la identitat del grup al qual pertany cada individu. I en segon lloc, el bé públic es finança a través d’un impost proporcional sobre la renda que es decideix per votació majoritària. El resultat final és que els individus relativament més rics i amb identitats allunyades de la majoria acaben obtenint nivells d’utilitat inferiors als que obtindrien en una situació alternativa en la qual la seva regió fos independent. Això succeeix per una raó ben simple: estan contribuint per sobre de la mitjana al finançament d’un bé públic que, a sobre, els proporciona un nivell relativament baix d’utilitat. En el marc d’aquest model, el suport a una hipotètica independència seria més gran a les regions relativament riques que tenen trets identitaris diferents de la resta del país. Els autors fan servir dades de 3.003 territoris corresponents a 173 països diferents per parametritzar el model i calcular en quins casos el suport a la secessió és major. Catalunya, per exemple, se situa en el grup del 10% de les regions on el suport a la independència és més elevat segons el seu càlcul. Els autors també validen la fiabilitat del model comprovant que les seves prediccions sobre la propensió a la secessió estan correlacionades amb diferents indicadors del grau d’activitat política dels moviments independentistes o l’existència de conflictes polítics a les diferents regions.
A partir del model teòric, i mitjançant una sèrie d’exercicis contrafactuals, es pot donar resposta a la pregunta de si el secessionisme està fonamentalment causat per les diferències de renda o, en canvi, són les diferències en identitat les principals responsables del fenomen. Així, per exemple, si s’eliminen les diferències en renda per capita entre les regions de cada país, però es mantenen les diferències d’identitat, l’efecte sobre la propensió a la secessió és molt limitat. En canvi, l’eliminació de les diferències en identitat provoca una reducció dràstica dels desitjos independentistes. En conjunt, l’anàlisi del model permet als autors arribar a la conclusió que, a l’hora de determinar les causes de l’independentisme, la identitat n’és el principal motor i que les diferències de renda hi juguen un paper molt més reduït. No cal llegir l’article de Desmet et al. (2022) per reconèixer que Catalunya és un cas paradigmàtic de regió susceptible d’alimentar demandes independentistes. Contràriament al que passa en altres casos, com ara Escòcia, Còrsega o el Quebec, el seu nivell de renda per capita és clarament superior a la mitjana del país del qual forma part i, a més, manté característiques identitàries diferencials com ara la llengua. Els darrers temps, els partidaris de la independència de Catalunya han fet molt èmfasi en els seus potencials beneficis econòmics, potser en un intent de guanyar el suport de grups socials tradicionalment allunyats del projecte independentista. No obstant això, si volem fer cas dels resultats de l’article haurem de concloure que les consideracions econòmiques, en part derivades del possible maltractament fiscal que pateix el país derivat de la seva relativa major riquesa, són políticament molt menys rellevants que la persistència dels trets culturals o lingüístics que conformen la identitat del país. Potser també per aquesta raó, qüestions com la política lingüística i l’educació són políticament tan controvertides i, previsiblement, ho continuaran sent els propers anys.
La foto de la capçalera té una llicència Creative Commons.
Bona anàlisi. Posa unes quantes coses en el seu lloc.