Miguel González, International Institute for Applied Systems Analysis
Antonio López-Gay, Universitat Autònoma de Barcelona
Albert Esteve, Centre d’Estudis Demogràfics i Universitat Pompeu Fabra
En un context global de reducció de la migració interna a la majoria dels països d’ingressos més alts, les taxes de mobilitat interregional dels joves espanyols s’han multiplicat per 2,5 des de la dècada de 1990. L’augment de la migració interna de la població nascuda a Espanya, a més de ser un fenomen singular entre els països de les economies més riques, representa un punt d’inflexió respecte a la tendència decreixent experimentada a Espanya des de la crisi econòmica del 1973, que va seguir l’èxode rural massiu dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta publicació, ens proposem analitzar les migracions interregionals dels individus nascuts a Espanya amb edats compreses entre els 25 i els 39 anys durant el període 1992-2018. Per fer-ho, utilitzem dades de l’Estadística de Variacions Residencials i de l’Enquesta de Població Activa.
L’augment de l’emigració interregional des de les regions perifèriques
En general, les taxes d’emigració i d’immigració han augmentat al llarg de les darreres tres dècades a totes les comunitats autònomes, un fet que posa de manifest l’augment generalitzat dels moviments interregionals (Figura 1). Tot i això, els fluxos de sortida van experimentar un increment més elevat que els d’entrada a Castella i Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa, dinàmica que s’ha traduït en una intensificació de les taxes netes de migració negatives. Les taxes netes van passar de -4,2 ‰ a començament de la dècada de 1990 a -9,5‰ a final de la dècada de 2010 a Castella i Lleó, de 2,2‰ a -8,1‰ a Castella-la Manxa, i de -0,5‰ a -10,1‰ a Extremadura. Astúries, Galícia i Andalusia van compartir tendències similars, però la migració neta negativa va ser menys intensa. La Comunitat Valenciana, Cantàbria, La Rioja, Múrcia i les Canàries presenten una migració neta positiva durant els primers períodes analitzats i valors propers a zero després de la crisi econòmica del 2008.
Madrid va experimentar la dinàmica contrària i va registrar un fort augment de les entrades, especialment durant els dos darrers períodes, a la dècada de 2010, amb una taxa de migració neta positiva del 10,7‰ el 2014-2018, quan els valors eren propers a zero abans de la crisi. Les Illes Balears van registrar el seu pic migratori el 1997-2001, amb taxes de migració neta positiva menors entre 2002 i 2013, que van tornar a augmentar el 2014-2018. Catalunya va registrar les taxes més baixes de sortida i entrada d’immigrants. La migració neta va presentar valors propers a zero a la major part del període estudiat, malgrat que s’observa un lleuger repunt de la taxa d’entrada a partir del 2014, que va donar lloc a una taxa de migració neta positiva del 2,9‰.
Figura 1. Taxes d’emigració, immigració i migració neta (‰) de la població nascuda a Espanya (25 a 39 anys) segons comunitat autònoma: 1992-2018
Nota: Les comunitats autònomes estan ordenades segons la seva localització territorial.
Font: Elaboració pròpia a través de l’EVR, Padró Continu i cens de 1991.
Emigració urbana des de les regions despoblades
En els darrers anys, les capitals provincials de Castella i Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa han registrat notables pèrdues per migració de població adulta-jove (Figura 2). En el darrer període estudiat, el 2014-2018, les taxes de migració neta van assolir el -11‰, el -9,9‰ i el -9,7‰ a les tres comunitats autònomes, respectivament. És una nova tendència en comparació amb la dinàmica registrada abans de la crisi econòmica, quan la migració neta negativa se circumscrivia principalment als municipis rurals. Tant el medi rural com l’urbà han registrat pèrdues més intenses al llarg de període d’estudi, però les capitals han experimentat una emigració més intensa d’adults joves espanyols. Observem una dinàmica similar a Astúries i, en menor mesura, a Galícia i Cantàbria. Les capitals de província d’Andalusia, el País Valencià i l’Aragó també mostren signes d’un incipient èxode urbà, encara que les sortides presenten una intensitat menor.
A Madrid, la migració neta positiva a l’interior de la ciutat ha experimentat un fort increment des del 2008 i va assolir una taxa neta del 20,1‰ el 2014-2018. També s’observa un creixement del saldo positiu a les capitals catalanes, principalment com a conseqüència de l’atractiu creixent de Barcelona per als adults joves d’altres parts d’Espanya. La migració neta a les capitals basques passa de ser negativa a positiva al final del període analitzat. Tot i això, la migració neta positiva és baixa. Mentrestant, a les Illes Balears no hi ha grans diferències entre les tres tipologies territorials.
Figura 2. Taxa de migració neta (‰) de la població nascuda a Espanya (25-39 anys) segons regió i tipologia territorial (capitals provincials, altres municipis urbans i àrees rurals): 1992-2018
Nota: Les comunitats autònomes estan ordenades segons la seva localització territorial.
Font: Elaboració pròpia a través de l’EVR, Padró Continu i cens de 1991.
Migració selectiva, fugida de cervells i acumulació de capital humà qualificat
Com a resultat de l’expansió educativa, el percentatge d’adults joves espanyols amb estudis universitaris ha crescut al llarg de les darreres dècades tant per al total de la població nadiua com per als migrants interregionals (Figura 3). No obstant això, la proporció de titulats universitaris entre els emigrants ha crescut més ràpidament, un aspecte que revela que hi ha forts mecanismes de migració selectiva. Mentre que el percentatge d’adults joves nadius amb estudis universitaris va passar del 16,2% el 1992-1996 al 32,7% el 2014-2018, en el cas dels migrants interns va augmentar del 17,4% al 42,4%.
Figura 3. Percentatge de migrants interregionals i de població nativa amb estudis universitaris. Població nascuda a Espanya (25-39 anys): 1992-2018
Font: Elaboració pròpia a través de l’Enquesta de Població Activa (EPA).
El nivell educatiu de la població que abandona la seva regió de naixement és superior a l’observat per a la població nadiua a la majoria de les regions, excepte a Extremadura i Andalusia durant la dècada de 1990, a la Comunitat de Madrid des del 2002 i a Catalunya des del 2008. Malgrat tot, la selectivitat negativa només va assolir un nivell significatiu a Madrid, on el 30,7% dels emigrants i el 40,4% dels nadius tenien estudis universitaris el 2014-2018. La migració selectiva a Castella i Lleó, Extremadura i Castella-la Manxa, així com a Astúries, Galícia i Cantàbria, es va reforçar, especialment després de la crisi financera del 2008. Aquesta tendència és més notable a Castella i Lleó, on la proporció d’emigrants amb titulació universitària va passar del 20,1% el 1992-1996 al 57,2% el 2014-2018, mentre que la xifra va passar del 18% al 37% per a la població autòctona.
L’emigració selectiva sol anar acompanyada d’una bretxa important en el nivell educatiu entre els individus que surten de la regió i els que hi arriben. La bretxa ha crescut amb el temps i, de nou, les regions de l’interior i del nord mostren les diferències més grans. Els perfils educatius dels immigrants interregionals i dels emigrants eren similars a Castella i Lleó a l’inici dels noranta (període 1992-1996), amb un percentatge de titulats universitaris del 20-25%. En canvi, 25 anys després, la proporció ha augmentat fins al 35% entre els joves arribats a la regió, mentre que ha arribat al 57,2% en el cas de la població que surt de Castella i Lleó, la xifra més alta entre els emigrants de tot el país. Els emigrants tenen més estudis que els immigrants a totes les regions des del 2008, excepte a la Comunitat de Madrid i Catalunya. A la Comunitat de Madrid, el 65% dels residents d’entre 25 i 39 anys i nascuts a altres regions espanyoles tenia un títol universitari en el període 2014-2018, un valor que duplica el percentatge entre la població nascuda a la regió i resident a altres comunitats autònomes espanyoles, el 30,7%. L’augment del nivell d’estudis dels immigrants és molt clar, ja que tots dos grups registraven valors al volant del 25% el 1992-1996.
Figura 4. Percentatge de persones amb estudis universitaris entre la població sedentària i els emigrants i immigrants interregionals segons regió. Població nascuda a Espanya (25-39 anys): 1992-2018
Nota: Les comunitats autònomes estan ordenades segons la seva localització territorial.
Font: Elaboració pròpia a través de l’Enquesta de Població Activa (EPA).
Conclusió i discussió
L’augment de la migració interregional dels joves espanyols ha comportat una major desigualtat en els intercanvis de població entre regions, impulsada per processos de desigualtat socioeconòmica regional creixents. Les regions de l’interior i del nord-oest, especialment les primeres, han registrat taxes de migració neta negativa amb una tendència clara a incrementar-se. A més, actualment les capitals de província d’aquestes regions són els territoris que experimenten una migració neta negativa més intensa de població adulta jove. S’observa un augment de la selectivitat dels emigrants que no ha estat compensada pel nivell educatiu dels migrants interregionals que arriben. Una emigració incipient a les seves capitals està afectant actualment aquestes regions, que van patir una intensa dinàmica de despoblació a les zones rurals durant l’èxode rural massiu dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.
Tots aquests canvis s’han accelerat des de la crisi econòmica del 2008. Les regions que s’han quedat enrere respecte a la nova economia globalitzada tenen una estructura productiva basada en les indústries tradicionals i, per tant, requereixen mà d’obra de qualificació mitjana i baixa. En aquest escenari, no aconsegueixen ocupar el nombre creixent de graduats universitaris locals com a resultat de l’expansió educativa. En conseqüència, aquestes regions i les seves ciutats presenten alts nivells de desocupació i de sobreeducació al mercat laboral entre els titulats universitaris en comparació amb la mitjana nacional. A més, les regions perifèriques depenen en gran mesura de l’ocupació pública i les retallades relacionades amb la crisi econòmica poden haver tingut un paper important en l’augment del nombre de titulats universitaris que abandonen la regió.
L’atractiu de la ciutat global de Madrid ha augmentat considerablement per als joves adults amb títol universitari nascuts a altres regions espanyoles, efecte del fort creixement econòmic de la ciutat. Això és degut, principalment, als factors següents: el mateix efecte de la capital; el desenvolupament d’infraestructures radials al voltant de Madrid, i les economies d’aglomeració, vinculades principalment al creixement de l’atracció d’inversions estrangeres, que inclouen una part important d’activitats tecnològiques relacionades amb les indústries electròniques, les telecomunicacions i altres activitats avançades. Les capitals urbanes catalanes també mostren processos creixents de capitalització educativa impulsats per l’afluència d’adults joves altament qualificats a la ciutat global de Barcelona, tot i que les xifres són llunyanes en comparació amb les observades a Madrid, almenys pel que fa al moviment de capital humà qualificat procedent de la resta d’Espanya. Un altre patró ben diferent succeeix amb la migració internacional, on Barcelona és punta de llança de l’atracció de capital humà qualificat. Aquesta pregunta, però, queda fora de la temàtica de la recerca que hem presentat aquí.
