El subministrament d’aigua domiciliària és un servei fonamental en qualsevol societat. El seu preu incideix tant en les economies domèstiques com en els serveis i les indústries de l’àmbit urbà.
Recentment, l’Autoritat Catalana de la Competència ha elaborat un estudi que analitza aquest servei a Catalunya i ha constatat que es troba molt concentrat perquè gran part de les entitats subministradores formen part de tres principals grups empresarials. Com a part de l’estudi, hem realitzat una anàlisi empírica dels determinants del preu. La principal pregunta que volíem respondre amb aquest exercici és si existeix alguna relació entre el grau de concentració en els mercats i els preus que paguen per l’aigua els ciutadans de Catalunya, atès que estudis previs en altres àmbits geogràfics han demostrat que la concentració incrementa el preu del subministrament d’aigua.
Les característiques de monopoli natural d’aquest servei (elevats costos fixos i irrecuperables, i costos mitjans decreixents) no permeten que existeixi competència en el mercat i, per tant, fan que sigui prestat per un únic operador. En aquest context, el debat al voltant de la millor forma de gestionar el servei d’abastament d’aigua és un tema de força actualitat des de fa ja uns quants anys i encara no sembla resolt. Si bé en el passat hi havia una tendència favorable cap a l’externalització (gestió indirecta), en els darrers temps hi ha un moviment favorable a la (re)municipalització (gestió directa).
Aquesta elecció té implicacions sobre la determinació del preu. Si el municipi opta per la gestió directa i realitza la prestació directament, el preu (taxa) el fixa únicament l’ens local. En canvi, si la gestió és directa però es realitza a través d’una empresa pública, el preu (prestació patrimonial de caràcter públic no tributari) és proposat per l’empresa, ha de ser aprovat per l’ajuntament i, finalment, ha de comptar amb el vistiplau de la Comissió de Preus de Catalunya, que és l’organisme que acorda l’autorització de preus màxims en matèria del servei de subministrament d’aigua a les poblacions. Aquest règim de preus autoritzats també s’aplica quan s’opta per la gestió indirecta i la prestació la fa una empresa privada o una de mixta (publicoprivada). L’anàlisi empírica se centra precisament en els municipis en què la prestació la fa una empresa pública, privada o mixta i els preus són autoritzats. S’analitzen 470 dels 947 municipis de Catalunya, si bé representen, aproximadament, el 92% de la població.
Quan la gestió és indirecta, per adjudicar el contracte corresponent s’ha de produir una licitació pública en què competeixen totes les empreses subministradores interessades a prestar el servei al municipi en qüestió. Per tant, tot i que la competència en el mercat no és possible, sí que es produeix la competència pel mercat cada vegada que es licita el servei.
Així doncs, la concentració a la província es pot entendre que està inversament relacionada amb la competència potencial. És a dir, com més alta sigui la concentració empresarial en una província menys probable serà que hi hagi una elevada concurrència quan es liciti el servei de subministrament d’aigua en un dels seus municipis.
Si bé l’actualització periòdica dels preus no té per què ser el resultat de la competència pel mercat potencial existent a l’actualitat, perquè algunes licitacions es van produir fa molt temps i sembla raonable que existeixi una certa inèrcia correlacionada amb l’IPC, sí que hi pot haver influència dels preus dels municipis que formen part del mateix mercat geogràfic, entre els quals trobem serveis de subministrament licitats més recentment i que sí que reflecteixin la competència potencial.
Addicionalment, en els municipis abastits per empreses públiques la relació entre la concentració i el preu no és directa, en no haver-se produït una licitació pública per accedir al subministrament. Això no obstant, com en el cas anterior, la revisió periòdica del preu del subministrament pot estar condicionada pels preus dels municipis del seu entorn.
L’elecció de la província com a mercat geogràfic, utilitzada a la literatura en aquest sector, sembla adient en el cas de Catalunya atès que existeix una certa especialització dels principals grups d’empreses subministradores en aquest àmbit territorial. En tot cas, cal tenir present que també poden participar en les licitacions públiques empreses subministradores que actualment no es troben presents en la província en qüestió. A mode d’anàlisi de robustesa s’exploren definicions de mercat alternatives.
Quant a l’exercici empíric, s’estima un model de regressió lineal múltiple en què la variable dependent és el preu del subministrament d’aigua, obtinguda a partir de les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua. A l’especificació principal, entre les variables explicatives es troba la concentració en el mercat, aproximada mitjançant la quota de mercat de l’empresa subministradora, en termes de població abastida a la província, i l’Índex de concentració Herfindahl-Hirschman (IHH), també a la província.
El principal resultat que observem és que l’augment del grau de concentració, ja sigui mesurat a través de la quota de mercat o de l’IHH, està relacionat amb un increment del preu. Per tant, els municipis que es troben en un àmbit territorial amb un grau de concentració més alt, acostumen a tenir preus més elevats, si bé increments substancials de la concentració donen lloc a augments de preus modestos. Ara bé, una especificació alternativa i complementària ens permet observar que aquesta associació és heterogènia: a major concentració, més alt és el preu del subministrament si l’empresa és privada, i menor si l’empresa és pública. En tot cas, cal prendre amb cautela aquests resultats atès que les limitacions, tant de disseny com de disponibilitat de dades, no permeten garantir relacions de causalitat.
També s’observa l’existència d’economies d’escala en relació amb la densitat i el volum de la població. Aquestes economies no són lineals, sinó que s’esgoten, aproximadament, a partir d’una densitat de 6.900 habitants per km2 o d’una població de 56.500 habitants.
Per tant, els guanys d’eficiència derivats de les economies d’escala són majors quan el volum i/o la densitat de població del municipi és menor. Així doncs, molts municipis amb un nombre d’habitants reduït podrien estar operant en una escala ineficient i, per tant, podrien prestar el servei en col·laboració amb altres municipis limítrofs. Això no obstant, la distància entre els nuclis de població, l’orografia i els costos de transacció o polítics poden dificultar, a la pràctica, l’aprofitament d’aquestes economies.
