El G20 celebrat a Roma la tardor passada suposà el tret de sortida cap a un nou marc fiscal mundial que busca adaptar la imposició de les empreses que operen a nivell internacional als reptes de la nova economia. L’acord serà aplicable a més de 140 estats i ve de la crisi financera de 2008 —quan els països del G20 varen prioritzar en la seva agenda la fiscalitat i la lluita contra l’evasió fiscal— i del 2012 —quan els ministres de finances britànic, alemany i francès feren una crida per a una acció coordinada per a revisar els principis de la fiscalitat internacional, i el President Obama s’hi adherí amb la seva proposta de reforma fiscal.
Així, l’OCDE va diagnosticar la situació amb l’informe Addressing Base Erosion and Profit Shifting (BEPS), que posà de manifest com, aprofitant asimetries legislatives, l’opacitat informativa d’algunes jurisdiccions i una inapropiada remuneració de les funcions i riscos assumits per diferents entitats d’un mateix grup, les multinacionals erosionaven bases imposables i traslladaven beneficis d’una jurisdicció a una altra assolint nivells impositius efectius ínfims. Dades com que al 2010 Barbados, les Bermudes i les Illes Verges Britàniques (BVI) rebessin més inversió directa que Alemanya o el Japó, que les BVI fossin el segon major inversor a la Xina, les Bermudes el tercer a Xile, o Maurici el primer a l’Índia posaven de manifest les ineficiències del sistema vigent. També era xocant que als Països Baixos, dels 3.200 M$ d’estoc de capital, 2.600 M$ fossin en hòldings, o a Luxemburg fossin $2.100 M$ i 2.000 M$, respectivament. L’OCDE estima que les pràctiques BEPS costen entre 100 i 240 milers de milions de dòlars americans l’any al conjunt dels estats afectats.
El G20 i l’OCDE canalitzaven així la creixent pressió de mitjans de comunicació i ONGs que veien amb preocupació com la pressió fiscal era suportada essencialment per PIMEs i classes mitjanes i treballadores. El Congrés dels Estats Units cità a declarar els responsables de grans companyies tecnològiques com ara Apple, i la Comissió Europea inicià expedients d’infracció en matèria de competència per raons fiscals contra la mateixa Apple, Starbucks, Amazon, FIAT o IKEA, entre d’altres.
Del document de BEPS en derivà un pla d’acció compost de 15 mesures per a adaptar la fiscalitat a l’economia digital, eliminar els híbrids i l’abús dels convenis de doble imposició, millorar l’intercanvi d’informació, reforçar les mesures de transparència fiscal internacional, revisar les directrius de preus de transferència en matèria d’intangibles, riscos i capital, i transaccions d’alt risc, i millorar la solució de controvèrsies i un tractat multilateral que permetés implementar aquestes solucions de manera eficaç i àgil.
Però aquest enorme esforç seguia sent insuficient. Cal tenir present que en gran mesura les decisions i estructures de planificació fiscal dels grups multinacionals no solien ser il·legals, potser eren moralment reprovables però respectaven les normes vigents. De fet, en la majoria dels casos es basaven en acords unilaterals (rulings) amb els fiscs de certes jurisdiccions, com ara Luxemburg, Irlanda o els Països Baixos.
Amb l’Action Plan, implementat a Europa a través de les Directives ATAD i ATAD II, la feina quedava incompleta, de manera que l’OCDE ha seguit treballant en el marc de l’Inclusive Framework, un punt de trobada de 141 països. El resultat ha estat la decisió històrica del G20 a Roma on s’adopta un marc fiscal comú que trenca amb els principis rectors fixats al 1920 per la Societat de Nacions, pensats per a una economia analògica, de béns i mercaderies, per adaptar-los a la nova economia, digital i de serveis. Aquests acords es divideixen en dos blocs: el Pilar 1 i el Pilar 2.
El Pilar 1 adreça el repte que planteja l’economia digital als principis tradicionals de fiscalitat internacional pel que fa als beneficis empresarials. Els beneficis empresarials només se sotmeten a imposició a l’estat de residència del contribuent, tret que l’empresa disposi de presència física real en l’estat on es generen els beneficis, cas en què les rendes obtingudes per l’establiment permanent podran tributar en aquest estat. Ja fa molts anys que el comerç electrònic ha fet possible desenvolupar activitats empresarials i completar transaccions en línia amb clients finals sense disposar de cap presència en el territori.
Una primera reacció per a fer front a aquest repte el va proposar la UE en impulsar el 2019 un impost sobre els serveis digitals. La Directiva ja és efectiva en alguns estats membre, com ara Espanya, però la seva implantació ha estat força controvertida, ja que semblava essencialment dirigida perquè els grans grups tecnològics nord-americans paguessin més impostos. El tipus impositiu previst també ha estat considerat excessiu perquè un 3% sobre la xifra de vendes suposa atribuir un marge a la funció de venda minorista del voltant del 12% (considerant un tipus impositiu del 25%), cosa que excedeix amb escreix el que habitualment s’atorga en els models de preus de transferència com a benefici dels distribuïdors de risc limitat.
El Pilar 1, que barra el pas a la Directiva, permet als estats on operen els grups multinacionals gravar una part dels beneficis obtinguts encara que no hi tinguin cap presència física. La càrrega impositiva a repartir entre els estats mercat és sensiblement inferior a la que derivava de la Directiva. El seu abast no es limita a les activitats tecnològiques sinó que resulta aplicable a qualsevol sector econòmic tret de les activitats extractives i els serveis financers regulats. Ara bé, els llindars d’aplicació (facturació superior a 20.000 milions d’euros i rendibilitat superior al 10%) fan que siguin molt poques les multinacionals afectades. A Espanya sembla que només Inditex compleix els requisits. La mesura també és objecte de contestació per la comunitat empresarial internacional per les dificultats pràctiques d’implantació, mentre que algunes ONG la consideren insuficient pels elevats llindars d’aplicació. El resultat previsible de la mesura és que qui pagarà aquests impostos als estats mercat seran les entitats que dins dels grups multinacionals obtenen els “beneficis residuals”, habitualment localitzades a Irlanda, Luxemburg o Suïssa.
El Pilar 2 consisteix essencialment a assegurar una imposició mínima per a tots els grups multinacionals del 15% dels seus beneficis. Per a això s’analitzarà la fiscalitat efectiva en cada una de les jurisdiccions on operen, i si el tipus efectiu del conjunt de les seves activitats en algun país és inferior al 15%, el diferencial l’haurà de recaptar el fisc de la capçalera del grup. La mesura, de moment, és només aplicable a aquells grups que tinguin una facturació superior als 750 milions d’euros.
Aquesta mesura no és nova. Ja va ser adoptada als Estats Units en la reforma fiscal de Donald Trump de 2017, mitjançant el Global Intangible Low Tax Income (GILTI), acompanyada d’una mesura contra l’erosió de bases, el Base Erosion and Anti-abuse Tax (BEAT).
L’OCDE no amaga que l’objectiu del Pilar 2 és que les decisions d’inversió empresarial no estiguin esbiaixades o condicionades per la càrrega fiscal que hagin de suportar. En aquest sentit, l’OCDE no persegueix que les jurisdiccions de les capçaleres recaptin una imposició superior per les rendes escassament taxades a jurisdiccions de baixa tributació, sinó que les de baixa tributació apugin els seus tipus impositius, en entendre que si no ho fan elles, les empreses ho pagaran de tota manera en un altre lloc. I sembla que la mesura comença a donar resultats: a final de gener els Emirats Àrabs Units varen anunciar que introduirien un impost de societats del 9% el 2023.
L’acceptació general de l’Inclusive Framework del Pilar 2 no amaga, però, la preocupació i certa prevenció de determinades economies perifèriques, en particular la irlandesa, que anticipa dificultats per atreure inversions si no disposa de mecanismes d’incentivació fiscal. A la comunitat internacional ja es comença a intuir que la competència per a atreure inversió es desplaçarà de mesures tributàries cap altres àmbits com el dels costos socials dels empleats o altres de similars, sempre que en el si de la UE respectin la normativa sobre ajudes d’estat.
Està previst que aquests acords s’adoptin durant el 2022 perquè siguin efectius el 2023. Ara bé, l’entrada en vigor segurament no serà simultània. L’adopció del Pilar 2 demana mesures legislatives estatals similars al GILTI de manera que la transparència fiscal internacional de l’impost sobre societats no es limiti a les rendes passives. Però el Pilar 1 requereix un acord multilateral que difícilment veurà la ratificació en els terminis fixats.
Hom pot considerar que aquesta transcendent reforma fiscal impactarà poc en l’economia catalana, donat que l’impost sobre societats és una competència exclusiva de l’Estat. Però si les decisions d’inversió empresarial no s’esbiaixen per raó de la competència fiscal entre estats, Catalunya, que fiscalment no té cap atractiu però disposa dels factors adients per a ser un bon destí d’inversions, en podria resultar molt beneficiada.
