Si volem un sistema públic amb menys segregació per barri i escola, ens cal eliminar el mecanisme d’acceptació immediata i introduir el d’acceptació diferida per evitar que el component estratègic faciliti la segregació.
Més de dues terceres parts dels països de l’OCDE han incrementat la capacitat de les famílies d’escollir escola. En el passat els nens i nenes anaven a l’escola del barri, però el vincle sistemàtic entre barri i escola facilitava que la segregació entre barris quedés reflectida a les escoles i, alhora, l’incrementés. Fack i Grenet (2010) analitzen dades de París i troben que el preu de l’habitatge reflecteix la qualitat de l’escola del barri al qual pertany. L’escola pública és gratuïta, però si accedir-hi suposa poder comprar una casa al barri, ens trobem que el sistema encara pot ser més regressiu que un sistema educatiu privat.
A Catalunya ja fa molts anys que es permet escollir escola, però qui ho hagi viscut estarà d’acord que dir-ne escollir és agosarat. El problema rau en què hi ha escoles que ens agraden més o menys, però sovint el que domina és que hi ha opcions que cal evitar com sigui.
Polítiques recents han portat l’administració a reservar places en escoles de barris benestants per a famílies de barris amb dificultats. Però si no ampliem el nombre de places a les escoles més sol·licitades tindrem un problema: qui anirà a l’escola menys sol·licitada? Les famílies que poden evitaran anar-hi. Kutscher, Nath i Urzua (2020) observen com facilitar que les famílies desfavorides entrin a les escoles de barris benestants sense ampliar el nombre de places fa que les famílies amb més recursos marxin a l’escola privada. I això és un problema, perquè si perdem la classe mitjana-alta perdrem el suport d’una majoria que ara mateix dona suport a una escola pública de qualitat i vota en conseqüència.
Calsamiglia, Martinez-Mora i Miralles (2020) i Calsamiglia i Miralles (2022) conclouen que no hi ha sistema que permeti realment escollir si resulta que tenim escoles, encara que només en sigui una, que una majoria no vol i a la qual algú ha d’anar. Si no garantim prou places de qualitat correm el risc d’alimentar la creixent desigualtat o de forçar que les famílies afavorides abandonin el sistema públic. Cal que donem un suport real a l’escola que no vol ningú o que ampliem el nombre de places a les escoles més sol·licitades.
El sistema que utilitzem a Catalunya, que anomenem d’acceptació immediata, fa uns anys era el més comú arreu del món. Cada any es demana a les famílies que elaborin una llista d’escoles per ordre de preferència. Aquesta llista s’entrega a l’escola sol·licitada en primera opció. Si una escola té prou places per satisfer tota la demanda, les sol·licituds s’ordenen segons un sistema de punts que es determinen segons si tens germans al centre o si vius al barri. Els empats es resolen amb un número aleatori. L’escola s’omple amb les sol·licituds que tenen més punts i la resta han d’optar per escoles que encara disposin de places. I aquí rau el problema. Aquest sistema tan intuïtiu per una banda genera la següent situació: si sol·licites una escola fora del barri com a primera opció i la del barri com a segona, et pots trobar que no entres a la primera perquè no hi tens punts i que la del barri s’ha omplert a la primera ronda. A Barcelona, per exemple, un 44% de les escoles s’omplen en primera ronda i un 40% no cobreix totes les places. Així doncs, com demostrem a Calsamiglia i Güell (2018), el sistema fa que les famílies demanin l’escola del barri per no arriscar-se a no accedir a cap de les escoles que s’omplen en primera ronda. Igualment, Calsamiglia, Martinez-Mora i Miralles (2020) demostren que només les famílies que es poden permetre l’escola privada poden arriscar-se a sol·licitar les escoles més demanades del sistema públic i accedir-hi. Aquest fenomen facilita la segregació dins el mateix sistema públic.
Arreu del món s’ha canviat el mecanisme d’acceptació immediata pel que s’anomena d’acceptació diferida, de Gale i Shapley. És un sistema en el qual, en cada ronda, l’acceptació és provisional. L’assignació és definitiva si al final del procés ningú amb més punts que tu ha demanat la teva plaça provisional. Així doncs, si per exemple demanes escola fora del barri i no entres, podràs entrar a la del teu barri perquè tindràs més punts que alguna de les sol·licituds acceptada provisionalment. El sistema d’accés a la universitat, per exemple, segueix aquesta lògica. Aquest sistema té l’avantatge que permet a les famílies demanar el que volen sense córrer cap risc. Però malauradament, com demostrem a Calsamiglia, Fu i Güell (2020), el canvi d’un sistema a l’altre no faria sinó empitjorar les coses si seguim donant punts per barri i tenint escoles que no vol ningú. I el problema principal és que el rol dels punts de barri és enorme en aquest nou sistema.
Si volem un sistema públic amb menys segregació per barri i escola, ens cal eliminar el mecanisme d’acceptació immediata i introduir el d’acceptació diferida per evitar que el component estratègic faciliti la segregació. Però és indispensable que traguem els punts de barri i que transformem les escoles poc demanades o bé ampliem el nombre de places a les altres escoles per donar espai a noves famílies.
L’elecció d’escola, tal i com la tenim dissenyada, no evita que algú hagi d’anar a una escola que pocs semblen desitjar. L’elecció té sentit si és entre opcions desitjables amb enfocaments pedagògics diferents, però no podem amagar-hi una loteria per determinar qui s’endú el premi que no vol ningú.
Totalment d’acord amb la iniciativa. Simplement, dues consideracions. La primera, que aquesta situació es planteja a Barcelona ciutat i no a tot el territori. La segona, que m’inclinaria per la millora en aquelles escoles menys desitjades. En aquest sentit, perquè no pensar en la idea d’incentivar (econòmicament i en termes de carrera professional) la elecció dels millors professors per aquelles escoles més necessitades de personal capacitat i experimentat. En tot cas, enhorabona per plantejar aquest tema!