Més enllà de les afectacions sanitàries, la pandèmia de la Covid-19 ha trastocat altres esferes. En l’àmbit educatiu, el tancament de tots els centres escolars amb l’objectiu de contenir la propagació del virus es va traduir en sis mesos sense escola presencial.
Davant d’aquesta situació inèdita, des de la recerca educativa ens vam preguntar quin seria l’efecte del tancament escolar sobre les oportunitats d’aprenentatge d’infants i joves de diferents entorns socioeconòmics i que assisteixen a diferents tipus d’escoles.
L’evidència recollida recentment apunta a l’existència de pèrdues d’aprenentatge generalitzades i especialment intenses entre l’alumnat més desafavorit (Nelson & Sharp, 2020; Maldonado & De Witte, 2020; Engzell et al, 2020). Aquesta pèrdua ja havia estat identificada en altres indrets on per raons diverses (altres pandèmies, fenòmens climatològics o vagues de llarga durada) s’havia produït la suspensió de les classes (Alegre, 2016; Borse et al, 2011; Chen, et al, 2011; Goodman, 2014; Jaume & Willén, 2019; Kuhfeld & Tarasawa, 2020; Marcotte & Hemelt, 2008; Sadique, 2008; Shores, & Steinberg, 2018).
Les dades de la nostra recerca (Bonal & González 2020 & 2021 i González & Bonal 2021) que us presentem en aquest article no ens permeten mesurar la intensitat de l’impacte del tancament escolar a Catalunya sobre el rendiment educatiu, però sí assenyalar cinc factors a través dels quals s’ha incrementat la desigualtat educativa: la bretxa digital, la menor capacitat compensatòria de l’educació a distància, la disparitat en les pràctiques educatives familiars, la desigual capacitat d’adaptació de les escoles a la nova realitat i la reducció del temps extraescolar. Aquests cinc factors impliquen un accés desigual a les oportunitats educatives, fet que porta a un increment de la distància entre l’alumnat d’entorns més afavorits i aquell més vulnerable.
- La bretxa digital
Les dades existents indiquen que els docents no van ser capaços de contactar amb un nombre significatiu d’estudiants, principalment per la falta de connexió a internet o la manca de dispositius per a seguir l’ensenyament a distància. Les dades de la nostra enquesta apunten que el 56% de les llars, malgrat disposar de tauleta o ordinador, no comptava amb un dispositiu per persona que permetés certa autonomia en la connexió, xifra que ascendia al 71% entre les rendes més baixes.
- Menor capacitat compensatòria de l’educació a distància
Durant el confinament es va tendir a substituir l’aprenentatge guiat pel professorat a l’aula per un aprenentatge guiat, més o menys intensament pel docent a distància, però amb suport d’un adult a casa. Segons les dades de la nostra enquesta, les diferències socials respecte d’aquest acompanyament dels adults són clares. D’una banda, el pes d’aquesta funció ha recaigut principalment sobre les dones, amb independència de l’edat de l’infant i de la classe social de la família. D’una altra banda, les diferents capacitats d’acompanyament depenen del nivell d’estudis de les famílies. Així, el 48% de les mares amb titulació universitària donava suport a l’estudi dels seus fills i filles a l’ESO, el 38% en el cas de les mares sense estudis. Més preocupants són les diferències respecte de la justificació del no suport a les tasques escolars. Entre les mares més instruïdes, la gran majoria justificava el no acompanyament perquè l’infant no ho necessitava, però una quarta part de les mares amb estudis obligatoris afirmaven no disposar dels coneixements per a fer-ho. És aquí on la desigualtat s’amplia.
- Les diferents pràctiques educatives en família
En tercer lloc, les desigualtats es reforcen a partir del capital educatiu i cultural de les famílies, que determina les dinàmiques familiars i els usos del temps. Les dades corroboren que les famílies més instruïdes reforcen l’educació formal a través d’activitats esportives, musicals o manualitats, mentre que les famílies menys instruïdes recorren amb major freqüència a recursos externs —com ara els videojocs, la televisió o les xarxes socials— per a ocupar el temps dels seus fills i filles. De forma simplificada, podríem dir que les famílies de classe mitjana van fer un ús del temps més semblant a allò que els infants haguessin fet durant la jornada escolar i, per tant, la pèrdua pel tancament escolar per a ells ha de ser previsiblement menor.
- La desigual capacitat d’adaptació de les escoles al tancament
La capacitat de reacció de les escoles davant el tancament va ser dispar: unes poques van parar pràcticament la seva activitat, d’altres van mantenir una certa vinculació amb l’aprenentatge i un tercer grup es va proposar avançar matèria. Per mesurar aquesta relació amb l’escola, vam construir un Índex d’Oportunitats d’Aprenentatge (IOA) que concentra informació sobre les hores dedicades a les tasques escolars, el contacte en línia amb l’escola i el tutor, la realització de deures i les tasques corregides per l’escola per a alumnat de cicle superior de primària o més gran (ESO, CFGM i Batxillerat). L’índex, que té un rang entre 0 i 100 en funció de la freqüència observada en la realització d’aquestes tasques, mostra importants disparitats segons el nivell d’ingressos (major exposició entre rendes més altes), el cicle educatiu (com més alt, més dedicació), la procedència familiar (a favor dels autòctons) o el nombre de persones confinades a la llar (com més fills, menys dedicació de cada infant a l’aprenentatge), i planteja que les diferències responen principalment a la titularitat del centre. S’observa un IOA més baix a la xarxa pública per a tots els estrats econòmics i alhora una exposició inferior per a les rendes més baixes en tota mena d’escoles.
Gràfic 1. Índex d’Oportunitats Educatives segons renda familiar i titularitat d’escola
Aquesta resposta desigual respon al tarannà de l’escola, al funcionament de l’equip docent, a la necessitat de justificar més o menys la seva tasca davant les famílies (per qüestions econòmiques o per pressió social), però també al marc de possibilitats de treball pedagògic en funció de la composició social del seu alumnat, com mostren els resultats de l’enquesta impulsada per Jacovkis i Tarabini (2021), adreçada al professorat durant el tancament escolar.
- La reducció del temps extraescolar
El confinament va impactar també en l’educació no formal. A la segona setmana de l’estat d’alarma, el 70% de les activitats extraescolars s’havien deixat de fer. De nou, amb diferències destacades segons les característiques familiars. Van ser les famílies més instruïdes les que van mantenir més les activitats extraescolars: un 31,4%, per només un 16% de les famílies amb menys capital cultural. Així, la desigualtat estructural del lleure educatiu prèvia a la pandèmia s’ha vist ampliada per una menor capacitat de les famílies més vulnerables de mantenir aquestes activitats extracurriculars, principalment realitzades a distància i, per tant, afectades també per la bretxa digital.
Retorn a l’escola i desaparició de la desigualtat?
L’escola és molt més que aprenentatge i la pandèmia ha posat de manifest que l’escola presencial és, actualment, el millor instrument per a lluitar contra la desigualtat social. No obstant això, el confinament ha despullat també els defectes d’un sistema educatiu amb greus problemes estructurals, incapaç de donar una resposta coordinada que vagi més enllà del que cada escola i, de vegades, cada mestre, hagi estat capaç d’oferir. La pandèmia ha demostrat que l’escola presencial és insubstituïble alhora que ens ha permès veure grans limitacions del nostre sistema educatiu, com ara la segregació escolar o la bretxa digital. I són aquests, encara, temes pendents de resoldre. Així, el retorn a l’escola no incorpora per se la desaparició de la desigualtat. Les lliçons que evidencien la pandèmia i el confinament no semblen fins ara haver-se traduït en una agenda de política educativa capaç de donar una resposta derivada d’una crisi sistèmica clara en les condicions d’aprenentatge dels infants. Limitar la política al “retorn a la normalitat” suposa ignorar els efectes a mitjà i llarg termini produïts pel tancament escolar i ignorar també les lliçons que ens ha deixat una situació d’emergència social sobre la reproducció de les desigualtats educatives. Els responsables polítics farien bé d’interpretar aquestes lliçons com a oportunitat per a articular respostes sòlides a una crisi més estructural que conjuntural.
