Aquest article és una adaptació i traducció de l’informe original publicat per Vedant Sinha al Laboratori de l’Institut Ostrom: Informe – Renovables sí però així no (institutostrom.org)
“Renovables sí, però així no” és una frase que recull les dues cares de l’actual discurs sobre la transició de Catalunya cap a les energies renovables. La transició entre l’antic marc legal, ara ja derogat (decret 147/2009), i el marc legal actual, aprovat fa menys de dos anys (el decret llei 16/2019, recentment modificat pel decret llei 24/2021), ha configurat els avenços de Catalunya cap a la descarbonització del seu model energètic. Aquest canvi normatiu ha suscitat dures crítiques de determinats sectors polítics i socials, principalment amb relació al major ritme d’implantació de projectes d’energia renovable, que sovint es considera “excessiu” o “una bombolla”, i de la suposada concentració d’actors que promouen aquesta mena de projectes, qualificant-los d’”oligopoli” (Diari de Tarragona, 2021; Tedó, 2021).
La qüestió sobre si estem o no davant d’una bombolla de creixement de projectes d’energia renovable no pot obviar el fet d’on venim. El marc regulador de projectes renovables imposat pel decret 147/2009 va limitar i restringir de manera molt intensa el desplegament d’aquesta mena de projectes, amb uns condicionants en forma d’autoritzacions de múltiples òrgans de l’administració i uns terminis que n’eternitzaven la tramitació. El decret llei 16/2019, que derogava l’anterior marc legal, deia en la seva exposició de motius que “la urgència de les mesures a les quals fa referència aquest Decret llei resulta de l’anàlisi del context sobre el qual actua, fonamentalment sobre la necessitat d’incrementar la generació d’energies d’origen renovable i la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle”. Per tant, l’esmentat preàmbul reconeixia un context caracteritzat per un baix desplegament renovable a Catalunya i sobre la necessitat imperiosa d’accelerar-lo de manera dràstica.
Per tal d’analitzar aquesta qüestió en termes quantitatius podem intentar quantificar l’efecte de la modificació legal de tramitació de sol·licituds de parcs eòlics i fotovoltaics. Per fer-ho podem emprar les dades relatives a aquesta qüestió a través de l’Institut Català de l’Energia. Les dades en qüestió contenen el nom dels parcs en funcionament, la potència, el nombre d’aerogeneradors (eòlica), la superfície (FV), la comarca, els aerogeneradors per municipi, la data d’entrada, la data de la ponència, el sentit de la resolució del procés administratiu o el nom del sol·licitant.
L’estimació del model ens indica que la nostra variable d’interès és estadísticament significativa tant per als projectes eòlics com per als fotovoltaics. De mitjana, els temps d’espera es redueixen, per a ambdues tecnologies, en gairebé un dia per a sol·licituds presentades cada dia addicional a la revocació del decret 147/2009. El nombre mitjà de dies transcorreguts entre la sol·licitud de projectes d’energia solar fotovoltaica per a l’any 2019 i la decisió administrativa sobre la seva viabilitat sota el marc regulador imposat pel decret 147/2009 era l’equivalent a cinc mesos. Després de la derogació de l’esmentada normativa s’observa una reducció gradual fins als dos mesos i mig a mitjan de 2021. En el cas de projectes d’energia eòlica, la mitjana de dies va passar de 105 dies a 75, una reducció equivalent a un mes.
Els detractors de la norma derogada sovint aposten per una moratòria dels projectes que actualment s’estan tramitant en el marc de la nova normativa. Malgrat la seva oposició, els crítics amb el decret llei 16/2019 reconeixen, a la vegada, la necessitat imperiosa d’implementar energies renovables i mitigar el dany ambiental derivat dels combustibles fòssils. Tanmateix, de l’anàlisi empírica anteriorment descrita es pot inferir una certa contradicció discursiva per part dels detractors, ja que sembla clar que el marc legal vigent durant la darrera dècada va dificultar i paralitzar el procés de desplegament renovable mitjançant retards injustificats en la tramitació i aprovació de projectes.
Aquest endarreriment és especialment preocupant si tenim en compte que Catalunya té una estructura de generació enormement intensiva en energia nuclear per la presència de tres dels set reactors actualment operatius a l’Estat (Ascó I, Ascó II i Vandellòs II). El Pla Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) 2021-2030 aprovat pel Govern espanyol preveu el tancament progressiu i esglaonat del parc nuclear fins a l’any 2035, quan es preveu el cessament de tota l’activitat nuclear. Els dos reactors de la central nuclear d’Ascó han obtingut recentment les llicències per poder operar fins al 2030 en el cas del primer i fins al 2031 en el cas del segon. Per tant, a principi de la propera dècada Catalunya ja perdrà gran part de la seva generació nuclear, una tecnologia amb un factor de capacitat elevat (el percentatge d’hores de l’any en què una planta genera electricitat), del voltant del 90%, mentre que en el cas de l’eòlica i la solar el factor de capacitat és del 25% i del 17%, respectivament. En cas que no instal·lem aquesta nova potència ens veurem abocats a dos escenaris: la importació massiva d’electricitat d’altres regions que sí que hagin incrementat substancialment els seus nivells de generació o la reducció dràstica de la demanda elèctrica.
El segon escenari no sembla plausible, i més tenint en compte que es preveu l’electrificació de gran part de l’economia per tal de reduir el consum derivat de combustibles fòssils. Per tant, la manca de desplegament ens farà esdevenir una regió amb una enorme dependència energètica. La importació d’electricitat a través de línies de molt alta tensió es produirà, molt previsiblement, des de l’Aragó, ja que aquesta comunitat ha augmentat de manera molt substancial els seus nivells de potència renovable, mentre que el desplegament a Catalunya ha estat pràcticament inapreciable.
El desplegament més accelerat de projectes d’energia renovable després de la promulgació del decret llei 16/2019 és un procés natural per recuperar el temps perdut després d’anys d’estancament derivats dels obstacles imposats pel decret 147/2009. L’avaluació quantitativa i conceptual suggereix que els protocols restrictius del marc legal derivat de l’esmentat decret van provocar un important endarreriment en el desplegament de projectes d’energia renovable a Catalunya. En aquest sentit, una possible moratòria o un retorn al marc legal anterior no és quelcom assumible si volem assolir els compromisos i objectius de descarbonització marcats per les normatives relatives a la Transició Energètica, els quals passen per reduir les emissions en un 55% l’any 2030 i assolir la neutralitat carbònica l’any 2050. La diagnosi sembla la correcta, ja que en una conferència recent la Consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural va afirmar que “hem de fer en nou anys el que no s’ha fet en 140 anys” i que “venim de 10 anys d’aturada”. El recent decret llei 24/2021 introdueix elements que poden afavorir el desplegament renovable, com ara l’adopció de mesures de simplificació administrativa en matèria d’autoconsum elèctric. D’altres poden tenir un impacte incert sobre els objectius de descarbonització, com ara el fet de condicionar-los al suport social, sense que quedi clar què passarà si manca el suport en moltes zones del país. Caldrà veure si l’encertada diagnosi es reflecteix en una execució de política pública real que acceleri la implantació de projectes d’energia renovable a Catalunya.
Una altra pregunta rellevant és si realment és cert que el mapa d’implantació d’aquesta mena de projectes correspon a un escenari oligopolístic. Mentre que els opositors al decret llei 16/2019 denuncien la concentració de macroprojectes en mans d’un nombre reduït d’operadors, l’anàlisi de dades de peticions de permís a la Ponència de Renovables sembla demostrar el contrari: hi ha 446 empreses diferents que han demanat permís per executar un projecte fotovoltaic, de les quals només quatre han proposat deu projectes o més, i només vint-i-tres han proposat tres projectes o més. Per tant, l’àmplia majoria de societats han plantejat un sol projecte, cosa que mostra un escenari de gran fragmentació d’actors. Pel que fa als parcs eòlics, consten 173 empreses que han sol·licitat un projecte o més, de les quals trenta-quatre han presentat dos projectes o més i només una (Naturgy) ha presentat deu projectes.
En aquest aspecte, resulta convenient recordar que la tramitació autonòmica de projectes d’energia renovable correspon només a aquells de potència inferior a 50MW. En cas de superar aquest llindar de potència, la tramitació la duu a terme l’Administració general de l’Estat, de conformitat amb l’article 3.13-a de la Llei del sector elèctric. Així doncs, els grans actors (Endesa, Iberdrola, Naturgy, etc.) tendeixen a plantejar grans projectes que esquiven la tramitació autonòmica i van directament a Madrid, de manera que el tram autonòmic de tramitació correspon majoritàriament a petites i mitjanes distribuïdores elèctriques (com ara Estabanell Energia, Solar Profit, etc.) i a projectes d’autoconsum industrial.
Modificar el marc legal català afecta, doncs, la velocitat de tramitació i taxa d’èxit d’autorització dels projectes petits i mitjans i no té cap influència sobre la taxa d’èxit ni la velocitat de tramitació dels macroprojectes, que es centralitzen a nivell estatal. Atès que difícilment un projecte d’autoconsum industrial excedirà els 50MW, la càrrega burocràtica del tram de tramitació que correspon a la Generalitat tindrà un impacte notable particularment sobre els projectes d’autoconsum i condicionarà així la capacitat de la indústria catalana per descarbonitzar-se i romandre competitiva en un context en el qual els drets d’emissió de CO2 (sistema EU-ETS) exerciran una pressió creixent sobre les seves estructures de costos.
Finalment, el darrer eix que sovint resulta objecte de crítica per part de l’oposició al desplegament d’energies renovables és l’elevada concentració territorial dels projectes. En aquest aspecte, cal recordar que el vent (i el sol en menor mesura) no són recursos distribuïts de manera homogènia pel territori, sinó que pateixen grans variabilitats segons la zona geogràfica. La correlació entre densitat de projectes eòlics respecte de la velocitat mitjana del vent per comarques és elevada, a excepció de l’Empordà, possiblement degut a la forta oposició territorial que han rebut les iniciatives que s’han intentat implementar allà: el parc eòlic del polígon industrial Far d’Empordà no va obtenir el vistiplau de la Ponència, mentre que el parc eòlic marí Tramuntana, que seria suficient per cobrir una part molt significativa del consum elèctric de la província de Girona i que preveu ubicar-se a vint-i-quatre quilòmetres de la costa, sobre una zona de vedat, està essent durament criticat. En definitiva, no sembla que l’actual marc regulador de les energies renovables a Catalunya hagi provocat una allau de projectes executats ni ha abonat el terreny per crear un escenari oligopolístic en el repartiment d’aquests projectes. Tampoc sembla haver contribuït a una excessiva concentració territorial dels parcs, si bé és evident que aquests tendiran a ubicar-se en emplaçaments on les característiques físiques ho facin possible. Restringir encara més la velocitat de tramitació de projectes d’energies renovables genera un risc real que Catalunya quedi despenjada dels objectius europeus i de la mitjana espanyola en aquest àmbit; de fet, les xifres relatives a percentatge de generació d’origen renovable i velocitat d’implantació de projectes d’energia verda són ja molt preocupants a dia d’avui.
La imatge de capçalera està subjecta a llicència Creative Commons.
