Les exportacions són vitals per al progrés econòmic d’un país com Catalunya i per al benestar dels seus habitants. Ho són sempre i ho són encara més per superar les crisis, com ara la crisi econòmica i financera del 2008 i la de la Covid-19 que encara patim. Els països que poden vendre béns o serveis a l’exterior, i que ho fan en les millors condicions, retenen els beneficis de la producció local (mantenen el teixit productiu, inverteixen més en capital, milloren les condicions laborals, sostenen els ecosistemes d’innovació, etc.) i no basen el seu creixement en la demanda interna (sempre limitada, més volàtil que la demanda internacional i propensa a participar en bombolles de diversa mena.)
Al seu torn, la competitivitat —paraula que arreplega significats diferents depenent de qui l’empri i amb quina intenció— és un dels principals determinants de les exportacions. Una de les principals formes d’entendre la competitivitat de les exportacions és fixar-se en el preu, que acostuma a estar directament relacionat amb el cost de producció. Des d’aquesta perspectiva, els productes, empreses o països més competitius són aquells que guanyen quota de mercat vencent els respectius competidors amb costos i preus més ajustats. Això es coneix com a avantatge per competitivitat-preu o per competitivitat-cost.
Si per a un producte determinat la competència entre els diversos productors exportadors és principalment en termes de preu, llavors serà difícil evitar entrar en una guerra contínua de preus. Les guerres de preus que es lliuren als mercats internacionals es transformen en pressions per reduir els costos locals de producció, molt sovint concentrant la pressió sobre els costos (i les condicions) laborals. Si aquesta lògica va massa lluny llavors entrem en la contradicció que el comerç internacional, que hauria de millorar el nivell de vida dels treballadors, comporta la rebaixa de sous o fins i tot pot portar a tancar empreses. Aquesta és una tensió, coneguda i experimentada des de fa segles, que converteix el comerç i la globalització en fenòmens complexos i ambivalents.
Hi ha diverses alternatives per no haver d’entrar en aquest carreró sense sortida. Les guerres de preus sense treva es poden evitar si el focus de la competència es trasllada del preu/cost a altres atributs diferenciadors del producte, com poden ser la qualitat, la varietat en el catàleg, el disseny i, en general, qualsevol element que faci augmentar la satisfacció que experimenta el client, com ara un bon servei logístic i postvenda. Aquesta idea ha donat lloc a investigacions molt interessants en els últims anys i ara sabem que un mateix país o empresa pot exportar “qualitats” (enteses en sentit ampli) diferents a destinacions diferents (Hummels i Klenow, 2005; Hallack, 2006; Hallack i Schott, 2011). De fet, sabem que la qualitat és, en general, molt rellevant per determinar les relacions comercials entre països. En el cas de Catalunya, existeixen alguns estudis que han analitzat la qualitat de les exportacions (Fernández, 2006; Cuadras, Puig i Xifré, 2008).
Motivat per aquesta literatura i també per aprofundir en el concepte de competitivitat i contribuir a polítiques públiques que la fomentin, en un treball recent (Xifré, 2021) proposo una forma senzilla de mesurar els factors de competitivitat aliens al preu o non-price competitiveness factors (NPCF), en anglès. Aquests factors inclouen no només la qualitat sinó tots aquells atributs, diferents del preu, com els mencionats abans, que poden explicar la fluctuació de les quotes de mercat en les exportacions d’un país als seus mercats destí.
La contribució metodològica de l’article és senzilla: la part en la variació de la quota de mercat que no es pot explicar per la variació en preu s’atribueix a la variació dels factors de competitivitat aliens al preu. Com tota metodologia que mesura un fenomen complex de forma indirecta, basant-se en residus, es pot considerar que en el fons, com diuen uns especialistes francesos, quan mesurem els NPCF el que estem obtenint és “una mesura de la nostra ignorància” (Emlinger, Jean i Vicard, 2019) sobre els factors que realment determinen el comerç internacional.
El treball mesura l’evolució dels NPCF de les cinc economies mes grans de la UE entre els anys 2000 i 2018 en les seves exportacions a un conjunt de 32 països (la UE27 més el Regne Unit, el Japó, Suïssa, els Estats Units d’Amèrica i Turquia). Primer s’estudien les exportacions agregades i després les exportacions desagregades segons el grau d’elaboració dels productes (matèries primeres, productes intermedis, béns de consum i béns de capital). L’estudi troba que els NPCF han millorat al llarg del temps substancialment als Països Baixos i a Espanya, ho han fet moderadament a Itàlia i Alemanya, i s’han erosionat lleument a França.
Aquests resultats són congruents amb anàlisis prèvies i poden contribuir a explicar en part el que s’ha conegut com a “miracle exportador espanyol” (Eppinger, Meythaler, Sindlinger i Smolka, 2017). Així es coneix l’aparent contradicció entre un creixement important de les exportacions espanyoles i unes condicions relativament compromeses de l’economia interna: baixa productivitat, alt endeutament, fort impacte de la crisi financera global, etc. En aquest sentit, l’estudi apunta que els factors que alimenten la competitivitat aliena al preu poden haver jugat un paper important per fer créixer les exportacions. Com que les exportacions catalanes són les principals contribuents a les exportacions espanyoles (en representen una quarta part) és probable que els resultats de l’estudi siguin aplicables també a Catalunya. En tot cas, un exercici interessant podria ser analitzar l’evolució dels NPCF específicament per a l’economia catalana.
La fotografia de la capçalera té una llicència creative commons.
