L’independentisme va créixer de manera important a Catalunya des de l’any 2010. Les causes d’aquest realineament polític profund a la societat catalana no estan clares. Alguns autors proposen explicacions de caire econòmic. Una de les que han tingut més ressò és la de Thomas Piketty quan parla de la síndrome catalana, que explica el creixement de l’independentisme com un efecte de l’egoisme fiscal dels rics catalans, que volen escapar de les transferències interregionals. En aquest article repasso l’argument amb nova evidència, basada en dades provinents de les declaracions de renda. També poso a prova alguns dels mecanismes. Els resultats indiquen que una part substancial de la correlació entre renda i independentisme s’explica per factors no econòmics. A més, la relació no és lineal, i en el decil superior s’inverteix. Finalment, no observem les diferències esperades en preferències fiscals entre independentistes i no independentistes.
Viure més anys amb una salut en declivi: els factors que determinen la despesa sanitària
L’envelliment és un dels grans reptes del països desenvolupats. Avui la Laia Maynou ens parla sobre els factors que determinen la despesa sanitària a Catalunya de la gent major de 55 anys. Els resultats identifiquen les multimorbiditats com a un dels principals factors que contribueixen a augmentar la despesa sanitària a Catalunya.
¿Promueven los permisos de paternidad la igualdad de género dentro del hogar?
La pèrdua de benestar, l’ocupació i la negociació salarial centralitzada
El benestar de la població depèn de l’evolució del poder adquisitiu dels salaris. En el cas català els salaris han augmentat menys que els preus i s’ha perdut poder adquisitiu durant les últimes dècades. Una negociació salarial descentralitzada i un salari mínim que atengués als diferencials de nivell de preus entre comunitats autònomes corregiria les diferències de poder adquisitiu, i a més augmentaria les taxes d’ocupació dels territoris amb menys productivitat.
Transició energètica i indústria
Davant el canvi climàtic i el progressiu esgotament dels combustibles fòssils, cal una transició energètica cap a les renovables i sense emissions. La indústria té un paper molt important en aquesta transició pel seu pes en el consum energètic i en les emissions de GEH. Existeixen compromisos internacionals i domèstics davant aquests reptes i Catalunya té tasques pendents davant els escenaris de futur.
